vidapervida

L'home del sal, Manola Roig

Donueta minera, Manola Roig Mentre la diputada Fabra , filla del promotor del famosíssim i necesari aeroport buit de Castelló, explica públicament, pel que sembla, la seua més ferma condicií-convicció democràtica sobre les persones aturades "que se jodan, la marxa negra ara, com la marxa del silenci en 1'any 62, ens mostra que mentre hi ha vida, hi ha esperança. “Era el siete de abril de 1962 y se iniciaba así un movimiento huelguístico que duró dos meses: hasta entonces, el más largo y tenaz al que se enfrentaba la dictadura... La huelga concluyó consiguiendo los mineros todas sus reivindicaciones. El entonces ministro secretario general del Movimiento, José Solís Ruiz, negoció directamente con representantes de los huelguistas, lo que marcaría el principio de la quiebra de los sindicatos oficiales y el nacimiento de un nuevo tipo de sindicalismo: las comisiones de obreros.... Es cierto que aquella huelga, junto a otras presiones políticas como el llamado contuberni

Hui cumplisc 50 anys, i els meus records són dels 16, quan em vaig despertar. Només obrir i tancar els ulls, i tantes coses m'han abandonat, i tantíssimes coses he trobat! Moltes persones heu passat pel facebook a dir-me alguna cosa, a felicitar-me, a desitjar-me sort i poesia. Com des que he publicat Joc de dos, tantes altres. M'heu recomanat, exigit, aconsellat que no deixe el joc sol. Així ho faré.

El primer poema i el primer dibuix del llibre Joc de dos. Dibuix de Manola Roig L'home del sac Al mig del no res vivia. Un dia, vaig passar per allí. L'home tenia un sac, i me l'ensenyà. Al sac vell ho trobí tot: el salnitre i els crancs de la mar, els curatalls dels muntanyassos, l'aigua clara del desembre, les camallongues de l'estiu, el llepó —càlid i llefiscós— de la séquia, la ferma i tova escalfor de la terra d'arròs a l'estiu, els parotets de foc i les randelles d'herba... Jo me'n volia anar d'aquell no res. Vaig mirar dins del sac, em quedí. Ara, i per sempre, el suc palpitant de la taronja collida de l'arbre, em fa feliç.

Segons la Viquipèdia, “ hom hi reconeix tradicionalment els següents cinc sentits (entre parèntesi l'òrgan on resideixen): Vista (als ulls ); Oïda (a l' orella ); Olfacte (a la pituïtària ); Gust (a la llengua ); Tacte (a les terminals nervioses de la pell ). Col·loquialment es parla del sisè sentit com a sinònim d'intuïció, si bé no es pot considerar un sentit perquè no correspon a cap òrgan. En Ramon Llull va considerar que el sisè sentit és la facultat per la qual es conceptualitzen i s'anomenen els éssers que son percebuts per tots els altres sentits. D'aquesta facultat en va dir afat . Actualment, es consideren sentits també els següents: la termocepció, que percep la temperatura dels cossos; l'equilibri; la propiocepció, que percep el propi cos amb les diferents parts i que permet situar-se al món físic” Ja veieu, doncs, que amb el temps ens han augmentat els sentits i no només la saviesa, els quilos o la mala llet. La crisi no afect

Fotografia Manola Roig  Miraré sota la pedra, sota la terra, sota l'arrel. Només a tu i a mi ens pertany el que fa temps soterrarem. Ara, ella, passa de pressa, corre. Temps d'estiu, temps de fuita.