Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2010

La dona de la resposta

A punt per desaparéixer.  Es va parar a pensar:  què he fet amb la meua vida?  En l'últim moment ho va veure clar.  “Què has fet amb la teua vida?”  Cap resposta la va fer feliç.

El dia del llibre: flors i poesia

La dona de la muntanya

Sense claredat en el pensament.
Soroll i pena.
50 anys. Malmesos.

Va decidir anar a viure a la muntanya.
Allí el silenci ho és de debò.


Manola ens deixa una imatge fantàstica per celebrar el dia Sant Jordi, podeu mirar-ne més al seu Flick.

La paraula justa

Si les paraules són les justes, no fa falta usar-ne ni moltes ni massa. L'excés de paraules és necessari si no ens entenem.
Va ser un dia llarg. Un dinar de comiat amb paraules amagades, no déiem el que volíem. La meua mirada es trobà amb la seua desgràcia, i s'amagà. Usarem les paraules com una distracció, com un engany, no podíem plorar i ens llançàrem paraules.
Després ella usà les paraules per ferir, per provocar dolor. Bruixa maligna que converteix paraules d'amor en sagetes enverinades. Cap esforç per comprendre.
I Serrat que canta “entre tu y yo la soledad y un montoncito de escarcha, ay amor”.
I sé que no podrem refer res, només el camí que ens porta cada dia al tren. A la realitat. A la vida, la mala vida. Tan difícil és eixa paraula, la justa?

Un amic, un premi, una cadena: Val la pena

M'ha eixit un títolet un poc "ridícul", però què hi farem!

L'amic Vicent Terol, del blog l'Aixeta, m'ha triat amb 10 blogs més perquè juguem a la cadena: Passa-la i si vols la tornes!
Mentre trie 10 blogs que m'agraden us recomane que escriviu i passegeu per la blogosfera. Triar-los serà difícil perquè hi ha una gran varietat.

Gràcies!

Miquel de Palol, El Jardí dels set crepuscles: dos fragments, un homenatge

Acaben d'atorgar-li el Premi Nacional de Cultura, a Miquel de Palol . La seua novel·la El Jardí dels set crepuscles va ser una experiència intensa i colpidora per a una jove fa vint anys. Us deixe dos fragments d'aquella novel·la com a Homentage a l'escriptor i a la bona literatura.
"Història de la Lluïsa Cros
Al seu retorn, Alexis Cros va trobar un país totalment venut. El turisme, en d’altres époques una de les fonts principals de divises, pràcticament havia desaparegut després de la paulatina degradació producte d’un insensat i caòtic procés de negoci fàcil, i consegüent malvendaa de l’ànima col·lectiva, que havia convertit els paratges més atractius en suburbis abominables…."

"Quinta jornada
Què es perd quan es perd la joventut? Tot allò que et desborda per inabastable, per difícil d’entendre, per desconegut; o potser l’excitació que impulsa a posseir-ho. Eren manifestacions d’impotència? M’agrada més considerar-ho manifestacions d’amor; perquè quin sentit t…

Els trens de la seua vida

Des de la finestra del menjador els veia passar tots, els de la línia de Gandia i els de la línia de Xàtiva. Amb els anys, els últims deu anys, la regularitat havia envaït la seua absurda intimitat.
Mentre planxava, els mirava. Mentre plegava aquella roba, neta, i desgastada --com la seua vida, com les seues mans de cartró i lleixiu--, mirava els trens. Mentre s'engolia sense massa gana el sopar que li havia preparat el seu home, aquell home que ja no la feia riure, mirava els trens.
Aquells trens que havien acabat convertint-se en la part més important de la seua vida, una vida que només tenia una finestra per on mirar.

Personatges Itinerants: Els llavis de mossen

Segon lliurament del joc-blog Personatges Itinerants, en el qual creem i emboliquem a moltes mans. M'ha semblat bé, jugar amb Cuco-el gos-, els llavis carnosos del mossen i el desig de la periodista. Pecat i desig.

El xiquet dibuix

De menut no podia parlar.
Més tard va decidir que no volia fer-ho.
Després va entendre que preferia el món que ell dibuixava a l'altre.
Massa soroll!

Aquell sol esplèndid el va decidir a pintar aquella immensa porta
 per on entrà per no eixir mai més.
I així va ser com es convertí en el seu millor dibuix.
Té una sala pròpia en el museu.
No necessita llum.
El dia que se n'entrà per la porta,
la llum del sol l'acompanyà.
Qui el mira no pot deixar de somriure
i per això el miren
 i a sa mare no li agrada.

A qui, però, li importa el patiment d'una mare.

Abril

Abril, més intens en la foscor.
Una nit més sense dormir i morirà.
I desapareixeran els records.

I amb ells, ella.

Ha iniciat el viatge.
No dorm, camina.
No sap si és la mort o la vida.
Nova, fresca, d’abril.

I amb elles, ella.

Fragments de poesia: Montse Assens i Biel Barnils

Pel facebook me n'assabente de coses que no sé i m'agraden, com la poesia de Montse Assens, i el seu blog: brisalls de mar.  I és gràcies a la iniciativa de Biel Barnils, del blog tinta xinesa.



Si pogués et daria

Si pogués et daria,
            un cant de sirena amb gust de maduixa,
            el color blau del mar i l’olor del gessamí;
            la claror de lluna plena i un somriure de bruixa,
            el vol de l’ocell que t’empeny cap a mi;
            la fada del bosc, la frescor de la neu,
            la platja encantada somiada amb delit;
            el plaer del meu cos i el desig del teu,
            la son escapçada amb tu cada nit.
I jo em quedaria,
            amb l’instant del temps
            i les carícies del teu cos nu;
            i amb el teu bes,
            perquè res no tinc quan em faltes tu.
Del llibre "Primer llibre de poemes 2006
Poema publicat per primer cop a relatsencatala.cat ,  juliol de 2004

Concurs relats Poe:La dona suicida

El que té de bo la xarxa és que acabes enganxada a coses que ni pensaves, així és com em vaig decidir a participar en una iniciativa interessant que conjuntava microrelats i contes de Poe. Com ja han donat el premi, ja puc penjar la meua participació i enllaçar els contes guanyadors i finalistes. Enhorabona a qui ho organitza, a les persones que participen i a les i els guanyadors.

Guanyador: "Prematur", de Jordi Masó
 Finalistes: "El nadó", de Martí Sunyol i  "Atrapat", de Mercè Moreno.




La dona suicida

La carta reposava entre els dits, flonjos i freds de la seua dona.  Havia reconegut la seua lletra, neta, fina, sense errades: Guardaré el secret. Perdona'm i oblida-te'n.Una caligrafia perfecta, unes ungles  arreglades i roges, un olor apegalós que ho havia impregnat tot els darrers 20 anys i que ni morta l'abandonava. Abans del suicidi conjugal, amagar la seua homosexualitat s'havia convertit en obsessió, que el descobriren en angoixa…