Biografia anònima 2. Microrelats

Nàixer en aquella ciutat tan menuda i previsible, va impedir que es divulgués la seua obra com calia. Va abocar l'artista a no canviar ni una sola de les rutines heretades, en la seua menuda i previsible vida.

En arribar a l'adolescència la contenció es desfermà i l'anima d'artista li esclatà. Començà a compartir la seua obra, la seua sensibilitat amb el veïnat, que no entenia res, però se sentia millor. En vida va fer molt de bé, quasi sense voler, quasi sense saber-ho.

Va morir jove, com li pertanyia per professió i tradició. Els bons moren joves. Una mort dolça com la pluja de maig. Va ser així.

Al veïnat li quedà una breu ombra de tristesa que el ponent, ferotge, d'aquell estiu sufocà.

Foc i ombra.

Microrelats: Biografies anònimes

Sóc una i sóc totes. Una vida que es confon amb les vides. Cada matí al carrer , em multiplique. Color, calor i moviment. Una vida, totes les vides.

Cada nit torne a casa, dividida. I escampa la vida i s'imposa el silenci. I què som sinó multitud i soledat, complicitat i pena, color i olors.

I el camí multiplica el que la vida divideix i la mort resta. Les nostres anònimes mirades, sumen. En som més. I som anònimes i desconegudes.

La invisibilització de les artistes també és violència. 25Novembre a Almussafes

Dijous 23 de novembre a les 18:00h passarem per Almussafes, convidades per la Federació de Dones Progressistes i l'Associació d'alumnes de l'escola d'adults, per recordar que el silenci i la invisibilitat de les dones en l'art, també és violència de gènere. Passarem per intentar convéncer-los de la necessària i urgent vindicació de les escriptores, de les artistes, sobretot de les valencianes.

Passarem per Almussafes per compartir una reflexió que ens porta a formular preguntes i assajar respostes. I la primera és: quin és el paper de la cultura, de l'art, de la poesia en les nostres vides?

Intentar que trobem la felicitat, contribuïm a fer justícia; subvertim el que el no ens agrade i que ho fem amb les armes de la bellesa; que vestim la paraula d’esperança; que juguem al joc de la creació; que abandonem la nostra rutina i despertem a noves mirades. I en el cas de dijous que eixes noves mirades ens desvetllen quantes, quantíssimes, dones han escrit, dibuixat, pintat o esculpit, al llarg de la història i formen part per dret propi d’aquell territori públic, que segons una de les escriptores més importants del segle XX Virginia Woolf, és el territori de la literatura, de l'art en majúscules.

Per què és necessari celebrar el Dia de les Escriptores

Dilluns 16, tornarem a celebrar el Dia de les Escriptores, una iniciativa de l’Associació Clásicas y Modernas, en tot l’estat. L’any passat, la primera vegada que es va convocar, les valencianes vam recordar Maria Beneyto i sor Isabel de Villena. Enguany Maria Cambrils i Carmelina Sànchez-Cutillas són els noms que ens representen a totes. A més a més, enguany les nostres institucions celebren el dia, i llegiran els seus textos, els autèntics protagonistes de la celebració. Una magnífica notícia per a les més de 450 escriptores valencianes, que des del segle XV usen el paper i la paraula per crear i recrear mons. Enguany a les escriptores homenatjades les acompanyen totes perquè les Corts Valencianes han acollit l’exposició Nosaltres, les escriptores. Valencianes en el temps, que es podrà visitar en acabar l’acte. Enguany si no teniu clar si és necessària  no ho és la celebració d’un dia de les escriptores, vos deixe tres reflexions de tres dones sàvies, que segur que vos convencen que és un necessitat i una exigència per combatre una forma de violència contra les dones, el silenci. Són testimonis que trobareu a la revista Dones, núm 46.

Testimoni 1: LAURA FREIXAS

Ja a finals del segle xx, l’escriptora Laura Freixas, en una trobada de 20 escriptores i editores que va organitzar El Cultural del diari El Mundo per reflexionar sobre les quotes a la literatura, es preguntava “per què sent les dones La meitat de la població, més de la meitat dels lectors i

majoria a les Facultats de Lletres, només al voltant d’un 20% del que publiquen les principals editorials espanyoles són obra d’escriptores?”. En aquell moment, Freixas va analitzar 15 de les principals editorials, i va descobrir que les dones suposaven aproximadament el 25% dels autors

de narrativa, el 20% de poesia i el 15% d’assaig. Freixas destaca la desigual trajectòria entre la carrera dels escriptors i la de les escriptores: “Les dones sovint comencen aviat i atrauen molta atenció, però després s’esvaeixen, perquè no tenen el suport de les institucions que encara prefereixen els homes, ni de les xarxes d’escriptors, formades bàsicament per homes que s’ajuden, se citen i es recomanen”,

TESTIMONI 2: M. ÀNGELS CABRÉ

El món de la literatura és un terreny altament masculinitzat i les dones són considerades encara intruses. Per a M. Àngels Cabré, escriptora, crítica literària i directora de l’Observatori Cultural de Gènere, una de les tasques dels feminismes és reivindicar l’espai simbòlic per a les dones

i l’espai públic: “Exigir l’espai que les escriptores mereixen va més enllà de les quotes, es tracta d’enriquir les mirades i enriquir en conseqü.ncia l’univers que està a l’abast dels lectors i les lectores”. Queda pendent que hi hagi més dones que escriguin i publiquin, però sobretot que se les

jutgi amb els mateixos barems que als escriptors, cosa que, segons la directora de l’Observatori Cultural de Gènere, ara no passa, ja que “la misogínia cultural és elevada”.

TESTIMONI 3: Helena González Fernández

Helena González Fernández constata que ser escriptora és una professió més complicada del que pot semblar ja que implica trencar amb quina és la idea que es té de les dones com a creadores. La creació literària femenina s’ha banalitzat històricament en considerar-se de segona categoria, sensiblera i irreflexiva, degut al cànon masculí dominant. No és tant un exercici d’autocensura, afirma la professora, sinó “una manca de models d’escriptores agosarades a la mà i un món editorial que sigui molt permeable a reconèixer i a publicar aquestes dones escriptoresno com a escriptores de segona fila, sinó apostant realment

per elles”

Enguany Laura Bellver, periodista i membre de CyM ha compartit informació sobre El Dia de les Escriptores.

Carmelina Sánchez-Cutillas i Maria Cambrils, homenatjades en Les Corts pel Dia de les Escriptores

• L'acte se celebrarà en l’Andana el dilluns 16 d'octubre a les 18:30 hores i comptarà amb la participació de Ximo Puig, el president de la Generalitat

• L'exposició que acompanya aquesta iniciativa promoguda per Clásicas y Modernas ha rebut més de 10.000 visites en la seua primera setmana

“El saló de l’Andana de Les Corts obrirà les seues portes per primera vegada per a retre homenatge a dues cèlebres dones valencianes: Carmelina Sánchez-Cutillas i Maria Cambrils. Aquest esdeveniment respon a la celebració del Dia de les Escriptores, una iniciativa promoguda a la Comunitat Valenciana per segon any consecutiu de la mà de l’associació feminista Clásicas y Modernas (CyM).

En concret, aquest acte oficial tindrà lloc el pròxim dilluns 16 d’octubre a les 18.30

hores i comptarà amb la participació de Ximo Puig, el president de la Generalitat;

Enric Morera, el president de Les Corts; i Carmen Alborch, exministra de cultura i

sòcia d’honor de CyM, entre altres autoritats.

Una jornada per a visibilitzar a les autores valencianes

Aquesta trobada sense precedents serà conduïda per Rosa María Rodríguez Magda, filòsofa i escriptora, qui ha organitzat l’efemèride en l’àmbit local al costat de les polítiques Juana Serna i Marina Gilabert, com també la poeta i narradora Rosa Roig. L’objectiu perseguit des de CyM és donar a conéixer les figures de Carmelina Sánchez-Cutillas i María Cambrils, per la qual cosa diferents personalitats de l’àmbit institucional i cultural valencià procediran a la lectura d’una selecció de les seues obres. Serà el cas de, per exemple, la periodista Empar Marco, la política Ana Noguera, l’actriu Rosana Pastor i la fundadora del Feminario d’Alacant i professora Elena Simón.” 

Sabem que també participaran representants de tots els grups polítics de les Corts Valencianes, Carme Miquel, membre d l’Acadèmia Valenciana de la llengua: Dolors Pedrós, presidenta de l’AEPV o Anna Moner, Amabaixadora de la lectura de FULL, Fundació per al foment del llibre i la lectura i Ruben Trenzano, Director General de Polítca Lingüística; Isabel Morant, catedràtica emèrita d’història de la Universitat de València, Quiti Blat, del Lobby Europeu de Mujeres CELEM i Carmen Amoraga, Directora General de Cultura. Per tant una bona representació de les institucions culturals i polítiques. I també sabem, que la resposta ha estat estusiasta i molta gent participarà de l’homentage. Merescut i necessari.

Segueix explicant el comunicat que El Dia de les Escriptores es commemora a nivell de tot l’estat per segona vegada gràcies a la Biblioteca Nacional d’Espanya (BNE), la Federació Espanyola de DonesDirectives, Executives, Professionals i Empresàries (FEDEPE) i l’associació CyM. Les tres entitats van iniciar aquesta jornada en 2016 amb la intenció de visibilitzar a les autores de l’àmbit hispànic i hispanoamericà, passades i presents, evidenciant les dificultats que impedeixen el seu just desenvolupament i el reconeixement a la seua labor.

La Comunitat Valenciana s’ha sumat a aquesta iniciativa en ambdues ocasions, centrant la celebració en dues escriptores autòctones cada any. Així, Sor Isabel de Villena i Maria Beneyto van ser les seleccionades per a l’estrena de la jornada en 2016. La primera d’elles tornarà a tenir presència en l’edició d’enguany, ja que un dels seus textos serà llegit en l’acte oficial de Madrid.”

Acaba el comunicat recordant l’exposició:

Carmelina Sànchez-Cutillas segons Manola Roig

Més de 10.000 persones visiten “Nosaltres, les escriptores”

Les Corts també acullen des del passat 6 d'octubre l'exposició “Nosaltres, les escriptores. Valencianes en el temps” amb motiu del Dia de les Escriptores. Aquesta mostra, comisariada per Manola i Rosa Roig, pretén difondre l'ampli llegat cultural que les autores valencianes han creat i que no ha sigut reconegut com mereixia fins ara. Així, ofereix un recorregut per més de quatre-centes escriptores valencianes des del segle XV fins a l'actualitat. Oberta fins al pròxim 20 d'octubre, “Nosaltres, les escriptores. Valencianes en el temps” ha rebut més de 10.000 visitants durant la seua primera setmana en marxa.

Seminari de Teatre a Sagunt: les noves mirades per als mites clàssics

En l'assaig sobre literatura Digues que m'estimes encara que sigui mentida, l'autora, una lúcida i sempre motivadora Montserrat Roig ens convidava a rellegir els mites clàssics amb una nova mirada, perquè la vella és la mirada masculina segons la Roig, una mirada que ha confós "les figures mítiques femenines de la literatura i la història de l'art amb la biografia de dones reals”. Ens convidava a construir una mirada no mediatitzada per la "història-necessitat masculina" de ser el centre del món i la seua única explicació. I en això estem, netejar la mirada dels prejudicis, dels estereotips amb què ens ha bombardejat l'aparat crític de mirada masculina, que converteix les dones en personatges secundaris, i, per tant, manipulables.

Per a transgredir el cànon, el patriarcal, que perpetua la desigualtat, haurem de netejar la nostra mirada. Iniciatives com el Seminari Mites clàssics i dramaturgues contemporànies que se celebren l'1 i 2 de setembre, organitzades per la Direcció general de Cultura i Patrimoni de la Generalitat Valenciana, l'associació Clásicas y Modernas i el Festival Sagunt a Escena, ens ajuden. Durant dos dies, persones expertes en teatre, en el món clàssic, en els estudis de gènere i en la construcció dramàtica reflexionaran sobre la vigència, d'Antígona, Ulisses, Medea, Aquil·les, Penèlope i la resta de personatges de la literatura grecollatina i la lectura que ara mateix en fan dramaturgues actuals. Adjunte al post el programa dels dos dies, preneu bona nota.

En la sessió de dissabte, estaré en Sagunt, m’han convidat les organitzadores i els ho he d’agrair, per presentar la xarrada de Beth Escudé, dramaturga, Doctora en Arts escèniques i, actualment, coordinadora del màster universitari d'estudis teatrals, que reflexionara sobre "Les veritats d'Andròmaca, Helena de Troia i les vestals".  Han dit de la producció de l'autora que si bé no parla exclusivament del món femení, és allí on es deté en moltes ocasions. Segons la mateixa Beth Escudé, tot el món roba històries i la vida consisteix a crear-ne una de pròpia. En la seua història els mites clàssics tenen un paper rellevant i imagine que dissabte ens ho explicarà.

De Beth Escudé hem de saber que és dramaturga, investigadora, directora escènica i docent a l'Escola Superior d'Art Dramàtic de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Una barcelonina que escriu i dirigeix les seues obres, algunes traduïdes i representades en diferents ciutats europees i americanes, com El color del gos quan fuig. Col·laboradora de companyies vinculades al teatre de la imatge i a la dansa-teatre com ara La fura dels Baus, Nessun Dorma… Entre les seves peces premiades en diverses ocasions destaquen El destí de les violetes, Les nenes mortes no creixen, Cabaret diabòlic -que obtingué el Premi Ramon Vinyes— i Aurora De Gollada (2006).

Estimulada per la invitació a moderar una xarrada sobre personatges que conec poc, comencí a fer-me preguntes: com he de llegir-mirar Fedra, Antígona, Electra jo, dona blanca occidental, de llengua minoritzada, escriptora discriminada, feminista, independent i preocupada perquè les mirades masculines són ara tan hegemòniques com sempre? Què sé realment de Safo, d'Andròmeda, de Circe, Calypso, Penèlope, Llívia, Elena o Dido? I quines preguntes m'he de fer perquè les dones del passat, dones de paper o dones autèntiques, ocupen la meua genealogia? I m'he de fer preguntes sobre el meu passat perquè sé que Maria Mercé Marçal tenia raó en defensar que les dones ens hem de dotar de mares, hem de "donar a llum les nostres pròpies mares simbòliques", perquè, i són paraules majors, "malgrat el mite d'Atenea, sense mare la dona no pot ser posada al món de la cultura i del pensament".

No havia llegit mai l'obra d'Ovidi, les Heroides, díhuit cartes escrites per dones als amants, un gènere que m'agrada especialment: l'epistolar. Dones que parlen en primera persona, dones que maleeixen les guerres, l'ambició desmesurada, la deslleialtat, la mentida, que parlen de tu a tu, amb qui les ha traïdes, abandonat, a qui no les estima, o encara no ha tornat a casa "Jo no hauria jagut, glaçada, en el llit abandonat" escriu Penèlope que ha anunciat que les dones gregues odien Troia, el símbol de la seua soledat. Llegim doncs les dones del passat, fem-los preguntes, fem-nos les preguntes adients de Marçal i busquem la nostra mirada sobre elles, com la que ens deixa la Roig, "La meva Clitemnestra és una dona que té marit que se'n va a una guerra que ella no entén, una mare que veu com el seu home li arrabassa la filla per oferir-la als déus en immolació i que es troba que aquest mateix home torna de la guerra amb una noia jove i intel·ligent. La meva Clitemnestra és una dona de finals del segle XX" i el seu crim "és que va voler actuar com un home, va voler decidir el seu destí".

Més de 600 manuscrits s'han conservat de les Heroides, prova de gran difusió de l'obra durant molt de temps. En la Cort d'Aragó, Violant de Bar, dona de Joan I, encarrega una traducció del text d'Ovidi, per a la seva fillastra Joana Daroca. La reina Violant, que escriu cartes com tantes altres nobles dones del seu temps, ha mostrat interés per una obra de cartes fictícies de dones famoses. Així, una reina culta llegirà les paraules d'Enone, la nimfa que veia el futur, i reclama a Paris una promesa; d'Ariadna i Fedra, filles d'un rei i enamorades d'un home cruel, una traïda i abandonada, l'altra enamorada sense ser corresposta. Dones amb iniciativa, ensenyorides de la paraula, heroïnes que no defugen el seu destí.

I jo també les he llegides i no puc oblidar la fermesa de la dona ferida, traïda, Enone, que li escriu a Paris "tu ets més lleuger que les fulles, quan, sense el pes de la saba, esdevingudes seques, volen en els vents movedissos, i en tu hi ha menys pes que en la punta de l'aresta del gra que s'endureix, recremada pel sol". La dona que no tem mostrar el dolor per la traïció "em vaig esquinçar les sines, i colpejar el pit i amb l'ungla dura em vaig garfir les galtes mullades..."; però tampoc defuig de demanar el que creu que li correspon siga quin siga el seu origen, encara que siga una nimfa "sóc digna d'ésser-ho, i vull ésser l'esposa d'un senyor poderós. Amb les meves mans s'adiria el ceptre. I no em menysprees perquè jeia amb tu damunt fullaraca de faig."

He quedat corpresa de la passió i la poca prudència, la insistència amb què una dona li confessa l'amor a un home, una mare a un fill, fillastre, una Fedra a un Hipòlit: "jo callo i bé prou sé que és l'amor que em crema", "un amor punyent s'arrapà al fons dels meus ossos. El teu vestit era blanc, els cabells cenyits de flors, la rojor púdica t'acoloria el rostre colrat [...] En fi, és plaent als meus ulls tot el que facis." I li prega sense vergonya: "Així mai no estimis qui et puga menysprear [...] Llàgrimes afegeixo també a aquests precs. Les paraules llegeixes de la que et prega: imagina't que veus les seues llàgrimes."

I finalment he desfet el camí del fil del laberint d'Ariadna, en llegir la carta que li escriu a Teseu, la mala bèstia que la condemna a ella, que ho ha arriscat tot per salvar-lo del Minotaure, i ara es desperta abandonada en una illa. Qui és l'heroi i qui l'autèntica bèstia? I enmig de tant de dolor, Ariadna reclama una mort digna, "Contra mi conspiraren la son, el vent i les teves fermances: per tres causes ha estat traïda una donzella. Jo no veuré, doncs, a l'hora de morir les llàgrimes de la mare, ni hi haurà ningú que clogui amb els dits els meus ulls; el meu esperit malaurat s'exhalarà en aires estrangers, i no ungira una mà amiga els meus membres estesos [...] Enllà de l'ample mar, cap a tu allargo, dissortada, les mans lasses de colpejar el pit ple de dol [...] Per les llàgrimes que em fas vessar t'ho prego, gira la nau. Teseu! Amb el vent tombat llisca cap ací! Si moro abans, almenys t'enduràs els meus ossos."

Doris Lessing, en El quadern daurat —1971—ens deia que les persones havíem de llegir a la nostra manera "passant d'una preferència a una altra" i cadascuna de nosaltres hauríem "d'haver après a seguir el seu propi sentiment, intuïtivament, sobre el que necessita". Jo ara he necessitat les cartes de Penèlope, Ariadna, Fedra i Enone per fer-me noves preguntes que m'ajuden a trobar les mares simbòliques per incorporar-me —a mi i totes les dones—al món de la cultura i del pensament, però amb una nova mirada: la mirada de les dones. Perquè sé que és això el que necessite.

JORNADES

MITES CLÀSSICS I DRAMATURGUES CONTEMPORÀNIES

                                                 
                                     Sagunt, 1 i 2 de Setembre, 2017

PROGRAMA

Divendres, 1 de setembre


9.30 h        Inauguració.

10.00 h “Homenatge a Mº José Ragué. Les lliçons d’una pionera”. Lectura de textos à càrrec de Iolanda G. Madariaga, crítica teatral i doctora en Hª de l’Art  
Modera: Manolo Molins, escriptor i dramaturg.

10.45 h “Claus per a una reescriptura d’Eurípides: les seves ressonàncies en el segle XXI”, a càrrec de Margarita Borja, assesora de la dramaturgia de Las Troyanas, d’Eurípides, dir. per Carmen Portaceli  i vice-presidenta de l'Associació Clásicas y Modernas.
Modera: Mercedes Madrid, doctora en Filologia clàssica i autora de La misoginia en Grecia.

11. 30 h Pausa

12.00 h “Mi vida con los clásicos” (títol provisional), a càrrec de Lourdes Ortiz, escriptora i dramaturga, autora de Aquiles y Pentesilea.
Modera: Juan Vicente Martínez Luciano, dramaturg i director del Festival Sagunt a Escena.

16.30 h “Les ‘hongareses’ i el teatre clàssic”, a càrrec de Lola López, actriu i dramaturga, autora de María, la jabalina i Encendidas, així com intèrpret de Aquel aire infinito, de Llüisa Cunillé, Premi Nacional de Teatre 2010.
Modera: Empar Puig, coordinadora del Circuit Teatral de la GV

Dissabte, 2 de setembre

10.00 h “Penélope, Gertrudis, Antígona: tres experiències”, a càrrec d'Itziar Pascual, dramaturga i autora de Las voces de Penélope.

Modera: Sonia Alejo, dramaturga i responsable de AVEET.

10. 45h La veu escènica de les héroïnes clássiques en les nostres creacions dramàtiques”, a càrrec de Diana M. de Paco, dramaturga i autora de Polifonía i Casandra y Hermíone o la guerra sin nombre.

Modera: Everilda Ferriols, directora de la Biblioteca Valenciana.

11. 30 h Pausa.

12.00 h "Les veritats d’Andròmaca, Helena de Troya i les vestals", a càrrec de Beth Escudé, escriptora i dramaturga, autora de El color del gos quan fuig.

Modera: Rosa Roig, escriptora i comissària de l'exposició Nosaltres, les escriptores. Valencianes en el temps,  .

12. 45 h Conclusions, a càrrec de Lola López.

13.00 h Cloenda

PASSAR L'ESTIU

Cada persona passa l'estiu com vol o com pot. Sembla que viatjar està de moda, traslladar-se físicament en poc de temps i en espais reduïts, fent cues i perdent molt de temps en llocs-espais de trànsit. A mi m'agraden eixos espais perquè sol ser l'únic espai en què la inactivat no em molesta. Crec que era Pla qui deia que en les estacions de trens es troben les millors converses. Però viatjar també resulta pesat, sobretot perquè hem deviatjar de pressa. És així com ho fem quasi tot, mengem de pressa, vivim de pressa, caminen-conduïm de pressa, i comprem de pressa. Té ara menys valor la vida? S'ha acurtat el temps? 

En tot cas, jo este estiu estic en un viatge diferent perquè necessite fer-me espai per a l'hivern, perquè dones l'hivern ja s'acosta! I vaig trobant coses i persones, records, noves i velles experiències, com passa sempre en els viatges. Hui m'he trobat açò, i ací ho deixe per compartir la foto amb vosaltres. Com si fora el meu selfie de hui. Passar l'estiu, passar la vida!

Filant poesia per la nit màgica de sant Joan a Ràdio Gandia

Guaite la poca llum que queda,
el llom proper de la muntanya
escampa el sol  fugisser, fresc i
se'm fa cada dia únic en records.

Mentre aquietada i amb dolor quiet
guaite, sense crit,  l'últim bri de sol
respire profundament per a demà.


Amb Puri Naya a Ràdio Gandia, a la SER, Vicent Llorca i jo fem de les paraules un joc que hui fila seda i memòria. Ací teniu l'enllaç de dilluns, poesia per a sant Joan

Sor Isabel de Villena i les nobles dones a Pedreguer

El 22 d’agost de 1497, fa més de 500 anys, s’acabà d’imprimir el text per a la reina Isabel de Castella, suposem que amb un format luxós que hi donava cabuda a les 5.000 paraules —seguint l’estudi sobre la riquesa lèxica de l’obra d’Emili Casanova— que, com a dona culta, va usar Elionor d’Aragó i Castellà, coneguda com Elionor de Villena, Isabel de Villena, sor Isabel o l’abadessa de les clarisses del Monestir de la Trinitat, en el seu Vita Christi.

Nosaltres n'hem fet un breu tria, i la presentem, acompanyada de música i d'imatges en Pedreguer, per celebrar la festa del llibre i de les paraules.

Dia del llibre, de la princesa Cledodolinda i de Vicent Clavel

La princesa Cledodolinda, vencedora del Drac

Conta la llegenda que  Sant Jordí va ser un cavaller cristià de gran fama, que ajudà a tants reis i cavallers que acabà per ser nomenat patró de la cavalleria i de tota la noblesa de la Corona d’Aragó. La llegenda s’oblida que els reis tenien reines i que parien i governaven, i algunes, fins i tot, feien de lloctinents mentre els nobles cavallers perdien el temps, la vida i els diners dels seus regnes en batalles inútils. I si bé recordem els noms dels reis, els noms de les reines sempre se’ns obliden. O qui sap quina va ser la història Maria de Montpeller, de Violant d’Aragó, o de Maria de Luna o Maria de Castella?

També conta la llegenda que  hi havia una vegada un drac  “que assolava els voltants de la vila un drac ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins al punt que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven”. El veïnat pensà que per calmar el drac li havien d’enviar cada dia una víctima, i democràtics, com eren la triaven per sorteig. Un dia la sort fou per a “La princesa Cleodolinda era jove, bella, prima... hi hagué ciutadans que es van oferir per reemplaçar-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol, va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits i s'avingué que fos sacrificada. La donzella eixí de la ciutat i ella soleta s'encaminà cap al llac on residia la fera, mentre tot el veïnat, desconsolat i afligit, mirava des de la muralla com se n'anava al sacrifici.” La resta se la podeu imaginar.

El cavaller salva la princesa, però de ser les coses d’una altra manera Cledodolinda no hauria necessitat salvació, ni el drac morir. Nosaltres ens preguntem, si un home sol va poder contra el drac, què no haurien aconseguit totes i tots junts si s’ho hagueren proposat. Les víctimes s’haurien salvat, i el malvat drac hauria emigrat a d’altres contrades més manipulables. La nostra bella princesa Cledodolinda s’hauria pogut dedicar a la literatura i Jordi podria haver viatjat fins a la fi del món, sense arrossegar la pesada creu de la seua santedad.

Celebreu el dia de festa, de la literatura, l’edició, l’ofici de fer i vendre llibres.  I l’afició a llegir-ne, i el dret a no fer-ho. Però no oblideu que també és la festa de la imaginació, de la mentida literària, i del treball pacient de qui construeix històries i de qui les fa possible en paper. El moment de l’homentage a l’edició, que embelleix  i fa eternes les paraules de l’escriptora.

No oblideu tampoc que va ser un editor valencià, Vicente Clavel –curiosa coincidència floral!- qui va ser l’entusiasta promotor de la idea de la festa al voltant de l’edició i la venda de llibres.  El 7 d’octubre de 1926, en plena dictura de Primo de Rivera, es va celebrar per primera vegada. El dia després es traslladà al 23 d’abril, Clavel trià el dia perquè coincidia amb el naixement de Cervantes, la fauna local –valenciana, catalana, mallorquina…- li degué semblar al nostre paisà, poc “exportable”. Oblidà Ausiàs, i Martorell, per exemple. Uns quants anys més tard, el 1995, la UNESCO internacionalitzà la celebració, Cervantes, però, no valia per a  la UNESCO, massa local i va buscar – i trobar- una  coincidència diguem-ne literària: el naixement de Shakespeare, això sí seguint el calendari julià- una “trampeta”, perquè amb el calendari gregorià –el que seguim- la data era una altra.

Tot siga per la literatura.

Fira del llibre a Ontinyent, presentem els nostres llibres

Qui no fa la vespra, no fa la festa! Nosaltres fem vespra i festa a Ontinyent amb els nostres llibres. Ens convida l'ajuntament d'Ontinyent i ens presenta una bona amiga, Tere Mollà. Les dones, les pedres, les pense i les alegries, l'humor i la desesperació se'n vénen amb nosaltres. Sgurament, també vindran els Animals de séquia. vos ho perdreu? Ací la informació completa

Càpsules literàries a Ràdio Gandia La SER, dilluns

Ací teniu el programa de dilluns passat, poesia a l'instant, només un minut i quatre dones.

Què me'n dieu?

Dia Internacional del llibre infantil i Juvenil: Marta Pedres i el drac Parot

Marta Pedres i el drac Parot, de Manola Roig

--No entres ahí!-- un crit estrident va eixir dels llavis prims de la tia Elionor.

Sempre que Marta Pedres tornava a aquella casa fosca i humida del Malvinar, buscava amb els ulls i els peus la porta de la cambra. Una porta menuda de fusta de "mobila" habitada pel corcó i la molsa, com la dona que vivia en la casa del canyissar, en la frontera entre la terra d'arròs i la vora del llac. Marta era una criatura curiosa i decidida, amb uns ulls i un cor oberts al món, un gran somriure juganer, però que sempre acabava per crear-se problemes.

La visita d'aquell dia tenia a Marta desficiosa i excitada perquè sa mare l'havia avisada que havien de fer nit en ca la tia:

–Mira que et dic, esta nit la iaia Encarna, tu i jo ens hem de quedar en la casa del Malvinar, perquè la tia Elionor no es troba massa bé. Alerta què fas, que et conec les males intencions!

Divertida i decidida a travessar aquella porta que obsessionava la nostra revoltosa criatura, Marta passà la vesprada corrent prop del llac i acaçant parotets, pescant granotes amb un cotó-en-pèl i buscant Iolflics. A poqueta nit, totes les dones de la casa i dues o tres veïnes d'aspecte ombrívol feren rogle vora la llar encesa menjant coca fina de cacau i bevent a glopets vi dolç de Xaló.

Aprofità Marta que es disposaven a contar rondalles, per esmunyir-se cap a l'escala fosca de la cambra. Portava en la mà les claus que havia sostret de la despensa de la cuina a la tia Elionor, una dona dura, com la soca d'una olivera, però amable i bona cuinera que coneixia el secret del romaní i la sàlvia, com curar el mal de panxa i el xanglot.

Mentre encaixava la clau al pany de la porta vella, la veu de les dones es convertia en xiuxiueig primer, en remor imperceptible mentre la porta gemecava, i finalment en silenci i foscor en desvelar el secret.

Una nit negra, fosca i negra, com l'Ungla Negra que s'emporta l'ombra de les xiquetes s'havia engolit l'entusiasme de Marta, que sense veu i colpida per una gelor humida, caigué vençuda pel seu acte de desobediència i desafiament a les dones de casa. Tancà els ulls i instintivament tancà els punys. Sentí una picada, un gemec, un crit i una veu:

–Tanca la porta, ves, corre! –una veu que semblava un brunzit, no deixava de repetir el que a la xiqueta li semblava un: Zszszszszanca, zszszsanca, que zszszsindran.

Mirava cap on sentia el zum-zum i feia força amb els ulls per distingir què o qui li manava que tancara la porta. De sobte alguna cosa li passà per la cara i aconseguí distingir una silueta a contrallum, la va seguir i tancà la porta. En fer-ho una tènue i fràgil llum, com la de l'alba que naix, aparegué enmig de l'estança. I Marta, tornà a caure vençuda, ara per la sorpresa del que veia.

Un jardí de canyes, bova i xiprer, una bassa d'aigua clara i enmig un animalet raríssim amb cos de drac, ales de libèl·lula i mida de Siquesí. Era d'ahí d'on eixia el brunzit i l'ordre que havia marejat la nostra amiga, que ràpidament es va refer de l'ensurt i s'hi aproximà disposada a escoltar i preguntar-ho tot.

–Qui eres?, Per què t'ha tancat ací la tia Elionor?, D'on has tret unes ales tan "xules"? Tens nom?

–Ei, ei! zszszszzalla i no zzszszembales! M'has posat en zszszerill a mi, al llac que em protegeix i a totes les bruixes de xiprer!!!

El Drac Parot, que és el nom de la criatura, li explicà que aquella cambra no era la seua presó, sinó el seu refugi. On descansava del dur treball de recomptar un per un els animals que habiten en el llac de l'Albufera, perquè el seu era un treball per guardar la memòria. Ell, com tots els dracs mascles o femelles de la seua espècie eren els guardadors dels animals del llac, i van ser triats per a fer-ho per la seua gran memòria i el seu bon cor. El tamany i les ales els permetien arribar a tots els racons i buscar tots els espècimens. Fins i tot els més menuts.

--Jo sóc el Drac Parot,

i de l'Albufera memòria sóc,

si em deixes bufar-te el nas

tots els meu secrets ensumaràs!

Aquell animalet cantava i xarrava al mateix temps, amb una veu vellutada i clara com la lluna de desembre, que refrescà la memòria de la nostra Marta, acostumada ja a l'estrany xiuxiueig de Parot. Xiqueta i drac enraonaven com si es coneixeren des de sempre. Marta li preguntà:

–Es pot saber per què dius que t'he posat en perill? Jo només he obert la porta?

–Ai, Marta si obres la porta sense tindre permís i trenques el meu descans, no em puc protegir del meu pitjor enemic. Segur que ja sap on està ara el meu refugi, i segur que no tardarà a rondar per ací.

–Però això no pot ser, només he obert una porta?, –insistia Marta Pedres que no volia ser responsable de tanta desgràcia.

El drac Parot no podia deixar de volar i cantar per la bassa, mentre li explicava una història a la seua nova amiga sobre un perillosíssim animal que es dedicava a esborrar amb tot el que Parot escrivia. Es tractava d'un animal de canyar, menut i botador, la Ximponeta. Que d'un bot, nyas!, ho desfà tot paraula, animal o cosa.

–Del Canyar del Malvinar

sempre sempre t’has d’allunyar, 

perquè vindrà el més perillós,

i farà xampà, xampi, ximpó.

Mentre Marta Pedres i el Drac Parot es feien confidències, el sol havia crescut per l'horitzó i les garsetes i els teuladins, s'acomiadaven de les ratetes penades que, cansades, tornaven a les teules. De sobte es va sentir un gran crit, i començaren a caure pedres a la bassa i un fortíssim vent bufà i posà en perill les ales del nostre drac. Marta, començà a pensar que havia sigut molt imprudent, que no havia pensat en les conseqüències de la seua cabuderia, que l'Albufera estava en perill perquè ella havia desobeït sa mare, que no podria salvar el seu nou amic... I esclatà a plorar penedida de totes les seues malifetes!!!

–Estimada Marta, no plores!, ja has passat la prova. Ja t'has convertit en una autèntica aprenent de Bruixa de Xiprer!, –reconegué la veu de sa mare.

Obrí els ulls, davant seu la tia Elionor, la iaia Encarna i sa mare la miraven amb una dolçor, i una alegria que no havia vist mai en la cara d'aquelles tres dones que sempre es contaven secrets, sense que ella aconseguira entendre’ls. Les veia amb aspecte diferent mentre li explicaven què havia passat, com si de les seues veus foren veus d'oliveres, xiprers i alzines mil·lenàries, i saberen els secrets de cada pedra que ella havia guardat en la seua habitació.

–Havies de véncer la por, mostrar audàcia, ser agosarada i enginyosa. Però també havies de ser curiosa, i amable, saber escoltar i obrir el teu cor. Finalment, havies de mostrar-te humil i disposada a assumir les conseqüències de les teues decisions. I el més important, havies de superar la prova d'entendre els dracs màgics i comprendre la seua missió. –conclogué rotunda i contenta la tia Elionor.

La vida de Marta Pedres canvià aquella nit que gosà obrir la porta de "mobila" i va descobrir que era d’una família de Bruixa de Xiprer, encarregades de guardar el secret dels dracs d'ales de libèl·lula, i que els havia de protegir dels seus enemics, perquè d'això depenia la vida del llac. Des d’aleshores l’aprenent de bruixa i el Drac Parot van viure moltes aventures, però sempre que acabava el dia ho feien amb una cançó, que si voleu podeu aprendre:

Marta Pedres i el Drac Parot

pugen sempre dalt del bot

i no se'ls escapa res,

perquè conten sempre un, dos, tres.