25 de desembre, fuig, fuig, fuig

Xiquet laberint

Enguany que el dol per la mort de ma mare, per totes les morts que portem al coll, ompli el nostre hivern, he canviat les nadales per boleros, els que ballaven mon pare i ella. Només boleros “Voy a apagar la luz, para pensar en ti”. I també apagaré els llums de Nadal, i tota la felicitat de calendari imposada, des de la publicitat, des de l’església...i només quedarà “El dia que me quiera...y al viento las campanas diran que ya eres mia”, quedaran els records i la pena pel buit, i el dolor per les ferides obertes. Viure, és sobreviure. Si podem evitar que les traicions i les decepcions ens facen més vils, viurem millor, més tranquiles.

Viure és caminar i esquivar l’enemiga, els enemics. Per cada mentida, una pena. Per cada veritat, una pena. Qui tinga penes, que no les amague. S’acosta Nadal i sé que enguany nosaltres el celebrarem deixant que el silenci i el dolor siguen les nostres companyes de taula, les protagonistes.  Qui diu que és obligat ser feliç? He d’obeir una cançò religiosament interessada que marca quan he de riure i quan he de plorar: “Joia en el món, Jesús és nat”? I a mi què! ma mare és morta, i mon pare i el meu germà...n’hi ha qui ha perdut l’amor; la fidelitat de l’home; les esperances de mantindre el treball; la possibilitat de véncer el càncer; o a l’home, que era la seua vida. També ha mort, per sempre, la tendresa amb què una altra mirava a la filla, que no li perdona que haja triat viure i no morir asfixiada pel desamor i la rutina....Vull boleros, no mentides de confessionari “Nosotros que nos queremos tanto debemos separarnos no me preguntes más...”

Sóc de l’estirp d’Eva, pecadora i culpable. I què? M’esforce per deixar en terra, colgada, tota la misèria que ells ha posat a sobre meu. Passar el dol és compartir les ferides amagades de tanta gent. Els meus morts obren el camí cap a les seues històries i les veig nuetes i nafrades. Culpables de dolor, que ara gosen explicar, mostrar. I en compartir-lo amb mi, m’ajuden. Afegim pena a la pena perquè el dolor està ben vist. Ta mare s’ha mort, anima’t!, és llei de vida, somriu, oblida. És temps de joia, ho diu Freixenet. 

A 25 de desembre, fum, fum, fum...he sabut l’amarg dolor de la mare que va perdre una filla i ara el gendre, tan jove, tan de repent però he de cantar, fum, fum, fum. Aquella dona jove i forta, m’ha contat com va patir durant dos anys la malaltia de sa mare sense ajuda, sense poder atendre-la com volia i encara ara li plora cada dia. He plorat amb la que va sofrir tots els intents del germà per sobreviure al puto mieloma, i ara creu que no té dret a ser feliç. Però, ai, és 25 de desembre, fum, fum, fum.  No tens dret a plorar, no tens dret a la pena, ho diu la tele. “Sin ti, no hay clemencia en mi dolor”, vull boleros. Vuelve a casa por Navidad, encara que en casa no quede ningú. Si has perdut la faena, trenta anys de treball i una carta o un mail!, o la pagueta extraordinària, si se t’acaba l’atur, o si estàs pendent d’un ERE que no arriba mai. Vuelve, que t’esperen.

Si estàs malalta, no ho digues. Si estàs trista, amaga-ho. Si ets pobra, perquè algú t’ha robat tot el que tenies, nega-ho i canta. Cantem, germanes, germans, cantem per a que es tranquilitzen. Oferim-los les nostres alegries, com un sacrifici ritual. Hem perdut el dret a la tristesa. 25 de desembre, fuig, fuig, fuig.

Estem de dol

Ara fa un any avisàvem que no podríem dedicar temps al blog, perquè el nostre temps li pertanyia a una persona pròxima a nosaltres que estava malalta, era càncer, un mieloma múltiple, i la persona era la nostra mare. Diumenge 2 del 12 de 2012, a les 2 de la nit ma mare deixà de patir. La seua ànima feia anys, molts anys que ens havia abandonat. Exactament 10, quan s'enfrontà amb el cadàver del seu fill en l'habitació fosca d'un tanatori impersonal i allunyat de la terra on sempre havíem viscut. Tan jove per a morir! i la deixa sola, entre nosaltres. Un poc més tard, el seu home també l'abandonà, va morir cansat de sofrir pel solc que la mort del fill havia obert en el seu esperit vital i lluitador. Cos i ànima s'han trobat, finalment descansa en pau i en companyia dels seus hòmens. A nosaltres, les seues filles, ens ha deixat soles, però ja feia temps que l'havíem perduda entre tant de dolor. Mentre acompanyàvem els seus ultims moments, Bonet de San Pedro li cantava aquella cançó que tantes vegades havien ballat mon pare i ma mare. Que segur que segueixen ballant, ara que s'han retrobat, en pau!

Avís de l'any passat al blog, acompanyat d'un post Les donuetes tenim càncer

Nota de les autores per a l’any 2011

Amigues i amics , no sempre fem el que volem. La vida, les seues circumstàncies ens espenten i les nostres decisions s’ajusten al seu llit. Podem triar, però poc. A les autores del blog ens ha tocat trobar-nos cara a cara amb el càncer. Per segona vegada. Per a nosaltres ara és temps de cuidar, acompanyar, mitigar, ordenar i entendre el món de la malaltia i de les malaltes, les nostres. No podrem alimentar el blog perquè el temps el necessitem per a les nostres coses. Sabem que moltes i molts de vosaltres afronteu cada dia la malatia, la que siga, vostra o d’alguna persona a qui estimeu. Us escoltarem, us llegirem i us escriurem si així us ajudem a passar per aquesta estreta via. 

Només un consell, no perdau mai ni l’humor, ni la paciència. La vida ens sorprén, sempre.

Manola  i Rosa

La trilogia de la mort (III)

La germana del seu germà

El buit l'envolta i se sent perduda. “Què ha passat?” “ Quan s'acabarà?” “ Mai més seré feliç?” Estava inflada de vida, la vida de la seua filla que l'havia inflada d'ànima i panxa. Se sentia perduda entre la vida i la mort.

No havia tingut la capacitat de comprendre l'últim patiment del seu company de jocs. Se'n culpava, on estava la íntima connexió entre germans, per què no havia sentit la profunditat de la seua desgràcia... Sempre havien rigut molt, i ella confiava que el riure compartit li avançaria el futur? La culpabilitat no la deixava respirar. Però, des de quan la vida plena, iniciada, no estrenada, verge i sense patiment pot comprendre la mort i el seu camí?

I va passar. Ella es quedà buida, el seu buit es convertí en la vida de la seua filla que arribava al món. Dins no li quedà res. Un record, el d'ell que l'havia abandonada, des de fora, i per sempre.

Ha quedat atrapada pels buits. El de dins —que li donà la vida a la seua filla—el de fora —el del seu germà a qui ella li negava la mort—. “Et pots morir sense mi?”

Des d'aquell dia que s'ofega, viu entre els seus dos buits, quasi els alimenta, no se'n pot desfer i pateix, i pateix, i pateix...

Sala de premsa Editorial Germania: PRESENTACIÓ EN ALZIRA D'ESTELS DE PAPER

Sala de premsa Editorial Germania: PRESENTACIÓ EN ALZIRA D'ESTELS DE PAPER: La Casa de Cultura d’Alzira fou el divendres 30 de novembre, el marc triat per l’editorial Germania per tal de presentar la primera most...

Joan Fuster: gent jove, pa blanet

Joan Fuster, Rosa Roig, Vicent Ferri
1985, Sueca

Benvolgut Joan:

Hui quasi has aconseguit tindre els mil anys que sempre m’explicaves que tenies, quan em queixava a les cinc de la matinada que estava cansada i me’n volia anar a ma casa. Tu no volies, havies decidit que eixa nit et tocava descansar,o fotre els convidats erudits, havies obert la porta i ens havies deixat entrar, a beure, a molestar,a intercanviar impertinències, a fer-te tornar a la realitat. Una realitat que, per a tu tan vell des de feia tans anys, com t’agradava dir-nos una i una altra vegada, estava fòra del teu abast. Per a mi la teua amistat era un joc, amb divuit o vint anys, no entenia quasi res del que els explicaves a aquelles persones tan llestes, que et visitaven a hora de persona assenyada. A tu i a mi ens divertia que costat per costat, en una cadira de bova quasi idèntica, al mateix nivell, en el mateix cercle, estiguera el catedràtic de la meua universitat i jo, l’alumna, descarada, irreverent, descreguda i sense quasi preparació, que a l’endemà havia d’assistir a les seues classes. Notaves, i provocaves, la molèstia. Jugàvem, jo era gent jove i tu amb el joc, te’n senties un poc.

T’envie la foto que ens varem fer, en l’any 85 quan l’ajuntament del nostre poble s’encabotà en fer-te fill predilecte, i jo em trobí en el bàndol de les persones que ens oposarem, ni recorde per què, supose que perquè erem uns descabestrats, com tu sospitaves. Jo era tan jove! I tu ja estaves tan avorrit! Feia molt de temps, que no et recordava, ni m’havia parat a pensar que quasi estic arribant a la teua edat, mil·lenària, i per això he començat a entendre perquè et vas mostrar, per exemple, a favor de la llei de Císcar i el valencià, quan jo la trobava clarament insuficient, o perquè insisties en prendre’t les nostres propostes polítiques com si te les ferem vestides amb saragüells i espardenyes. Com més m’acoste a la teua edat, més recorde i entenc, perquè ens deies aquell sonor burros!!! quan l’alcohol ens havia estovat la llengua i et recordàvem que si no t’alçaves de la cadira, t’entraria formigó en les cames.

Durant l’estiu he descobert les cartes que t’ha publicat la Universitat i l’editorial 3 i 4, i m’he quedat enganxada a la teua intimitat, i he tornat a sentir tot el que ens vas dir en aquelles nits, carregades d’emocions. Puc dir-te que ara que quasi sóc mil·lenària jo, t’he entés, més, fins i tot, del que voldria. T’he sentit preocupat per la malaltia de ton pare i de ta mare, i he recordat la teua por a envellir; t’he sentit explicar una i mil vegades, que necessitaves escriure- i cobrar per fer-ho- per a viure, i no era una broma; t’he sentit explicar, una i mil vegades, que la teua dedicació era quasi exclusiva i que treballaves moltíssimes hores i amb molt males condicions, però també he sentit com estimaves el que feies, i t’he tornat a sentir relaxat, explicant tot el que havies descobert allà on ningú veia res més. 

Sé per què deies que escriure és escriure cada dia i que llegir és rellegir. Sent haver tardat tant a entendre’t, però ja saps, gent jove, pa blanet.

T’estima i t’enyora

Rosa

Nota de l'autora: Joan Fuster va nàixer el 23 de novembre de de 1922 a Sueca, enguany hauria cumplit 90 anys. Fuster  és, com a assagista, una figura cimera en la literatura catalana de l'època, a part de la seva extensa activitat com a historiador de la literatura, crític literari o historiador social de la llengua.  Ara bé, el polimorfisme d'aquest homenot que Pla va deixar retratat amb ploma àgil i trets inesborrables gira al voltant de la seva producció assagística, que no és, en el fons, més que un epifenomen del seu inacabable dietari, on l'escriptor deixa constància quotidiana de les seves reflexions sobre el món.

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig

Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil.

Recordem les mortes i consolem les vives.

Diu Rosa Leveroni

Són veus d’un mateix cant....Oh melangia

tan tendrament subtil de la tardor

que em poses nou encís dins de la via

i fas més amorós el meu dolor!...

Afegeix Clementina Arderiu

Si visc no visc.

...

Ni mar ni treva

ni l’or del cel.

La meva arrel,

si es torç, no es lleva.

Perquè, en el risc,

si visc no visc.

Alerta Maria Àngels Anglada

Convidar les poetes és cosa perillosa.

Dic les poetes, no els joglars del rei.

No treuen cap colom de dintre d’un copalta,

però potser dards de flama del seu fatigat cor

o d’una nit insomne.

                              No us en fieu, per sota

 les fràgils aparances tenim un cor salvatge

 i estranys senyors servim

                             -ja ho escriví Ausiàs March:

l’amor, el clar país, una cançó d’alosa...

Afirma Montserrat Abelló

Desembasto els anys

que damunt del cos

s’han tornat cuirassa.

Em miro al mirall

i ni veig altra cosa

que auesta pell

Que se m’adhereix

com un guant destenyit

que he dut massa temps.

Però em queden els ulls i sé

que dins d’aquest cos

encara m’hi corre ben roja la sang.

I acaba Maria Beneyto

Sola pues ya, me miro, reconozco

en mí la carne resistente

loca y sucia de tierra

apodada mujer

Contra l'esclerosis múltiple amb la Galeria Krabbe

Manola Roig torna a participar en la convocatòria de la Galeria Krabbe per recollir fons a favor de la investigació de l'esclerosi múltiple, una malaltia en la qual una part del nostre organisme actua contra nosaltre mateix : "En l'esclerosi múltiple és el mateix organisme qui emprèn un atac immunològic contra si mateix que danya la mielina, una substància que recobreix les fibres nervioses. En conseqüència, l'habilitat dels nervis per conduir les ordres del cervell es veu interrompuda. " Malalties noves de les qual sabem poc i que ens obliguen a ser solidàries.

Esperem que us agrade el que Manola Roig ha creat per a l'esdeveniment i que també podeu veure junt a la dels altres artistes en aquest enllaç.

I ara....a Castelló: Joc de dos a la llibreria Argot

Pensàveu que la gent de la Ribera no era capaç d'allunyar-se de l'olor dels camps humits d'arròs? Pensàveu que només els ànecs viatgen per visitar-nos en novembre?

Joc de dos, s'allunya i viatja.  Cap al nord, on hem estat en moltes ocasion i tenim bones amistats. Divendres dia 9 de novembre, a les 7 de la vesprada tornàrem a parlar de poesia i de joc. Ho farà Inés Escoí, perquè Mari Cuz Notari ens ha "produït" la presentació a la Llibreria Argot, de Castelló de la Plana.

Viatgem a la terra d'un bon amic, Vicent Pitarch. A la ciutat del poeta Josep Porcar, amb qui juguem a les paraules. El seu xiquet i la meua xiqueta. Mentre arriba divendres, fem boca amb un tast de poesia.

Última cançò de bressol

El xiquet no torna.

No tornarà.

Ja no el desespera.

Venia poc, últimament.

Mira: aquesta fotografia és la dels genolls

ferits, sang i crosta

de l'estiu aquell que va caure

sèquia avall.

Exactament la mateixa

del cor compromés a no deixar mai

d'esperar-lo.

Sé que no tornarà.

Però és ell qui custodia la porta dels meus somnis

i només la meua resposta té la clau.

Els estius, Josep Porcar

La meua xiqueta

La meua xiqueta ja no és l’ama

ni del carrer ni del corral.

Li han arravatat la figuera i la parra,

i la flor del taronger.

La meua xiqueta ha crescut

perquè la mentida l’ha encalçada,

primer al carrer, després al corral.

I figuera, parra i flor del taronger

se li han podrit a les mans.

La meua xiqueta que no és ama,

ara no té ni carrer, ni té corral.

Joc de dos, Rosa Roig

La trilogia de la mort (II): La mare de la seua germana

I es tornà una estàtua de pedra. Va perdre el color i la calor. Les pedres es trenquen, però no ploren, no criden no senten... Ser pedra era una bona manera de passar per eixe dolor, pel dolor lent de la mort. Ser pedra compacta. Creure fermament, amb la fermesa de la pedra, que la mort l'havia alliberat del seu sofriment, ara ja sense esperança. Tindre la convicció que la mort el va ajudar.

Mans fredes que no va poder tocar... i li cantava “de profundis clamavi atque domine... ja no cantarien més junts... tu inert, jo pedra. Tu alliberat, jo subjugada, presonera del teu record, del teu dolor, de la teua mort. Aquella última i íntima visió em va convertir en estàtua de pedra per fora, per dins.

I com de ràpid és el procés que ens fa pedres si en tenim necessitat i la voluntat ens acompanya. I quanta estabilitat ens pot donar ser pedra. I quina llàstima que el temps les resseque i les trenque. I qui sap com s'arregla una dona-pedra trencada?

Contra tots sants, flors per a Hipàtia

Donueta, flors per a Hipàtia. Manola Roig

“El nombre de Hipatia significa la más grande. La leyenda de Hipatia de Alejandría nos muestra a una joven, virgen y bella, matemática y filósofa, cuya muerte violenta marca un punto de inflexión entre la cultura del razonamiento griego y el oscurantismo del mundo medieval”
Divulgamat

Huí i demà recordaré els meus morts, però també les meues mortes. I no vull saber res de sants ni de martirs, l’església ens ha robat la festa. Tant que dins del cementiri del meu poble fan missa. Que no m’esperen, ni morta, ni viva. Recordare les persones a qui estimava i s’han mort. I també recordaré les que respecte i admire. Però sobretot vull recordar l’actitud d’Hipàtia d'Alexandria, una dona valenta, a qui mataren violentament els cristians perquè era lliure, i volia viure segons el que pensava.

Círil, patriarca d’Alexandria, "doctor de l'església, pilar de la fe"i sant, sospitava d' aquella dona impertinent, que paga amb la mort, per ser lliure i no sotmetre’s. Així un grup de cristians "fanàtics" la van assaltar i se la van endur dins d’una església, la despullaren i la van matar. Humiliació i venjança. Les mans, les dels fanàtics, la sentència la de la mateixa església que s'apropià de dos ritus pagans sobre la mort. El de la cultura celta i el de la romana. Cristianitzà i modificà substancialment el sentit i l'abast de les festes rituals, fins a convertir en una de les seues festes més emblemàtica. S'havien quedat el control de la mort i trencat -amb oracions- el silenci i la pau dels cementiris.

I  és així, com les rapinyaires canviaren el sentit d'una festa amb la qual el poble celta celebrava el pas d’un cicle de l’any a un altre- el temps clar començava l'1 de maig, amb el floriment de la natura i la sortida dels ramats a pasturar i el fosc l'1 de novembre, coincidint amb l'arribada del mal temps i el tancament dels ramats. I li afegia noves tradicions robades en unir el costum d'origen romà de visitar els difunts. Morts i vius en mans dels hereus dels “assassins” d’Hipàtia. Aquella dona pagana que no volia consentir en ser batejada.

I què va fer l'església amb la tradició romana? Sembla ser que al s.VII, el Papa Bonifaci I, ja va decidir que el Panteó de Roma, dedicat a deus i deeses era millor consagrar-lo en honor de la mare de déu i de tots els màrtirs cristians i celebrar un dia de festa en el seu honor. Els deus i les deeses han mort, visca l'únic Déu!. Després passà a ser una celebració per a tots el sants difunts, i finalment el Papa Gregori IV va designar el dia 1 de novembre com a data oficial de la celebració i va promoure la institució d´un segon dia de pregàries pels difunts, el Dia dels Morts. D'aquesta manera és com la festa de Tots els Màrtirs, que es celebrava primer pels volts del 13 de maig, va passar a ser la de Tots els Sants, l'1 de novembre.

No hem de consentir que la vida i la mort estiga en mans dels fanàtics que segueixen pensant hui el mateix que pensàven quan van assassinar brutalment Hipàtia. Encara que s'amaguen. Hui ens manifestem contra els sants i els martirs, contra tots sants i li portem flors a Hipàtia.

Halloween o els morts també són mortes

Donueta i carabassa. Manola Roig

“Les dones donen la vida, les mans de les dones guareixen i preparen aliments; en elles hi ha alguna cosa màgica, quasi divina.”
Metgesses, llevadores, fetilleres, fascinadores... ,Teresa Vinyoles Vidal
«Creuen que hi ha en elles quelcom diví i profètic, no menyspreen llurs consells ni negligeixen llurs respostes» Germània, VIII-2, Tàcit

Les dones no tenim ni tan sols dret a morir, com a dones. I això que una ens en toca, segur. La proximitat de la festa de tots sants m’ha fet pensar en què també la mort necessita una mirada de gènere. Les dones només som visibles davant la mort si n’hi ha violència. I no sempre. Som notícia, si ens maten. Morir, o que et maten. No és el mateix. Així la nostra “mort” es converteix en espectacle. Com el de les bruixes que penjaven per ser lliures i poderoses. Fa quatre dies, en comptes de bruixes, les van anomenar republicanes, i també les mataren. I van ser els mateixos.

L'1 de novembre hem de celebrar l'arrelat culte pagà a les ànimes, el Samain o Samuhin, una festa celta, que marca l’inici del període d'obscuritat, un "temps fora del temps", entre les dues meitats de l'any. Un moment màgic i especial en què les terres de l'altre món obrien les seves portes i qui les habitava entraven en contacte amb el món de les i els humans. Era aquesta una de les dates en què es creia que les bruixes celebraven grans reunions o augmentaven el seu poder. 

Les bruixes, dones amb poder, només podien ser perseguides. Així durant l'edat moderna, sobretot a la segona meitat del segle XVI i primera del segle XVII, es va dur a terme una persecució de dones acusades de bruixeria bastant considerable. Es tractava, sobretot, de persecucions promogudes pel mateix poble, que acusava les dones –que no controlava- de causar les calamitats locals.

Diu Teresa Vinyoles el reconeixement “del fet que podia haver-hi en elles un element diví i profètic xoca frontalment amb els plantejaments de la societat patriarcal i no es pot encabir en el marc que proposava l’Església i que plantejaven els savis medievals, igual que contrastava amb els supòsits dels savis de l’època clàssica i meravellava Tàcit. La dimonització creixent de la dona es pot emmarcar en aquesta barreja d’admiració, de por i de desconeixement de l’altre. L’Antic Testament ja condemna la màgia i el judaisme hi vinculava especialment les dones.”

 

No he trobat en la xarxa què va passar amb les bruixes valencianes, però sí que els va passar a les de Catalunya on no les cremaven , sinó que les penjaven a la plaça del poble. Hui els meus morts, són mortes.

• Calders (Moianès): foren executades cinc dones del mateix poble i del veí de Viladecavalls de Calders.
• Caldes de Montbui (Vallès Oriental): el maig del 1619 foren jutjades Antònia Puig i Braga, Margarida Pujolràs, Margarida Mimó i Casavellor (Margarida Mimona) i Montserrada Durrius. El 1620 foren detingudes cinc dones més, de les quals Eulàlia Úrsula fou l'única que se'n salvà, alliberada, després de ser condemnada a mort. Tenia només 18 anys.
• Castellterçol (Moianès): foren jutjades, torturades (així n'obtenien la confessió) i condemnades a mort Elisabet Cerdà (na Cerdana, vídua) i Joana Carrera (Carrereta). Abril del 1620.
• La Garriga (Vallès Oriental): maig del 1619.
• Granera (Moianès): el novembre del 1619 foren torturades i jutjades Antònia Salamó i Joana Oliver.
• Montseny (Vallès Oriental): maig del 1619.
• Sabadell (Vallès Occidental): el gener del 1620 foren torturades i jutjades Joana Sol i Guilleuma Roberta, gavatxes.
• Sentmenat (Vallès Occidental): abril del 1620.
• Sant Miquel de Toudell (actualment Viladecavalls): el 22 de novembre de 1619 es va detenir Ramona Porta, acusada de bruixeria. Va ser traslladada a la presó de Caldes de Montbui, on va morir penjada el 4 de juny de 1620.^[3]
• Terrassa (Vallès Occidental): maig del 1619.
• Toralla (Pallars Jussà): foren torturades i jutjades set dones, a més d'un home, de les quals quatre foren penjades a la forca: Cebriana Polvorera, Pere de Françoy, Eulària Pellicera, Joana Françoya i Joana Bertomeua d'Erinyà, Elisabet de Monic i Margarida Thomasa de Serradell, i Caterina Colometa de Toralla. Cebriana Polvorera i Elisabet de Monic foren condemnades qui illam suspençam reliquit in furca presentibus dictis testibus et copiosa multitudine (que ella suspesa quedi a la forca presents els testimonis esmentats i una copiosa multitud). Pere Françoy, Caterina Colometa i Joana Bertomeua foren condemnats a l'exili dels dominis de la Varvassoria de Toralla: in perpetuum exilium a tota dicta varvessoria. Margarida Thomasa fou condemnada a la presó i a ésser vigilada pels parroquians, com Joana Françoya, i no penjada a la forca pel fet d'estar prenyada. Eulària Pellicera fou absolta i alliberada.

La trilogia de la mort (I)

La mare que patia

“Les ferides són tan tendres
que la realitat s'amaga
sota terra, espantadissa i retràctil
com un caragol”
Gemma Gorga, Llibre dels minuts

No se n'adonava però la mort del seu fill l'havia canviada. Ja no vivia amb la resta de la gent que l'estimava: home, filles, netes i néts... res tenia sentit per a ella. La mort del seu fill, a qui va ser capaç de mirar en aquella capsa ridícula —es pot contenir l'amor i la vida en una capsa?— i sense intimitat —per què ha de ser públic i tan impúdic el dolor? La capsa on jeia un cos que ja no parlava. És la mort un no dir?

La mort o la mirada a la mort, de la mort la va traslladar a una altra dimensió. El món com l'havia viscut havia canviat, profundament, radicalment, ja no existia... El dolor, la incomprensió per aquella situació impensable i ridícula — o no és la mort ridícula?— havia deixat una pàtina que ho esborrava tot i a tots.

Un nou escenari on la mort deixava de ser real se li aparegué. Inicia una conversa permanent amb ella mateixa que mai abandonava. De tant en tant mirava qui tenia al voltant i no comprenia què volia. Ella seguia el seu monòleg inacabat, inacabable, i confús. Paraules i paraules i més paraules que l'allunyaven del món i de la gent que sabia que el seu fill havia mort. Paraules com a barrera, paraules com a trinxera... Es pot lluitar contra la mort?

L'esperança que si no parava de parlar la mort no es faria present. La convicció que el silenci la mataria de dolor. La por, cerval, no la deixava callar.


Nota de l'autora: Aquest escrit forma part d'un série breu, de quatre històries, que recorda els meus morts més pròxims, estimats i dolorosos. El dibuix que l'acompanya és de Manola Roig, i els meus morts també són seus.

Punt de lectura: Fuster i les conviccions

Telegrames urgents: poesia de dilluns

Fotografia Manola Roig

Callen. Sotrac de minuts. Portes obertes. Vides cansades.

De lectura poètica

Xavier Aliaga i Joc de dos

Xavier Aliaga publicà al Quadern de El País una crítica a Joc de dos que us reproduïm:

El primer llibre de poesia de Rosa Roig (Sueca, 1962) s’escapa una mica de l’estructura homogènia i temàtica dels poemaris habituals en agrupar a través de quatre reculls la producció escrita en diferents moments. Llibre de tempteig, de recerca de la pròpia veu poètica, dispers i divers, amb daltabaixos, en què el lector trobarà del vers més col·loquial o terrenal, amb estructures d’inspiració musical ben senzilles, a la prosa poètica amb més solatge i amplitud delsHimnes de batalla.

La platja de les pedres

Dona pedra, Manola Roig

No esperis, ni temis i seràs perfecte.

Joan Fuster, Conselles, proverbis i insolències.

Allí trobà la dimensió humana de l'infinit. El camí de la seua vida i el temps, que passa, la portaren allí. Pedres. Pedres aspres. Pedres. Pedres suaus. Pedres tan iguals que es confonen. Com el temps.

Vivia asseguda, perquè en la platja de les pedres la verticalitat és incertesa i desequilibri. Pedres de dolor i de joia. Pedres de record i de vida. Pedres. Vivia dolçament asseguda i com més a prop de les pedres estava més serena i atrapada se sentia. I les pedres clocloquejaven. I la remor era forta i corprenedora. I les mirava i les sentia i les llançava.

La pedra que li llances al mar, el mar la llepa i te la torna. Velles històries. Noves històries. Històries úniques, que es repeteixen en cada anada i vinguda. I el joc, i el temps, i la incertesa i la solitud, i tu, atrapada, com les pedres. I aquell color, tan angoixosament gris.... i al final la mort. La teua i la d'ells. La de totes. La de tots. Mare, les pedres moren? I la mare, que veu la felicitat que llançar pedres li produeix a la filla, no sap què dir. Filla, les pedres viuen? Però, calla. I és un callar de pedra, aspre, ferm.

Tantes pedres et fan companyia. Tantes i tantes com tu. Amb elles comparteixes el secret, la humanitat del seu batec clocloquejador, del batec rítmic de vida i mort de la platja de les pedres.

Sala de premsa Editorial Germania: ES PRESENTA "JOC DE DOS" A SUECA

Sala de premsa Editorial Germania: ES PRESENTA "JOC DE DOS" A SUECA: La poeta Rosa Roig presentà el passat dissabte quinze de setembre a la llibreria papereria Art de Sueca el seu poemari Joc de dos . A ...

Joc de dos, joc de moltes i molts

No us puc dir res, impressionada, agraïda, commoguda, emocionada, acompanyada i feliç!

Us deixe una mostra, però ací a la dreta - a la del blog, ei!- les podeu veure totes, gràcies a Vicent Ferri.

Última hora: les mares estrela, l'home del sac a la presentació de Joc de dos

L'home del sac i una bona representació dels personatges del recull de poemes Joc de dos, de la suecana Rosa Roig, publicat per Germania, i que conté il·lustracions de Manola Roig, han pres el carrer. Entusiasmats pels espectacles de la 23 Mostra Internacional del MiM, han decidit escapar-se i han afirmat, per diverses fonts, que acudiran a la presentació d'esta nit a les 19:30, en la Papereria Arts, de Sueca.  Les autores s'han negat a confirmar aquesta notícia, mentre intercanviaven una mirada còmplice i declaraven "no sabem què pot passar, ni ens en fem responsables".

Mares estrela

Les trenquen, però es refan.

Són infinites. 

S'alimenten les unes a les altres. 

Ningú no ha pogut amb elles...

Els seus ulls

Els seus ulls. La meua vida. 

Amb ella jugue perquè em crida cada dia. 

Com una obsessió...

El xiquet capsa

Era fàcil de trobar. 

De ben menut començà a guardar-ho tot en capses

 i a portar-les amb ell. 

Ell i les capses van nàixer junts....

El xiquet sirena 

...

La mar el busca, sa mare el busca... 

la mar plora, sa mare també... 

no saben que el sol, confós, 

se l'endugué i no els el tornarà...

Presentació Joc de dos en Sueca: MiMetitzat

Papereria Arts, Sueca. Fotografia Vicent Ferri

Joan Fuster, escrivia a Ernest Martínez Ferrando, “ Els llibres són sempre benvinguts”. Nosaltres n’estem convençudes, de la mateixa manera que estem convençudes que sense joc no n’hi ha vida, ni art. Veniu, doncs, dissabte a la Papereria Arts, a la llibreria de Pepa, que ha creat una espai únic per als llibres, i compartiu amb nosaltres il·lusió, emoció i calidesa.

Presentar Joc de dos a Sueca, on hem nascut i encara vivim, representa un regal que, fa un any no esperàvem. La complicitat de molta gent, Pepa, David, Sari, Gemma, Marta, Vicent, Carles, Arnau, Abel, Manel, Paula, Montse, Toni, Natanael...i la col·laboració de la Regidoria de Cultura de Sueca, ha fet possible.

A més a més la fortuna ens ha acompanyat i ens hem trobat compartint cartell amb un dels escriptors catalans més complets i importants del moment, Jaume Cabré, l’ autor de la novel·la Jo confesso. Compartir pàgina de la programació cultural serà coincidència, però us assegurem que també és un regal. Inesperat,

Finalment, ves a saber perquè Joc de dos s’ha MiMetitzat, i ha entrat a formar part de la programació Off Mim, de la Mostra internacional de Mim 2012. Ens han avisat que un dels personatges del poema, s’ha escapat de la il·lustració i vaga pels carrers suecans, confós amb artistes i forasters. Esperem que no faça massa lliga amb la pallassa Gardi Hutter que crea en els seus espectacles un joc entre la finitud de l'ésser i el joc infinit. 

Joc i dits: vull un ull

Ja sabeu que les autores del blog som fermes partidàries de la poesia com a joc i ahir la tronada que li donà la benvinguda a setembre, llamps, trons i una foscor nova, provocà que uns dits enjogassats li robaren  al vers i al verb, la lletra que els inicia! Penjarem un post, que algú ens va fer notar que contenia un error. D'altres, en llegir-ho ni se n'adonaren, i els més curiosos pensaren que li buscàvem nous signicats a velles paraules.

Què hi farem, ara que ha tornat la llum i els nostres ulls veuen el que han de veure, desfarem l'ull, i li tornarem al verb, i al vers, el que sempre ha sigut seu.

Fotografia, Manola Roig

Poesia breu: vull

Vull un verb sense adverbis.
Clar, més clar.
Vull un verb sense subjectes.
Net, més net.

Poesia breu: vull

Fotografia, Manola Roig

Vull un verb sense adverbis. 

Clar, més clar. 

ull un verb sense subjectes. 

Net, més net.

Poesia breu : mire d'amagat

Mire d’amagat.

Veus disperses. Sexes confusos.

Condició humana.

D’amagat, mire.

Erotisme a Joc de dos: contactes

Contactes, Manola Roig

Enyor. Desig. Tendresa.

Dos llavis. Pell contra pell.

A frec de pell i d’alba.

Ens escapem.

Contactes, Joc de dos