Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2014

Poesia per al 8 de març a Alzira

Ser dona no és fàcil mai, ni en estes terres, ni en altres, ni per a una artista valenciana del segle XXI, ni per a les joves  artistes valencianes que creien en els ideals republicans, joves poetes i narradores encara oblidades entre nosaltres, tot i que haurien de ser les nostres mestres, com  Maria Beneyto  Beatriu Civera , Maria Ibars , Matilde Llòria  Anna Rebeca Mezquita , Maria Mulet , Sofia Salvador , i Carmelina Sánchez-Cutillas . Escriptores en valencià sota el franquisme, que van buscar i bastir ponts entre la seua condició de dona i la seua voluntat d’escriure, com ha explicat Maria Lacueva. “ Les dones, --cite Virginia Wolf-- des del començament fins a l’actualitat han dut al món la població de tot l’univers. Aquesta ocupació els ha consumit molt de temps i energies... les dones poden continuar millorant la seua situació... Però no fa falta només educació, sinó que les dones siguen lliures per experimentar; que discrepen sense por dels hòmens i expressen obertame

La Sexducció de la Falla Corea de Gandia

De menuda ma mare, com totes les mares dels anys 60, va voler vestir-me de fallera. I ho va fer. Vaig fer el mico, amb pocs anys, dalt d'unes sabates de taló i calces caient just el temps perquè mon pare, una fuster reconvertit en artista faller de jovenet, estrenara la càmera. Quan vingué allò de dur a la xiqueta a la falla, la xiqueta esclatà a plorar perquè no podia amb la traca. Van haver uns quants intents, cap reeixit. I des d'aleshores fins ara, la meua relació amb les falles ha estat d'indiferència, bàsicament. L'olor a pòlvora i els trons de la  mascleta , em recorden a mon pare. El foc, i l'estoreta velleta de Sant Josep, també. M'he fet major i en compte de vestir-me de fallera, m'han demanat -m'ho demanà Lluís Roda - que em despullara. Millor dit, que despullara uns personatges per a al Llibret de la Falla Corea de Gandia. Ho he fet. I, sembla que, la traca que han muntat amb el Sexduïdes i Sexduïts, se sentirà més que la mascletada de

Joc de dos a Alzira

Anit vam celebrar la vespra de Sant Valentí, ja havia avisat que segons Riquer el sant té antiguitat en les terres de parla catalana, des dels trobadors, com a mínim. En companyia d'artistes i llibreteres, gent sensible i creativa, vam passar des de la mistela a l'anís, en rotllet; des de la crítica amable a la música emocionada; des de la fredor dels inicis al calor de les veus. I vam aconseguir que el Joc, inicialment, de dos -Manola Roig, Alba Fluixà, Lluís Roda i Enric Casado- acabara sent el joc de totes i tots. En el Seís Doble recullen la crònica de l'acte , amb unes fotos magnífiques de Hayak i un audio complet per a qui tinga la paciència o les ganes de sentir-nos.

Joc de dos per Sant Valentí: qui no fa la vespra, no fa la festa

. .. amors me punch e desirs ma flagelha, temps ho requer e raysos m’o cosselha que’s en chantan vostra lausor expanda en cest gay jorn del proz sant Valenti, ... Li auzelhet vey que per semblan festa  Ménon gran joy pels prats i pels boscatges  Per fin’amors qui.ls dona gays coratges  De dos en dos, que-z us no se n’arresta... Explica Martí de Riquer, savi entre savis, que el poeta Pardo abans del 1420 va escriure uns versos dedicats a una dama, als ocells i la primavera que constitueixen una de les més antigues manifestacions de la festa dels enamorats dedicada a Sant Valentí en les terres de la Corona Catalano-Aragonesa. Afegeix Riquer que el poeta Pardo podria ser el sobrenom d’un governador del Regne de València, de nom Aznar Pardo de la Casta, o potser millor el seu fill, que enviat per la Corona a França, va escriure a Alfons el Magnànim una detallada i literària visió de les jornades sagnats que va viure a París amb l’entrada dels borgonyons en