Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2010

Fragments de poesia.De poeta a poeta: Salvador Jàfer i Josep Porcar

Una casualitat com les que fan "rodar" la xarxa - permeteu-me la broma - m'ha fet arribar al post de hui. Poc habitual, però necessari. Hi ha poetes- hómens i dones- excessius, exclusius, furiosos, compromesos, desconeguts, imbècils, desmesurats, barbuts, mínims, floridors, especuladors de paraules, amos de l'univers, dictadors de normes, poetes santvicent que senyalen amb el dit, poetes de l'infern, dolços, incauts, medidors, egolatres... I després hi ha mestres que porten les paraules enganxades als dits i saben com deixar-les en ordre, per a totes i per a tots. N'hi ha de ben poquets- hòmens i dones- d'estos que enganxen paraules. La xarxa ens en mostra alguns, només hem de saber seguir el rastre. Per a fer-ho, un poc de silenci i molta concentració. El camí des del blog de Jàfer , La terra d'enlloc , arribà a la poesia de Josep Porcar  i d'allí, i gràcies a la meua poca habilitat amb les noves eines, a obtindre com a regal tots Els estiu

EL conte comptat a 365 contes

Dies contats Tenia els dies comptats, 365, ni un més. M'ho va explicar una metgessa simpàtica i empàtica just el mateix moment en què s'acabaren les proves, doloroses i molestes, que només van servir per determinar que la meua malaltia, irreversible i estranya, em mataria. Aquell hospital de vistes idíl·liques, tenia més pensionistes per metre quadrat que els berenars de la Diputació de València. Confesse que la serenitat i seguretat amb què m'anuncià el meu final em semblaren envejables, admirables. Ni dubtes, ni subterfugis, ni vacil·lacions, 365 dies i ni un més. Aquella doctora sabia què tocava fer i ens proposà, allí mateix, un pla de treball i un pla de vida. Per a nosaltres tanta fermesa era com l'alé de Déu i l'esperança i la rutina, i el no pensar en res més que en obeir. Nosaltres que ni diners havíem dut damunt, ni roba per quedar-nos, que no havíem canviat l'oli del cotxe, ni recordàvem on estava el testament..., nosaltres ens rendírem davant t

El xiquet dibuix

De menut no podia parlar.  Més tard va decidir que no volia fer-ho. Després va entendre que preferia el món que ell dibuixava a l'altre. Massa soroll! Aquell sol esplèndid el va decidir a pintar aquella immensa porta  per on entrà per no eixir mai més. I així va ser com es convertí en el seu millor dibuix. Té una sala pròpia en el museu. No necessita llum. El dia que se n'entrà per la porta, la llum del sol l'acompanyà. Qui el mira no pot deixar de somriure i per això el miren  i a sa mare no li agrada. A qui, però, li importa el patiment d'una mare.

Edició dels Premis a la millor entrada

Han editat els Premis a la millor entrada, i aparéixen dues històries del nostre blog. Diu la sinòpsi: Un bloc de contes, relats i pensament s recull les 50 millors entrades fetes en els blocs que van participar en la 1a edició dels Premis a la Millor Entrada, organitzats per opinalia.cat. En els blocs, sovint s’hi amaguen petites joies que van sent soterrades amb el temps per les noves entrades. Aquell post melancòlic, un text que destil·la alegria, un conte fantàstic, un pensament, una observació, un relat… El llegeixes una vegada i després costa molt tornar-lo a trobar. Haurien d’estar recollits i classificats perquè esdevenen petits tresors, com aquelles fotos que, desades en una capsa vella de llauna, un dia les trobes i t’arrenquen un somriure.

Dones mesquines

Irracionals, egoistes, interessades. Li resen a un déu humà, el de les apariències i l’engany. “El pecat és l’escàndol”, repeteixen. Dones mesquines que resen. Elles, quietes. Amb una quietud de ferro i maldat, d’anys de silenci, i càlcul fred. Dones mesquines que esperen la mort. Cap dona més negra, més mala, cap dona més mesquina i brutal, que la que ha sigut dues dones alhora. Dones mesquines que menteixen en la intimitat. Cap dona més resistent que la que aguanta, obrir-se de cames al dolor i l’ois. Dones fortes i egoistes. Dones mesquines que ens arrossegaran.  

Poeta a la xarxa

Alguns del meus textos i un dibuix de Manola apareixen en el llibre de poemes que presenta Violant de Bru a les terres del nord, acababada d'estrenar la primavera. Estic un poc estranyada del fet i per això m'ha costat tant dir-ho. I per cert, crec que es poden comprar!

El xiquet sirena

Tantes i tantes hores va passar aquell xiquet dins la mar... Tant va riure a la seua vora  que a la mar se li encomanà la felicitat i va voler fer-li un regal. Li'l va fer i s'equivocà.  L'última vegada que el xiquet entrà a la mar va eixir amb una pell nova. Aquella escatapell acabada d'estrenar lluïa al sol del migdia com mai s'havia vist i no es tornaria a veure. Ho enlluernà tot i va desaparéixer. La mar el busca, sa mare el busca... la mar plora, sa mare també... no saben que el sol, confós, se l'endugué i no els el tornarà. La imatge es de Manola i té tots els drets reservats, la poseu veure al seu flick.