Bon any per a vosaltres i per a ningú més

Com som pura innocència, hem triat un 28 de desembre per celebrar amb les persones que ens seguiu que el sol comença a guanyar temps del dia, perquè és això el Nadal, que no vos emboliquen. Un agret, obert a la llum i mirant el sol és la imatge que hem triat. Oblideu ja el que ha passat enguany! El 2014 està per estrenar, ens costarà un poc d'ajustar-nos-el a la pell, però encaixarà bé, i serà un bon any. Paraula de dones sàvies! Lloem, la llum del sol!

Per Nadal, foc i rondalles

A les persones generoses que s’enfronten al fum.

Una vegada va existir una muntanya tan alta, tan alta que la seua ombra arribava fins els marenys i ofegava les canyes dels joncs. La boira que envoltava aquella terrible muntanya, espessa i fosca, buidava el cor i les butxaques dels habitants de la ribera. Només un dia de l’any, durant el solstici de l’estiu, s’aconseguia endevinar la magnitud de l’enemiga. I la por, tornava, per instal·lar-s’hi. Aquella maleïda muntanya, la seua ombra i la seua boira duraven ja massa anys per a les terres baixes.
Ma iaia, la blanca, encara va sentir contar de primera mà la rondalla de la muntanya de fum. Jo us puc ben assegurar que la llum de la mirada de ma iaia era la de l’esperança de veure passar, per davant del molí de Matada, a alguna de les persones que van desfer la maledicció. De menuda li contaren com un bon dia, en què el sol es desvetllà estranyament roig, s’hi trobaren a la falda de la muntanya sis persones disposades a emprendre el camí incert i confús de la rebeldia. S’havien cansat dels silencis i de la fam.
Alguna cosa més antiga i poderosa que la por les havia mogudes cap aquell indret inhòspit i ple de pedres, des d’on pensaven pujar al cim per recuperar la dignitat i la vida per a tota la contrada. Se’n conten moltes d’històries – crec que en cada casa n’hi ha una de diferent- de per què i com aconseguiren desfer el fum i assolar la muntanya. Mai, però sabrem del cert com va anar tot.

D’aquelles persones vencedores de la muntanya, ningú recorda el nom, ni la procedència, l’edat o el sexe. D’una, se’n deia que era molt sàvia, de l’altra queera prudent i agosarada alhora. Afegeixen que pel que sembla, la més gran tenia una veu poderosa que desiafava la negra nit. Ninguna persona oblida que la més valenta, era també la més pacient, i la que tenia fama de dèbil guaria totes les ferides. D’una d’elles encara corren de boca en boca mil facècies sobre el seu sentit de la justícia, un exemple per a les criatures. Ma iaia, la blanca s’entendria quan recordava a la que tenia el do de la paraula i del silenci, i mai s’oblidava d’aquella que sabia fer molt amb molt poc. De totes, però, se’n deia que eren lleials, generoses, i infatigables.

En la rondalla conten que si bé al principi de la pujada que canvia les seues vides i les nostres, no es coneixen ni pel seu nom, ni tampoc no sabien de què era capaç cadascuna d’elles, en arribar al cim s’havien curat tantes ferides les unes a les altres, i havien perdut i guanyat tantes batalles cos a cos, que sense parlar s’entenien. Va ser just per això perquè eren una mirada de molts ulls, i una ànima de moltes mans, que aconseguiren la justa i imbatible força capaç de véncer tanta injustícia. I en fer el cim van saber a l’instant què havien de fer per desfer-se de la muntanya i de la boira, i les van convertir en fum.
Amb molta pena, un punt d’excitació i un gran respecte s’explica en la comarca que en descobrir el secret, es despertaren les forces més amagades de les terres de sota, que, per venjar-se de la gosadia humana, enviaren una forta ventada que s’emporta ben lluny el fum de la muntanya, i a tot el grup que havia vençut la por
Al cor de totes les bones persones de la comarca, agraïdes pel sol que ara veuen cada dia, quedà l’esperança que algun dia enfilaran el camí de la pujada. Per això, i per recordar-nos el què podem fer si gosem, en les nits sense lluna s’encenen animetes, com focs fatus, reseguint el camí de la muntanya de fum. Per si en veure’l poden tornar.

L'avortament de Gallardón i la fragilitat femenina

Dones pedra

He seguit la intervenció en directe del Ministre de Justícia -divina- que pareix haver estat nomenat pel mateix Franco, Franco, Franco...cínic i amb la boca mig tancada, com diuen que s'han de dir les mentires que sonen a veritat. Qui pot creure's que el Ministre de boca menuda i justícia divina creu en defensar els meus drets com a dona, si em sotmetrà a mí, que estic viva i pague a Hisenda -jo, sí-, a més investigacions que la justícia -humana- a tant de lladre i corrupte!!!

Com deia, he seguit la intervenció i m'han vingut a les mans paraules que esperaré a escriure en un altre post. Mentrestant i per a que quede clar que no tots els hòmens són iguals -Obri la boca, cony!- he retrobat la tendresa de les paraules d'un bon amic, en la revista d'unes bones amigues. Segur que a Voro Sanmartin no li importa que me les quede per al blog. Les trobareu també en la pàg 12 de la revista Intersindical de març de 2008, aci només us reproduisc una part. Ningú diria que les van escriure fa cinc anys.
La tendresa de les paraules d'un home, ens ajudarà a oblidar l'ofensa i la brutalitat de les paraules de la justícia "divina" de Gallardón. A mi també em dol, tanta crueltat.

Acabe la introducció amb el final de l'article de Sanmartín" Estimades amigues, he de confessar-vos que tinc por. I no pel resultat d'aquest nou combat, ja que sé que el tornareu a guanyar. Em fa por la humiliació i les agressions absolutament gratuïtes i innecessàries que haureu de patir. I també em fa molta por el grau de crueltat que gosarà d'exhibir aquesta societat patriarcal en què vivim davant allò que més odia: la llibertat." 

O no és això el que més por li fa a Gallardón i els partidaris de la justícia divina?

FRAGILITAT FEMENINA

 Tinc la gran sort d'haver-me fet en un món de dones. Em va parir una dona extraordinària que, com té per costum repetir-me quasi cada dia, no tindrà el gust de veure que el seu fill s'acaba de coure.

Vaig rebre l'immens regal de conèixer la meua companya, fa vora trenta anys, una força de la

natura a la qual li dec el que sé i el que sóc. I encara ara, cada matí, en obrir els ulls, segueix il·luminant-me l'univers, per delicadesa. En començar a treballar al primer cicle d'Educació Infantil, vaig ser acollit per un col·lectiu laboral absolutament femení; un espai habitat per grans professionals i amigues entranyables. Vint vides laborals necessite, i encara no, per a retornar una part, insignificant, del que elles m'han donat perquè sí. La fascinació quotidiana amb què m’han

embolcallat els últims vint-i-cinc anys és impossible d’explicar ni d’agrair. I així és com,

criat en un univers construït en femení i habitat per dones tendres, incansables, valentes, decidides i encabotades a construir un món millor, m'ha costat prop de mig segle entendre l'estereotip de la fragilitat femenina.

Hem assistit últimament a una mobilització general de tota la iconografia feixista -amb

sotanes i sense- que ens ha retornat a situacions i patiments que créiem superades i soterrades fa trenta anys. Així, tornem a trobar dones interrogades pels cossos de seguretat que han hagut de reviure davant dels jutges el drama personal que els va tocar viure en haver

de prendre la decisió d'avortar.

I ens trobem també amb dones que s’autoinculpen davant la justícia per haver avortat al marge dels supòsits legals. Fins i tot, d'haver-ho fet abans que hi hagués cap supòsit legal. I espere que no, però és possible que tornem a veure dones empresonades per haver pres una decisió personal amb llibertat.

I és que, quan parlem de fragilitat femenina, no parlem de les dones, sinó dels seus drets. Uns drets tan vulnerables i tan fràgils que necessiten que la seua defensa siga cíclica. I són drets arrancats i no regalats!

Són drets que necessiten ser defensats davant un discurs reaccionari que, malauradament, sol trobar ressò tant a la dreta com a l'esquerra de l'espectre polític. Per a mi, la polèmica entre pro avortistes i

antiavortistes és totalment fictícia . No conec cap dona pro avortista! Cap dona que, com diu

algú, avorte per gust. Cap ni una a qui avortarli produïsca plaer, com algú tan cínicament vol

insinuar. En canvi, en conec moltes que han deixat ben clar què volen: nosaltres parim, nosaltres decidim. Tan senzill i tan contundent que no hi cal afegir res més.

La cautela o la covardia política pròpia dels processos electorals pot alimentar aquest

altre tipus de violència masclista. Per això em preocupa pensar fins on permetrem que

arribe aquesta barbaritat. És possible que tornem a viure els caps de setmana migratoris

a Anglaterra o Portugal? Tornarà a avortar a l'estranger qui s'ho puga pagar? Reviscolarà

l'economia submergida dels pisets pudents i els baixos insalubres on tantes adolescents

sense recursos s'havien de jugar la salut i la vida? Tornarem a trobar companyes detingudes i interrogades per parlar d'anticonceptius a les seues alumnes? Jo, que sóc bastant gran, recorde que això també era delicte. Arribarem a plantejar-nos si una femella té anima?

Estimades amigues, he de confessar-vos que tinc por. I no pel resultat d'aquest nou combat, ja que sé que el tornareu a guanyar. Em fa por la humiliació i les agressions absolutament gratuïtes i innecessàries que haureu de patir. I també em fa molta por el grau de crueltat que gosarà d'exhibir aquesta societat patriarcal en què vivim davant allò que més odia: la llibertat.

Fa un any estàvem de dol per ma mare, huí la recordem

Fa un any vam penjar un post per la mort de la nostra mare. Huí la recordem. Segur que totes i tots els que ens seguiu teniu algú a qui voleu recordar. Compartiu la música, el record i l'enyorança.

Estem de dol

Ara fa un any avisàvem que no podríem dedicar temps al blog, perquè el nostre temps li pertanyia a una persona pròxima a nosaltres que estava malalta, era càncer, un mieloma múltiple, i la persona era la nostra mare. Diumenge 2 del 12 de 2012, a les 2 de la nit ma mare deixà de patir. La seua ànima feia anys, molts anys que ens havia abandonat. Exactament 10, quan s'enfrontà amb el cadàver del seu fill en l'habitació fosca d'un tanatori impersonal i allunyat de la terra on sempre havíem viscut. Tan jove per a morir! i la deixa sola, entre nosaltres. Un poc més tard, el seu home també l'abandonà, va morir cansat de sofrir pel solc que la mort del fill havia obert en el seu esperit vital i lluitador. Cos i ànima s'han trobat, finalment descansa en pau i en companyia dels seus hòmens. A nosaltres, les seues filles, ens ha deixat soles, però ja feia temps que l'havíem perduda entre tant de dolor. Mentre acompanyàvem els seus ultims moments, Bonet de San Pedro li cantava aquella cançó que tantes vegades havien ballat mon pare i ma mare. Que segur que segueixen ballant, ara que s'han retrobat, en pau!

RTVV no es tanca en el meu nom

Fent una reducció molt elemental només 1 habitant de cada 5 votaren als populars en les eleccions de 2011. Per tant, el President Fabra, que hem de recordar que “heretà” el càrrec per la dimissió de Camps, el cap de llista, només va heretar el suport d’eixa part de la població valenciana. En aquella Campanya el lema del PP era  “Centrats en tu”, un lema que han cumplit, perquè s’han centrat, bàsicament, en mi -poseu el vostre “mi”- i en fer-me la vida impossible. A mi, que crec en la democràcia, en les institucions, en la justícia, en la igualdat, en els serveis públics, en la llibertat, en les llengües pròpies, en els acords de majories, en la protecció a les minories...a mi, com a tu.

Faig així els comptes perquè la Ràdio i la Televisió, la RTVV que es creà per una Llei  aprovada per majoria i sense que ningú s’oposara en 1984, la podem vore els quasi 5 milions de valencianes i valencians, no només els votants dels popular del 2011, que només són 1.211.112 persones. 

Els 4 habitants de cada 5 que no vam votar a Fabra, podem ser alts, guapos, tenistes, gossos, d’esquerrer, de dretes, del 15-M, o mares, iaies, incrèduls, creient, fanàtics, independentistes, blaveros, collidors, sindicalistes, socialistes, militants de l’extrema esquerra, estudiants o poetes...podem fer el que més ens convinga, interesse o agrade...podem votar sempre, mai, a voltes sí i a voltes no, quan tingam l’edat o ganes...

Ara bé, el que no podem és deixar que ningú -però ningú- actue en el nostre nom per justificar una infàmia, manipular, violentar i desvirtuar la democràcia, les seus institucions i la seua voluntat. Si el Molt Honorable President de la Generalitat, i els seus diputats volen tancar RTVV, deixar-nos sense veu, soterrar la seua gestió, amagar el que han fet i desfet  des que guanyaren les eleccions el 1995, i de passada, carregar-se la Llei d’ús i ensenyament del valencià, desfer el sector audiovisual valencià,  i despatxar de forma il·legal les treballadores i treballadors de la ràdio i la televisió, que ho facen, però en el seu nom, a cara descoberta, de dia, personalment, donant la cara i assumint els seus actes.

Qualsevol altra cosa és covardia! 

I si voleu saber quin és el nom dels que s'amaguen només heu de clicar ací i els coneixereu, i si ho feu ací, sabreu quin són els 11 diputats populars imputats en casos de corrupció, que han votat, segons Fabra, en nom meu.

RTVV sí que es tanca o Quan el mal ve d’Almansa, a tots i a totes alcança

Dibuix de Manola Roig

Un mínima diferència de 7 vots, liquida una Llei que no va votar ningú en contra La Llei de Creació de la Radiotelevisió Valenciana va ser aprovada per les Corts Valencianes el 4 de juliol de 1984 . Ho explica Vilaweb : La majoria absoluta del PP a les Corts Valencianes ha servit per a aprovar la llei de liquidació de RTVV. El resultat ha estat 49 vots favorables i 42 contraris. 

El president Fabra vol fer-nos creure que els burros volen, ho explica Público "Alberto Fabra, ha insistido en que el cierre de RTVV es una decisión "muy difícil" y "muy compleja", pero la responsabilidad del Ejecutivo autonómico "está con los cinco millones de valencianos" y la garantía del estado del bienestar."

El PP diu que té raons, raó, però també té por, que és el que explica que el tràmit per a liquidar la ràdio i la televisió valencianes haja sigut com ha sigut.  Ho explica El País "La diputada socialista Ana Barceló denunció que Alberto Fabra ya ha utilizado en 15 ocasiones el decreto ley para imponer medidas, un “uso y abuso” con el que “se usurpan las funciones de las Cortes”

La Llei que hui ha liquidat el PP en nom del dimoni, proclamava en el Preambul: 

 "Radiotelevisió Valenciana (RTVV)" constitueix una mostra més de la voluntat política d'assumir la responsabilitat contreta de fer avançar la consolidació de l'Administració Autonòmica i la presa de consciència dels nostres trets diferencials com a poble.  La creació d'uns mitjans de comunicació social valencians són contemplats, entre altres coses, com un dels suports precisos i inequívocs del desplegament cultural propi."

Si el 1707 vam perdre una batalla que ens abocà a una situació de societat subsidària i vençuda, sense Furs, sense lleis pròpies i quasi sense esperança de recuperar-nos, el 2013 es consumarà una nova derrota. Un derrota aparentment incruenta, feta de tecnicismes i votacions parlamentàries, però que s’endurà per davant la vida laboral de 1400 treballadors i treballadores de RTVV i ferirà la dignitat de les persones, que amb impotència, contemplem la desfeta. La injustícia i la poca vergonya. Una batalla desigual que, de moment, perdrem.

El camp d’aquesta batalla ha sigut intencionadament manipulat, confús, una Llei modificada per fer-la ajustar a uns interessos - econòmics i especulatius-, unes majories de la dreta repetides des de l’any 1995, una inocència insòlita de l’esquerra, i una incapacitat de cohesionar respostes i construir nous discursos...Un informe d’una empresa amb nom anglés, que pagat amb diners públics justifica tècnicament la desfeta d’una il·lusió, de la televisió pública, valenciana i de qualitat que en juliol de 1984 pactaren unes Corts Valencianes, que eren la nostra esperança.

Quan l’any 1962 Joan Fuster, escrivia “ La veritat -els fets constatables i explícits-, un cop delatada, esdevé consciència, i una consciència desperta sempre revertirà en acció o, si més no, en remordiment” , ens indicava un camí que no hem d’abandonar, ni quan ens sentim més a punt per renunciar. Fuster seguia convidant-nos a explicar que “serà una invitació a transformar. És transformar el que ens interessa.” I afegia l’escèptic esperançat, “la societat valenciana “hauria d’ésser” qualsevol cosa que no fos la societat desarmada i subalterna que avui és.” 

En 50 anys hem guanyat i hem perdut. Com canten els d’Al Tall, els lladres que entraren per Almansa, s’han quedat i han aconseguit que “oblidarem que si sentim buit el ventre és per falta de menjar”. El 15 de setembre de 2012 se n’anaren al carrer les primeres 900 persones en RTV, abans ja s'havien encarregat de desfer el sector de l'audiovisual valencià, empreses i actors i actrius de doblatge. Huí, 27 de novembre de 2013, s'ha liquidat amb un nou Decret- Llei de Nova Planta la ràdio i la televisió autonòmica. Les valencianes i els valencians que no volem una societat subalterna i desarmada haurem de seguir explicant la veritat. Perquè com Gramsci proclamava, “dir la veritat és revolucionari”. Segur que “ells”, que enganyen, menteixen i disfrassen els seus interessos, ja ens han guanyat la batalla, però encara tenim marge i, això, no ho hauríem d’oblidar.

25 de novembre contra la Violència de Gènere: Paraula de Déu, paraula de mort

La meua xiqueta, Manola Roig

Els xics no tenen la mateixa dissort que a nosaltres
,dèbils xiques, ens ha tocat.
Ells tenen companys, amb els quals
bescanvien les penes amb paraules confiades,
es lliuren a jocs que els conforten 
i enmig dels carrers passegen mirant virolades pintures;
nosaltres, en canvi ni el dret no tenim de veure la llum,
ans a casa amagades ens consumim en tristes cabòries

Mª Àngels Anglada ens traduix uns versos d’Agatias l’Escolàstic, nascut l’any 536 a una ciutat persa, i educat a Costantinoble. El lament de les dones del temps d’Agatias, serviria per a les dones del nostre temps. Per a moltíssimes de les dones del nostre temps, i, sobretot, per a moltíssimes de les lleis que els hòmens poderosos fan per a nosaltres. I per al que alguns pensen que és el nostre paper en este món.

Les conseqüències del que diuen, escriuen i fan els hòmens poderosos, o del que no fan acaba en una estadística de dones mortes a mans d’hòmens que pensaven que tenien dret, o que sabien que algú molt poderós i influent, els havia dit que tenien dret, o que pensaven que obtindrien el perdó, o que intuïen que entenia les seues raons, o ....Les conseqüències del que ells diuen i fan són les 55 dones mortes enguany. I el patiment, amagat, de tantíssimes dones amagades en casa i consumides en tristes cabòries, com fa 1500 anys.

En casa, és just on Francisco Javier Martínez, Arquebisbe de Granada, home d’església i de poder les vol, ens vol. És, l’home poderós, ferm partidari de la doctrina “Casate y sé sumisa”, perquè, com molt bé explica, és la doctrina del Nou Testament, inspirada “casi literalmente enuna Epístola a los Efesios”.  Paraula de Déu! Paraula de comdemna, paraula de mort. Paraules dels seus enviats a la terra, per convertir-la en un infern. En l’infern de les dones que ni el dret no tenim de veure la llum. Paraules d’odi i de mentira que comparen l’avortament amb els crims del nazisme, paraules de mort que justifiquen la violació a les dones que avorten. Sí! De la boca del Déu i dels seus hòmens en la terra.

Paraules de Déu, en boca dels seus enviats: “El arzobispo español, Javier Martínez, pronunció una polémica homilía en la que comparó la nueva Ley del Aborto en ese país con la acción de los nazis. El religioso dijo que los crímenes nazis no eran tan “repugnantes” como los que se pueden producir por la mencionada normativa. Pero no se quedó ahí, ya que según publica CorreoWeb, el arzobispo de Granada, “dio aentender que la mujer que aborta ‘mata a un niño indefenso’ y, por tanto, ‘da alos varones la licencia absoluta, sin límites, de abusar’ de su cuerpo”. I no em digau que el nou Papa és diferent: jo no l’he sentit recriminar públicament l’Arquebisbe, que encara puja cada dia a la trona a predicar, de part del Papa de Roma i del Déu del cel

Joc de dos a la Plaça del llibre

En el meu poble és costum anar a la plaça dissabte a comprar. Allí al mercat, li diem plaça. Este dissabte canviaré plaça de Sueca per la Plaça del llibre. Amb molt bona companyia, estaré allí, a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània,  amb el meu llibre de poesia Joc de dos,  Editorial Germania, per si voleu passar i comprar. De 12 a 2, us espere.

Un grup d'entusiastes format per les llibreries  El Cresol,  35 Formiguetes, Llibreria Intertècnica, Llibreria 3i4, Llibreria Viridiana i per les editorials 3i4 Edicions, Edicions 96, Andana Editorial, Edicions Bromera, Edicions del Bullent, Queralt Edicions, Tàndem Edicions, Perifèric Edicions, Publicacions Universitat Jaume, Voramar han posat la "parà", que així li han dit tota la vida en ca ma iaia, que en tenia una de carn. Els entusiastes s'expliquen  que la "Plaça del Llibre" són unes jornades de visibilització de la literatura en català a València, parant especial esment en la literatura feta des del País Valencià i per editorials valencianes, però obertes a escriptors i a editorials de tot l'àmbit lingüístic.

Han organitzat mil i una activitats, ací podeu consultar què fan i ací qui i quan signarà llibres. Clar i català!!!

Animals de séquia a l'Off MIM 2013: paisatge i rondalles

Podeu vore l'espectacle si punxeu ací Animals de séquia 

100.000 visites, i seguim...

Hem passat les 100.000 visites al blog! Ens llegiu, ens mireu i ens agrada.

La festa de totes les santes

A les dones ens ha tocat viure-morir- soterrades pel magma d’un ús sexista del llenguatge. I encara, si només fóra el llenguatge! Ja sé que no sempre ha sigut així, però els morts, no són mortes. I diguen el que diguen els doctes i savis universitaris -de no recorde on- si un terme resulta ambigu i excessivament –ideològicament- polisèmic, tenim l’obligació de substituir-lo. La nostra salut cultural, física i política exigeix claredat. Com més clares més amigues.

Fixeu-vos on arriba el sexisme que fins i tot a un terme femení com “la mort” han acabat per atribuir-li una “imatge” masculina. Amb ben poques excepcions. Així per als cristians la mort és un àngel, que no és cert que no tinga sexe – o algú pot pensar que Gabriel és nom de dona?-, i també el dimoni- mascle i àngel desobedient-.  Només les moires gregues, o les parces romanes eren una figura femenina associada al substantiu. I duraren poc.

En parlar de morts, dels privats i del públics, no se’ns haurien d’oblidar les mortes. Si parlem de sants, les santes també s’han de visibilitzar. El detall, en democràcia, és important. En realitat, determina la frontera entre el que es veu i el que s’amaga. Serà més llarg, serà més car, però és com el respecte per les llengües, o per la varietat de creences, o per la diversitat de talles, és el rebuig a l’uniforme i a la manipulació.

Per si teniu intenció de polemitzar, avise, m’és absolutament indiferent el vostre argument filològic i d’autoritat. El meu és un posicionament polític, ideològic, de justícia. Vull veure la meua identitat sexual clarament, sense preguntar-me si m’hauran inclós o no. Què voleu, m’he cansat. Les actituds sexistes són interessades i amaguen voluntat de control sobre la realitat, plural i promiscua. Contradictòria. Com els ninxols del cementiri on cada persona figura amb el seu nom complet, i compartint amb germans, germanes, pares i amics, mares i filles un únic espai per a l’eternitat. 

I trenta anys després, teixim (més) revoltes

En abril de 2010 li enviava el text que vaig donar per bo a Eduard Ramirez Comeig. M'havien embolicat en un projecte, a través de Marc Candela, i la "gent jove" m'havia obligat a escriure sobre una part de la meua vida que tenia quasi oblidada. A finals de juny d'enguany,  després d'haver criticat el primer títol suggerit per al famós llibre, intercanviava  una conversa "digital" amb Eduard,18 entrades al mail en són testimoni, i acabàvem per suggerir-configurar-crear un nou títol per a la història del BEA. Havíem parlat de Pink Floid, de rajoles, murs, èpica, lírica, institució, revolta...i acció.

Diré ací, públicament que li agraïsc a Eduard Ramírez, i a Marc Candela, que em punxaren per a escriure. M'he divertit i he participat en un gran treball sobre la democràcia. Dimecres aniré a tocar el llibre, estic esperant tres anys. Però, tot el que val, costa!!!

"La passió de la innocència", és el títol de la meua col·laboració. Us reproduisc el final:

"Mai he tornat a viure un debat amb la urgència i la intensitat d'aquell, amb un resultat tan esperançador, i que quedà imprés per al futur, de la mà periodística d'un bon amic, Manuel Muñoz:

“Ramón Lapiedra, nacionalista de izquierdas, nuevo rector de la Universidad de Valencia

Valencia - 25/05/1984 

Ramón Lapiedra, catedrático de Física de la facultad de Matemáticas, de 43 años de edad, resultó ayer elegido rector de la Universidad Literaria de Valencia, al obtener mayoría absoluta en la segunda vuelta de las elecciones. Lapiedra era el candidato del Bloc Progressista, nacionalista de izquierdas…”

Jo, ara mateix, en tinc 51 i dijous passat encara torní a fer vaga contra la nova llei d'educació, i aní de manifestació, i huí se m'ha fet agre l'esmorzar en sentir que la religió també serà obligatòria en batxillerat. Açò no s'acaba mai!

M'arromangue i vaig!

Donuetes de dol, Manola Roig

No pense fer cas mai més de ningú. La meua veïna, Juani, la mala pècora, vinga dir, que estos del partit popular ho arreglaran tot, que mira què han fet amb el melonar de Suniets i l’home que mai havien tingut un gallet, i jo vaig i m’ho crec. Fava, i fava i fava!!! Si de treballar ningú es fa ric, i els rics sempre ens foten. Això deia ma iaio, republicà i boig, que, clar, també obligà la dona a casar-se amb ell el dia que li va eixir al davant amb una faca....que ja no saps a qui creure, ni de qui fiar-te. 

De les filles tampoc, que aquella insistia en què li ferem cas a l’amic -ara li diuen amic- del banc -Bankia li diuen-, que els quatre durets de l’herència de la mare creixerien, i faríem un viatge, i canviaríem el cotxe, i pintaríem dalt...una bona merda! -li dic, jo-. M’he quedat “compuesta i sin novio”, no sé quin rotllo d’unes coses preferents, i au! l’amic de la meua filla diu que no pot tornar-me els 6.000 eurets. Nyas, coca, ni cotxe, ni pintura ni diners...Ai, si ma iaia alçara el cap, m’unflaria a sabatades! Figa, que no veus que els bancs enganyen i els rics, roben?

La millor la meua cunyada, Mari, queda’t tu a la mare -li diuen sogra-, estàs en casa, dóna poca faena i amb la seua pensió podeu acabar de passar, amb la carrera de la xica i el casament del xic, i la malaltia d’Andreu...clar, sí, sí, Si! poca faena! Ai, mare quin empastre. Té demència, no para de xarrar i donar la murga, va amunt i avall, i damunt a punt està de perdre ella, la pensió, el meu home la paga, i jo la salut i la paciència.

Però açò s’ha acabat, ara la meua filla que volia ser periodista, anirà al carrer, tanquen la televisió valenciana perquè s’han gastat tots el diners en els amics d’uns i d’altres, i vinga donar-li diners al Papa i al del bigot - això diuen en la plaça- i la meua xiqueta no podrà treballar! 

Que sí, que s’ha acabat! Diu, Empar, la del bar que des d’ahir que per tallar-se el cabell i per morir-se, també cobraran més, que és un impost de luxe, i n’hi ha més IVA.  Morir-se un luxe?  Què algú ho pot evitar? Pep, el carter, m’explicà que l’església no paga contribució, sé ben cert que el riquet de mitja capa veí de ma tia, tenia diners negres i ara els ha tret perquè no havia de pagar impost; i jo, pobra desgraciada, pague, fins i tot, les multes del carret de la compra!

Creiu-vos el que dic, s’ha acabat! Des d’ara mateix canvie d’actitud i d’amigues, i com quan netege les persianes un dia de ponent, plantaré carà i m’arromangaré. Diré el que voldré, tallaré les targetes de crèdit -que d’això no cobren IVA-, m’amagaré en casa els pocs diners que encara no m’han robat -el banc, o el ministre- i enviaré a la merda a la meua veïna, la del melonar del PP! Ah, i esta nit de manifestació. Hui m’arromangue, però no faré sopar.

Dualitats: Micromiratges/Micromirades, primera exposició de Manola Roig

Segur que algú dirà que sóc una agosarada, però em fa goig explicar-vos que quan es cumpliran 775 anys i un dia de l'entrada oficial de Jaume I a la ciutat de València, çò és, el 10 d'octubre de 2013, els gravats i les fotografies de Manola Roig, entraran oficialment a la ciutat. Serà una inauguració discreta, en un lloc discret, prop del Barri del Carme, en el Guirigall, un lloc de moda que servix copes i cultura. 

Si em permeteu que continue amb la broma, la primera exposició de Manola Roig, la penjarà ben a prop de la torre d'Alí Bu Fadl, una de les entrades de la muralla àrab de Balansiya, des d'on es penjà per primera volta la senyera reial d'Aragó i Catalunya. Així aquell 28 de setembre de 1238, dia de derrota per a alguns i d'alegria per a nosaltres, els valencians, els colors d'un drap foren senyal de conquesta.

Esperem que els colors dels gravats i les fotografies de Manola, que presentarà Dolors Jimeno, activista incansable i responsable de la Intersindical Cultura, conquisten les vostres mirades, si voleu passar per allí, entre el Centre Cultural de la Beneficència i les Torres, ara medievals, de Quart, que marcaven el camí de Castella.

Us esperem, entre muralles, mirades i poesia.

Estrena de l'espectacle 'Animals de séquia' al OffMim de la Mostra Internacional de Mim de Sueca 2013

Estrenem espectacle multimèdia a l'Off-MIM: Animals de séquia

Ahir la premsa es va fer ressó de l'estena de l'espectacle que les autores del blog hem preparat enguany.

Animals de séquia.

Enguany tornem a la programació de l'OFF-MIM de la Mostra Internacional de MIM, de Sueca. Us esperem Diumenge 22, a les 12:00h, a la Llibreria-Papereria Arts, C/ València, Sueca. Els animals de séquia van solts, i busquen companyia!

Realitats virtuals/ realitats visuals

Sabeu qui coneix els animals que des de fa molts i molts anys ronden per les séquies? Heu vist mai un Sitan, un Iolflic, una Ungla negra? Qui de vosaltres ha parlat amb el guardià de les séquies? Sabeu quina llegenda es conta sobre les aigües de la font del Cabeçol de Na Molins? Nosaltres sabem quins són els misteris de la terra d’arròs. Veniu a escoltar-nos i podreu conéixer els animals del nostre paisatge que només es veuen amb els ulls de la innocència. 

Espectacle creat per Manola Roig i Rosa Roig, autores del blog http://vidapervida.blogspot.com per celebrar el 70é aniversari de la publicació de Le Petit Prince, d’Antoine de Saint Exupéry, escrit durant la 2a Guerra Mundial. Música en directe, composta per Estela Mira Benedito i Conrado Gallent Falcó.

Autora dels dibuixos: Manola Roig

Autora dels textos: Rosa Roig

Compositors i músics solistes:

Fagot solista: Conrado Gallent Falcó

Flauta travessera: Estela Mira Benedito

Veus: Pepa Vivó, David Martí, Pilar Sánchez Alcaide, Marta Pérez, Marta Muedra Gimeno, Mari Luz Fos.

Tècnic d’imatge: Ivan Pedralva

Marina

Perdre Madrid, guanyar París! Els republicans guanyen la batalla

14 d'abril 1931, a València es proclama la II República

Com explica Vicent Ferri al post de huí, Amado Granell el primer "liberaterur" de París, va ser un 24 d’agost de l’any 1944 i no un 25, la data real, que no oficial, en la qual París va ser alliberada i per una companyia formada per republicans. Perdre Madrid, guanyar París. “El general Leclerc –Philippe Leclerc de Hautecloque– envià el capità Dronne amb la seua companyía –coneguda com la Nueve perquè la majoria dels seus components eren espanyols republicans– la 9e Compagnie du Regiment de Marche del Tchad a reforçar les Forces Franceses de l’Interior...(...) Tal com ara sabem “Le soldat républicain espagnol Amado Granell est le premier « libérateur » à être reçu dans l'Hôtel de Ville par Georges Bidault, président du Conseil national de la Résistance".

El tinent Amado Granell, per estranyes circumstàncies que no vénen al cas, està soterrat al cementiri de Sueca, on va morir. Just allí, reposa Virtudes Cuevas Escrivà, suecana, republicana exiliada, membre de la resistència, i deportada a Ravensbruck. Ambdos, van ser reconeguts amb la Legió d’Honor per l’Estat Francés. Lluitaren allí, a París, a l’exercit i al camp de concentració, per les mateixes coses que havien lluitat ací. Però ací les institucions prefereixen oblidar-los.

En el cementiri de Sueca, on Virtudes i Amado, reposen se sent  cada 1 de novembre un Agnus Dei institucional i democràtic, però ni l’Himne de Riego ni la Marsellesa. És just, això?

Per celebrar la data penge l’article aparegut al llibre de Festes d’enguany sobre una de les protagonistes.

Virtudes Cuevas Escrivà: l’estirp, la terra, el poble

“Una fiesta —una fiesta mayor— es siempre algo así como una cita puntual con la estirpe y con la tierra ... esto es, reencuentro esencial con las raíces más directas e íntimas, más estrictamente immediatas”, així començava Joan Fuster, fill predilecte de Sueca, un article per a un llibre de festes local, que no he pogut datar. Estirp i arrel és Virtudes Cuevas Escrivà, una dona generosa, valenta, de fermes conviccions, d'un gran sentit de l'humor, lleial, decidida, honesta i profundament preocupada per servir els altres, fins i tot més enllà de la mort. Una suecana que mereix un reencontre, un record i totes les distincions i honors que les institucions —suecanes o no— li puguen atorgar.

La cita, per tant, ens obliga al record. Virtudes Cuevas mai va deixar del tot Sueca, perquè des de Madrid, des de La Tor de Querol, des de Burdeus, des de Ravensbruck, des del treball en la Casa Cuna, des del camp d'internament, des de l'exili, o des del camp de concentració, va seguir ajudant la seua gent. Era socialista de la JSU, però els seus eren tots aquells que sofrien i lluitaven contra la barbàrie. Com la seua amiga, companya de la Resistència francesa, Geneviève De Gaulle, neboda del general i president francés, de fermes creences cristianes. Totes dues van posar la seua vida en perill en moltes ocasions per solidaritat i per compromís. Com explica Eva Álvarez, autora del llibre Deportada 27372 en Ravensbruck, les deportades als camps de concentració són un exemple de “resistentes frente a una situación que no podían aceptar, por lo que actuaron con la coherencia que sus convicciones les exigian ... Estas mujeres incidieron de modo decisivo en la vida ciudadana a su alrededor como agentes de cambio social, y su impacto y su valía distan mucho de haber sido suficientemente reconocidos”.

Virtudes es torna a posar en perill per cumplir l'última voluntat de sa mare: ser soterrada a Sueca. Ella mateixa ens explicava el dolor i la desesperació que li provocava pensar que sa mare anara “a parar a un forat de terra estranya”. I Madame Carmen —el nom pel qual la coneixien en la Resistència— va moure cel i terra i s'enfronta amb un cònsol espanyol, amb contundència i sense “amagar-me de res” i assumint el perill. I sa mare, descansa en pau, junt al seu home en terra d'arròs. 

Com va escriure Fuster “... ser de poble és ‘ser el poble’. Sueca ‘som’ nosaltres... Un poble és això: una gent concreta. I ho oblidem massa sovint”.  I ella, Virtudes, és “gent concreta”, de molta vàlua i generosa. En morir ens va deixar, al seu poble, el que tenia. A totes i a tots, sense distinció, als “guanyadors” i als “perdedors”, als que la perseguiren i als que col·laboraren amb els qui li impediren tornar a recuperar la seua vida de mestra, de dona jove, esperançada amb els canvis de l'any 1936. “Paz, piedad, perdon” era la recomanació d'Azaña, president de la República, en el discurs del 18 de juliol de 1938, i Virtudes li va fer cas. Com li havia fet cas a Ricardo Lapesa, que la va encaminar a fer-se mestra; o com li va fer cas a Enrique Lister, quan es va fer càrrec de cuidar dones i xiquetes i xiquets a Madrid; i com va fer cas al seu superior en la Resistència francesa, la ma dreta de Jean Moulin, que organitzà el Conseil National de la Résistance, a qui confessà “jo no sé tirar, jo no he tirat mai”, i li va encomanar fer d'enllaç, fins que els alemanys la van detindre.

Virtudes Cuevas passà la guerra cuidant xiquetes, xiquets, dones i ferits, mentre les bombes feixistes queien sobre Madrid, quan acabà va haver de fugir cap a França. I la frontera no va ser la salvació, sinó una nova pena, perquè el govern francés de Daladier recomanava l'expulsió de les persones refugiades “indesitjables” en deien —bloquejà la frontera i els va impedir el pas. Virtudes conta, en l'entrevista que va concedir a SuecaTV l'any 2003, com veia passar de llarg els camions d'ajuda, mentre els soldats republicans ferits i malalts morien pels camins. I després els tancaren en camps d’internament: “Quanta, quanta gent es quedà pel camí, quanta, quanta...”. I quantes dones valentes, ens han deixat el seu exemple. Massa voltes silenciat, invisible, soterrat. 

Quantes dones, i entre elles una suecana, de la meua estirp, de la meua terra. Quantes dones van defensar la nostra dignitat, el dret a ser considerades ciutadanes de primera, el dret a l'educació i el dret a decidir sobre el nostre cos, a la independència i al vot. I quantes van pagar ben car haver-ho fet. Com les preses polítiques a l'Estat espanyol —entre 1939 i 1940— entre 18.000 i 30.000,  milers d'elles executades. Al País Valencià, també. Ho explica Ricard Camil Torres “Les dones també van patir les detencions i les consegüents tortures i vexacions, com ara el tall del monyo i dels cabells al zero i després ser passejades pels carrers de la localitat, la ingesta d'oli de ricí i, en moltes ocasions, varen ser sotmeses a violacions, inclús les dones embarassades ... El franquisme no va reconèixer mai les preses polítiques com a tals, sinó que les va considerar directament prostitutes”.

Victória Kent, una dirigent republicana, escrivia el 1948 “ La dona ha conegut en aquesta guerra totes les humiliacions i tots els sacrificis; res li ha estat perdonat ... L'exili és una font inesgotable de sofriments”. També per a la suecana, però en la seua veu no existeix ni un bri de venjança, ni d'amargura, conserva la frescura de qui creu fermament en el que fa, una dona menuda, de faccions dolces i mirada clara. Una dona sense engany, ni maldat. Una dona que només deté el relat d'una vida de lluita i de sacrificis “Allò sí que era terrible”, diu quan parla de Ravensbruck, en el qual van ser internades, entre el 1939 i el 1945, aproximadament, 132.000 dones i criatures. 

Virtudes Cuevas Escrivà va arribar a Ravensbruck el 31 de gener de 1944 des de la Gare de l'Est de París. El comboi tenia nom: les 27.000. Sabien on anaven. Geneviève De Gaulle, amiga, companya de lluita i de confinament, descriu el viatge en La traversée de la nuit: “Ha passat un any des d'aquell terrible viatge de tres dies i tres nits. No hi havia aigua, només un bidó per fer de comú per a 80 dones que només poden gitar-se, o seure, a torns. Cap d'elles podrà oblidar la nit en la qual el tren es va detindre en l'obscuritat; era el 2 o el 3 de febrer. La porta s'obri, i ens quedem mig encantades, ens reanimem de seguida amb els crits de les SS, i els seus gossos, ... [que] ens reben amb les porres: ‘Vite, vite, par cinq, sales cochonnes’”. Havien traspassat les portes de l'infern.

I Virtudes va sobreviure i  la República francesa la va distingir amb els graus de cavaller, oficial i comandant de la Legió d'Honor, pel seu valor, per la seua vàlua. Podrem nosaltres, vull dir les nostres institucions democràtiques, nomenar-la filla predilecta, i difondre el seu exemple i la seua memòria?

Rosa Roig

Sueca, 5 de juliol de 2013

Matar a Lorca i despertar

Desperte de ser niño, nunca despiertes

triste llevo la boca, riete siempre

Miguel Hernandez

Mentre veig com la lluna fuig pel costat del Far, s’acosta l’hora en què van asssassinar Federico Garcia Lorca -una matinada d’agost com la de hui, però en l’any 36-, tanque els ulls a la brisa i intente ser ell. Intente ser amb ell, i sentir l’olor dels seus assassins, perquè el nostre sentit més primitiu no enganya. Olor de merda, olor de covardia, de venjança, olor de raó única i veritat divina, olor d’obediència i enveja. El conduïen a la mort un grup d’assassins guiats per la poderosa veu de Queipo de LLano, que usava la prosa per a la mort i la brutalitat: “Nuestros valientes Legionarios y Regulares han demostrado a los rojos cobardes lo que significa ser hombre de verdad. Y, de paso, también, a sus mujeres. Esto está totalmente justificado porque estas comunistas y anarquistas predican el amor libre. Ahora por lo menos sabrán lo que son hombres de verdad y no milicianos maricones. No se van a librar por mucho que berreen y pataleen”

I aquell grup de “valientes legionarios” eixits del poble traidor a la II República, usà bales i prosa per obligar al poeta a escriure una nota, per a l’engany, l’extorsió i l’última humiliació vestida d’última esperança. L’havien de fer escriure! Una última crueldat dels assassins. No era prou contundent matar l’home, ni tallar la poesia, havien d’afegir l’ofensa i la humiliació per al mort en la seua mort i per als vius en la seua vida. Ho explica al detall Iaan Gibson en Muerte en Fuente Grande :

“Acabamos de matar a Federico García Lorca -se jactaba [Juan Luis Trescastro] la mañana del asesinato-. Yo le metí dos tiros en el culo por maricón..Aquel mismo día llegó a la casa de la calle de San Antón un miembro de la Escuadra Negra con una carta de Federico. Decía, sencillamente: “Te ruego, papá, que a este señor le entregues 1.000 pesetas como donativo para las fuerzas armadas”. Se trataba de una vil jugada que se le había hecho al poeta en el Gobierno Civil, dándole a entender que, si pagaba su padre esta muy considerable cantidad, salvaría la vida. Federico García Rodríguez, pensando que su hijo vivía todavía, desembolsó la cantidad requerida. La operación fue observada por el chófer de la familia, Francisco Murillo Gámez, a quien los asesinos le dirían a continuación que acababan de fusilar al poeta en Víznar, mostrándole un paquete de cigarrillos Lucky sustraído al cadáver».

Machado a València

La veu d’un jove poeta, Juan Gil Albert donà la notícia de la mort de Garcia Lorca en la Plaça de la Universitat en València. Aquell jove poeta s’exilià en el 39,i passà pel Camp d’Argelés. Allí va coincidir amb la dona que va escriure el primer text sobre el camp de concentració que el govern francés va reservar als republicans refugiats. Sílvia Mistral a Èxodo: "Una playa inmensa, y nada más. Ni caseta, ni agua, ni comida, ni enfermeros, ni medicinas. Sólo la arena y el mistral. Y los senegaleses. Altos y negros, semejan niños a los que se ha dado un fusil y un uniforme y una orden de matar"

Els que van guanyar la Guerra Civil, assassinaven poetes a la matinada, els exigien diners després de morts, els enviaven a l’exili i als Camps de concentració, i també els condemnaven a morir en presó. Com a Miguel Hernàndez, condemnat a mort , que passà 3 anys de presó en presó- Palencia, Ocaña i Alacant, fins que es va morir.

Mort, exili, presó, l’obra de “los hombres de verdad”. Preferisc els poetes, quan fan prosa com la de l’1 de maig de 1937 a València d’Antonio Machado "De moment estic ací a València al costat del Govern cent vegades legítim de la gloriosa República espanyola i sense altra aspiració que la de no tancar els ulls abans de veure el triomf definitiu de la causa popular, que és -com vostè diu molt bé- la causa comuna a tota la humanitat progressista". Però també quan fan poesia com la de Miguel Hernandez, no despertar i riure sempre. Però, podré?

StempS d'StiuS: terra

I així va passar que prop d'allí, entre la cova i la muntanya, vivia la dona més vella del món, que només eixia una vegada a l'any a respirar l'aire pur del dia més calurós de l'any. Diuen, que coneixia el secret de la salut i de la felicitat.

StempS d'StiuS: a vora mar

La gent, a vora mar, té una posició estranya i inquietant. De cul al passeig marítim, mira la mar, on no hi ha res. Blau i salitre. No obstant és una posició militant, que defensen. De cul al passeig, de cul a la mort? Un pam més pròxims a la voreta, un pas més lluny del final. Si tot l'any fugim de la mort, en l'estiu multipliquem els exorcismes. Sota l'olor de les cremes s'endevina la por.

De passeig pel Camí de Sant Jaume

Per Roncesvalles. Foto Vicent Ferri

Fa poc hem tornat de fer una de les rutes del Camí de Sant Jaume, amb un viatge organitzat per Esplai Viatges, era el camí des de Roncesvalles a Los Arcos, passant per Zubiri, Cizur Menor, Puente de la Reina, Lizarra i Santa Maria d’Eunate. Uns 120 quilòmetres a peu, per a qui els ha fet tots, que no he sigut jo. Com ens va dir el primer dia el guia, una autèntica “mare” de muntanya i camí, Pere Peiró, el camí cadascú se l’agarra com vol i jo me l’he pres amb molta calma, com un passeig.  

És la primera experiència de viatge organitzat en què participe i amb autobús, un Bussines Clas que incloïa, excepte wifi i perxa de “bolso”, de tot. I el millor de tot, la professionalitat, la innocència i la companyia d’un joveníssim conductor, Ivan. Ell no va fer el camí, però ens ha permés a nosaltres fer-lo com un passeig, com una penitència, com un repte, una crida o una promesa, perquè cadascú se l’ha prés com millor li ha paregut. La meua ànima lliure de pecats, després de la suada-purificació de la Cima del Perdón, ha conviscut amb les manies, les conviccions, els silencis i els suspirs d’un grup dispers de companyes i companys que esperaven la frescoreta de Navarra i trobaren, en arribar, els 37 graus del camí cap a l’infern. I amb la calor, inesperada, seca i sufocant, el paraigües, expert, la serenitat i els bons consells d’un expert caminant, Vicente de “Wichita”, l’altra gran “mare” del camí.

Rius prop del camí. Foto Vicent Ferri

En la boca de totes i tots els caminants una consigna repetida, més per uns que per altres si he de ser justa, però una consigna al cap i a la fi. Un “Ai”, repetit, convertit en expiació de dolor, o en suspir, del cos o de l’ànima, sentit i viscut. Exclamació de descans, de satisfacció, de súplica, d’alleugeriment, d’incertesa. En valencià i en castellà. El camí cura perquè és paraula i orelles atentes, pura linealitat. No és Déu, és la companyia. Pas a pas, mostrem més del que volem, el que som, a qui no coneixem prou i a qui coneixem massa, i sua com nosaltres. El camí és temps i horitzó, i pujades i una cançó, com un crit, per poder acabar. Però també és suc acabat de fer, de taronges impossibles i autèntiques.

En la Cima del Perdon. Foto Vicent Ferri

El camí és objectiu comú i conegut. I entre els i les que caminem paciència, novetat, inseguretats, la discreció, l’amabilitat, la broma, la voluntat i la desorientació. El camí  és intercanvi, és canvi de ritme, del nostre ritme al ritme de l’altre, de l’altra. I també són les històries dels pobles del camí, freixe o estel, i de les dones d’aigua, les “Laimies” i els senyors del bosc, els “Basajaun”, o de la Flor del sol, que ens conta el guia Juan Goñi, el que té el somriure únic de qui viu en el bosc i entre llegendes. 

Camí de Sant Jaume. Foto Vicent Ferri

Si podeu féu passeig o camí, però féu-lo. Si busquem la màgia de la pedra en cada fita, com m’ensenyaren elles, sabrem que el que ens enganxa no és el camí, sinó les persones que l’usem. Oblidareu ofenses majors i menors. Trobareu cares d’extrema felicitat, confiança, i també bambolles als peus. Vos sorprendrà la tendresa, la innocència i  la mètodica felicitat d’un somni cumplit. I la mort i la vida fent trena i pas. Pas i pedra. Pedra i camí. I amb la pols, l’olor de cossos cansats però satisfets, la música, els animals, les rondalles, l’esperança i un rastre de felicitat. Ah, i una bona cervesa fresca com saben servir en Navarra. Amigues, amics, bon camí!