Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2009

M'ignoren

Telegrama 18 M'esforce. No arribe. Ho intente. Les mirades són de menyspreu. M'ignoren.

Crit

Alfabet menor Va aprendre a parlar només per aprendre a cridar. Jo , era el seu únic pronom. Vull , el verb que millor conjugava. Tu i donar , eren la resta d'elements bàsics del seu discurs. Amb quatre persones mirant-lo constantment, el crit era la millor manera d'evitar l'avorriment. I com a complement directe i indirecte, l'insult.

Joc

Alfabet menor Cada dia obria els ulls jugant el joc de l'"isi". Angoixa, felicitat, dubte... I si ell no estava? I si el cabell se li tornava llis? I si arribava massa prompte? Mentre jugava, oblidava aquelles rodes que se li clavaven a les mans, i impedien que avançara. Abans de tancar els ulls es feia l'última pregunta: i si ignorava la cadira i començava a caminar?

Nota de l'autora:Mares i filles

“Tot el que fem és irreparable”. Joan Fuster, Consells, proverbis i insolències S'ha acabat la série de 13 poemes que he reunit sota l'advocació de les insolències de Fuster, i amb un títol descriptiu sobre el seu contingut. Revisant-la és una de la série més comentada, i us done les gràcies a les persones que heu animat el blog. Contrariament al que passava amb les Biografies anònimes les Mares i filles, no amaguen cap altre secret que el de les identitats, el de les complicitats i els reconeiximents...La vida resulta tan irreparable com la mort, i les relacions entre mares i filles estan massa a prop d'ambdues, per això crec que resulten intenses en l'amor i en l'odi. Agraisc a Manola Roig i a V. Kendall les seus imatges que han fet companyia als textos.

La xiqueta que no sabia parlar

Ni sabia. Ni volia. Ni ho va intentar mai. El dit servia per senyalar i era suficient. I va viure bé, però va viure poc. El dia que caigué a la séquia, el dit, els dits no la va salvar. Intentà la veu, però ningú no li la reconeixia. I així conten encara la història a les xiquetes que mostren un punt de rebel·lia. I és que açò és un món de mones!

Intuició

Alfabet menor Aquell no seria el millor dia de la seua vida, però seria l'últim. No ho sabia, ni tampoc ho podia intuir, però algú, que no la perdia de vista, estava a punt de fer-la desaparéixer.

Telegrama 17

Trie camises. Colors de dia. Penes de nit. Nueta, vull viure.

Resposta

Alfabet menor Faltava un minut perquè el tren eixirà de l'estació, un minut, una decisió.. "Sí", respongué. Pujà al tren, tancà els ulls i s'abandonà a la felicitat.

Les mares estrela

Els fills les trenquen, però es refan. Infinites. Ningú no ha pogut amb elles, si estan juntes. Com estreles que s'enganxen a la roca, són roca i es refan. Si mireu cap el far del sud les veureu a poqueta nit, curant-se de les ferides i xiuxiuejant els seus secrets. No crideu, no canteu, observeu i calleu. El dibuix, Cel i Mar, és de Manola Roig

Perfum

Alfabet menor Ella el mirava reposadament, tranquil·lament, intensament. Havia perdut la por, ell li robà la innocència. Es girà d'esquena, s'estirà i es retirà. A ell només li quedà un perfum enganxat, entaforat, molest. El de l'odi.

Font

Alfabet menor Se'n penedia de tot el que havia fet, però també sabia que res no tenia remei. Seure i esperar. Mirar cap endavant i escoltar la remor oblidada de la font. Allí quedà soterrar el seu secret. Per sempre. aigua corrent i secret humit.

Font

Alfabet menor Se'n penedia de tot el que havia fet, però també sabia que res no tenia remei. Seure i esperar. Mirar cap endavant i escoltar la remor oblidada de la font. Allí quedà soterrat el seu secret. Per sempre. aigua corrent i secret humit.

Novembre

Alfabet menor Un sol radiant, una aigua empantanada en els camps de novembre, ànecs, teuladins i polletes d'aigua... Un cel clar d'hivern per estrenar. Pujà al tren decidida a acabar amb tot. Només trenta quilòmetres per canviar d'idea o no.

Casament

Alfabet menor Mai més tornà a ser tan feliç com el dia del seu casament perquè havia aconseguit la venjança. Sa mare la mirava atemorida. L'home era feliç. Ella no apartava la vista de la seua enemiga. El temps. La paciència. Per a tota la seua vida, per a tota la vida de l'altra, i de l'altre.

Pujada

Alfabet menor Corria i corria per salvar la poca vida que li quedava. Al final d'aquella pujada infame trobà el sol ponent, i el seu assassí. Córrer. Suar. Morir. I un pensament obsessiu, s'hauria pogut estalviar la pujada.

Angoixa

Alfabet menor Primer va ser l'angoixa d'obeir. L'havien ensenyada de menuda que davant les persones majors havia de callar. Per pura casualitat, un dia, va descobrir que podia parlar tant com volguera, perquè ningú no la sentia. Ara tenia l'angoixa de saber que ni cridant desaforadament li farien ni "punyetero" cas.

Paladar

Alfabet menor Ell sempre havia tingut una oïda molt fina i un paladar molt delicat. El silenci de la muntanya l'havia ajudat a mantindre i augmentar aquella sensibilitat. El que li va succeir en arribar a la ciutat era previsible, i lamentable. Boig i enganxat als "perritos calientes". Ketchup i mostassa.

Pastor

Alfabet menor Així doncs, aquell vell pastor cansat de tanta cabra i tant d'aire pur, cansat de tanta muntanya i tanta soledat, va decidir canviar de vida. Aprengué a cantar, i deixà de fumar. La sort no l'abandonà mai, ni aquell olor a pèl de cabra tan característic.

El silenci

Alfabet menor Sense cap motiu aparent les dues germanes es van deixar de parlar en acabar el soterrar de son pare. Silenci i dolor. Sa mare feia temps que havia deixat de parlar. Dolor i esperança. Vídues i òrfenes. S'endevinava l'alliberament. Silenci, dolor, esperança.

Justícia

Alfabet menor Ho va veure clar, i així ho va deixar escrit, i així ho va llegir la policia, i així arribà el cas a mans de la jutgessa. I la fiscal també ho va veure clar. I els germans de l'home, i sa mare de la veïna, i la xiqueta del cotxet gris, i la germana de la dona del quiosc... Totes i tots ho van veure clar. Claríssim! La van condemnar, però.

Maria

Alfabet menor Mentre pujava a peu per l'escala estreta de la vella casa familiar, sentia al seu interior la veu contundent de sa iaia que la cridava per berenar: Maria, Marieta què no vens? No em faces pujar! Un somriure cínic a la cara de la neta, el record d'una espenta i una espera pacient... sa iaia pujava i després una nova vida, i moltes més escales.

Merda

Alfabet menor En tornar a casa del treball, com cada matinada, va comprovar que plovia merda a l'interior del seu vestidor, acabat de reformar. La merda del veí omplia l'interior de la seua bossa de mà més estimada, el que havia deixat obert i a cobert. Odi, ira, indefensió i sorpresa. Decidida a venjar la violació olorosa i infecta de la seua intimitat, no va descansar fins que trobà la manera de venjar-se. Va ser ràpid, fàcil i etern. Un un regal per a la vanitat d'un mascle públic, i una mort dolça. Mort de merda. Una bossa de mà s'ho mereix.

Maria

Alfabet menor Maria, per res del món vol conduir, perquè no té massa clara quina és la seua ma dreta, ni quina l'esquerra. Segons ella, la seua anòmala lateralitat només afecta la conducció. Els seus amics i amigues afirmen que aquella confusa visió del món, afecta també la idea que Maria té del dia i la nit, de l'estiu i l'hivern, d'un dia de treball i un dia de festa. L'estrany món de Maria els proporciona inquietuds i sorpreses. També, però, sofriment i esgarrifances si pensen que algun dia Maria intentarà viatjar cap al nord pensant que és estiu.

La xiqueta dels volants

Guardava un secret i guardava una pena. Aquella bata blanca de volants que tant estimava, aquella que ja no podia distingir del somni... L'armari de fusta, fosc per fora, fosc per dins, s'havia engolit el somni, la bateta. Els volants de la innocència s'havien perdut en tancar la porta, ennegrits com l'ànima d’un botxí. Si no teniu el cor fort, no la mireu, no la busqueu! La seua és una pena tan gran i tan profunda com el cau de l'armari que atrapà el seu secret. Ni volants, ni innocència. Ja s'encarregà sa mare d'això!

Nova col·lecció

Alfabet menor La proximitat de la tardor ens porta noves històries. La rutina s'omple de noms i circumstàncies que només es poden ordenar gràcies a l'alfabet. Comencem una nova série de microrelats.

Memòria

Alfabet menor La mala memòria d'aquella dona va ser la responsable d'una acció tan censurable i violenta. Les forces d'ordre públic van actuar amb rapidesa però la protagonista del succés, nefast i sanginolent, no sabia com li deien perquè de menuda a ningú se li va ocórrer dir-li el seu nom, i de major van pensar que ja el sabia. La mala memòria dels altres porta aquella dona a la presó. Innocent, i sense nom.