dimarts, 30 d’abril del 2013

I plogué.I amb Estellés vam dir: mare, lluita, llibertat...

Mural Estellés a Sueca, Vicent Ferri


Ja us vam dir que encara que l'oratge no ens acompanyara, l'acte per celebrar el Dia del Llibre organitzat pel blog i la Papereria Arts, i dedicat a Vicent Andrés Estellés, es faria. 


La mestra amb els adults.V. F.
Roses a la cara. V.F.

I de matí va ploure, ja ho crec que va ploure, però ni una de les gotes ens va fer parar.Van vindre els xiquets i les xiquetes, puntuals, tan puntuals que encara no havíem acabat de posar-nos en marxa. Pepa, havia creat un espai quasi encantat, on els colorins per estrenar i les llepolies, tan dolces i temptadores, convidaven a seure. Un matí de color humit i intensa felicitat. L’amfitriona ens explica que Estellés passà per Sueca i pel Perelló, donà les gràcies a l’Ajuntament i a la Casa Fuster que ens havia deixat aquelles cartes entre dos amics preocupats per les seues vides. La xiqueta ens recita l’Auca de Vilamala,
amb una veu clara i innocent. La mestra, ens va fer atendre les explicacions, la rosa de paper, el drac, la rosa del laberint, el fill del forner i el termòmetre de la vida del poeta. Ah, i les cares pintades per les artistes. I un mural negre, en un dia gris, i la màgia de la casa i de la gent funcionà, al final totes i tots acabarem amb les cares pintades, les mans als pots de llepolies, i els colorins als dits. Pintàvem, llegíem versos, i omplíem de vida el mural Estellés!!!


Ací em pariren. V.F.
Temps d'estiu.V.F.
I tornà a ploure de vesprada, però vam conjurar, des del piano, el cant dels ocells i les veus de les sis dones, es van sentir clares, i s’aclamaren a tu, mare de Terra sola i es van sentir, un entre tants mentre reivindicaven la seua presència, perquè ací em pariren i ací estic, i l’amor, es despertà de sobte, com un huracà i van fer la rosa, d’un paper vell de diari, d’un diari groc del temps i Gerswuin cantà per a elles, a través del piano d’unes mans de dona i de la veu d’una soprano, que en un dia gris i plujós d’una primavera de festa, cantà a l’estiu.

I amb el poeta, van -vam- dir:

“cànter, dona, balcó,
finestres, barres de sang, bous, genoll, mare,
lluita, llibertat...

dijous, 25 d’abril del 2013

Estellés, a Sueca: i si plou, que ploga!



Organitzat per la Papereria Arts i les autores del blog, Manola Roig i Rosa Roig , dissabte 27 d'abril se celebrarà el Dia del Llibre, amb activitats variades dedicades a conéixer i homenatjar el poeta valencià Vicent Andrés Estellés. A les 12 del matí començaran les activitats per a xiquetes i xiquets, i a les 7 començarà el recital, que comptarà amb la col·laboració d'Amparo Ferrís, professora de piano acompanyant del Conservatori de Torrent, i la soprano, Núria Naval. 

Al llarg del dia les persones que acudisquen podran deixar en un mural, que anirem construïnt, els versos del poeta que més li agraden. També es podrà recordar la relació d'Estellés amb Sueca, a través de l'amistat amb Joan Fuster, o el pas del poeta pel Perelló en l'estiu de 1975.

Les dones, que s'han convertit en les protagonistes de les activitats són: Angela Archer, Mariel Celda, Rosana Guillem, Rosa Serra, Marta Muedra, Pepa Fayos, Marta Pérez, Pepa Vivó, Manola Roig i Rosa Roig.



I si plou, que ploga!


dimecres, 24 d’abril del 2013

Mural Estellés a Sueca




Isabel s’ha gitat. Hi ha silenci a la casa;
hi ha un silenci absolut. Demà, dilluns, les gents
hauran de treballar i ara han de dormir.
Els dissabtes, de nit, és prou distint: les gents
se’n van al cine, escolten la ràdio, conversen,
l’home parla amb la dona en la cuina mentre ella
renta els plats, les culleres, i li agrada mirar-la,
i l’agafa i la besa, se sobte, contra un mur.
....
Vicent Andrés Estellés, La clau que obri tots els panys


El poeta tenia la clau, i va obrir, ens va obrir tots els panys. Darrere de la porta, la llibertat per decidir com i on volem passar els nostres dies, amb qui volem somriure i plorar, com mirarem els nostres carrers i com tractarem el veïnat, quina serà la nostra primera i última paraula, i en quina llengua.
 “ No sé si tinc el cap tot ple de grills, com diuen /Però jo sé que tinc el cor ple de grills/ i també les butxaques, i si escric és per ells...” Els grills d’Estellés i els seus carrers, i els xiquets i les xiquetes jugant, i les dones, l’olor a fem, i les bresquilles i el dacsar...i el seu amor, i la vida i el patiment i seguir i amb els grills, i les olors i la mort fer poesia...amb “Una veu tan intensa i tan potent” com “Feia segles que, al País Valencià, no es feia sentir”, Joan Fuster així ho deixà escrit,. I afegí” El sexe, la fam i la mort esdevenen, ... l'entrellat de la "vida", i tot hi és al seu lloc, la merda o el semen, i l'afecte més innocent, i l'alegria, i el difunt que tots serem un dia o altre, i un plat de calent, i una cançó perquè sí, i jugar al truc o escriure versos, ja que "escriure versos" forma part de la vida.”
I els versos d’Estellés haurien de formar part de la nostra, i de la dels nostres fills i filles, com va formar part de la vida dels nostres pares i mares. Perquè la coneixien o perquè en són protagonistes.

Volem alçar un mural a Sueca per recordar Estellés que venia a visitar l’amic, Fuster, i li explicava les seues penes i projectes, ho escrivia versos en El Perelló, mirant la mar. I les dones.
De matí, les xiquetes i els xiquets seran els que hauran d’ajudar-nos a començar el mural. De vesprada, serem els més majors qui haurem d’activar-nos per homenatjar el poeta i acabar-lo.

Dissabte 27 d’abril no es quedeu en casa a sentir la ràdio, ni a conversar. Els besos deixeu-los per a quan torneu. Acudiu a la Papereria Arts, al C/ València de Sueca ajudeu-nos al grup de dones que hem organitzat, pensat, i patit per l’acte a alçar un mur de versos “En un pam de món, i en un pam d’idioma”.





Dia 23 d’abril, la veritat sobre el dia del llibre: Un editor valencià, Vicente Clavel –curiosa coincidència floral!- va ser l’entusiasta promotor de la idea de la festa al voltant de l’edició i la venda de llibres. Així el 7 d’octubre de 1926, en plena dictura de Primo de Rivera, es va celebrar per primera vegada una festa dedicada a l’edició. Després Clavel la traslladà al 23 d’abril, perquè coincidia amb el naixement de Cervantes. Li degué semblar al nostre paisà, poc “exportable” Ausiàs March o Joanot Martorell, llàstima!
Uns quants anys més tard, el 1995, la UNESCO internacionalitzà la celebració, però Cervantes, no li valia a  la UNESCO, massa local! Per eixa raó va buscar – i trobar- una  coincidència diguem-ne més literària i exportable, la fita era el naixement de Shakespeare. Però van haver de fer una “trampeta”. Però a vore qui li diu res a la UNESCO. I el naiximent de l’autor anglés coincidia amb el 23 d’abril si se seguia el calendari julià, amb el calendari gregorià la data era ben diferent. I de tot, la culpa el Clavel!!! Serà per això que regalem roses?

dimarts, 23 d’abril del 2013

Sant Jordi a l'Octubre amb Reis Juan

Com ha dit, i molt rebendit, Reis Juan al principi de l'Acte d'Homenatge a Estellés, organitzat per AELC i Acció Cultural, només en València el Sant Jordi, del 23 d'abril, se celebra en octubre. Ha estat un immens privilegi que una professional com Reis Juan presentara l'acte i que un grup de professionals, els que el PP de Fabra i Camps ha despatxat de RTVV, hagen retrasmés en directe tanta literatura, i en valencià. Amb l'ERO als treballadors i treballadores de Canal 9, la dreta valenciana, ha "liquidat" moltes coses, el treball de molta gent,  i segur que la confiança d'algunes persones en elles mateixa. Ha liquidat la Llei d'ús i la innocència d'una llei mal embastada, però única. Però existeix 9Exili i la voluntat d'informar, en la RTV del valencians, que podeu consultar ací.

Hui m'he sentit privilegiada perquè ens hem trobat "En un pam de món i en un pam d'idioma"-com deia Fuster- i...la poesia, la prosa, la música, l'art i els i les professionals que ens estimem la llengua i la terra- ens hem alçat. 

dilluns, 22 d’abril del 2013

23 d'abril a l'Octubre: SantJordi i Estellés a València



Demà podeu passar per l'Octubre i participar en la Festa que l'AELC, Acció Cultural i l'Octubre organitza en València.

Encoratjant-nos a totes i tots els que "suquem la ploma al cor, que és on cal sucar l'eina" que deia Papasseit, la nova junta de l'Associació  d'Escriptors en Llengua Catalana amb Gemma Pasqual, Vicepresidenta País Valencià, i els vocals al País Valencià, Francesc Mompó i Núria Cadenes, que a més a més s'estrena de llibretera al front de la Llibreria 3i4.

Allí estaré, com l'any passat, perquè per a totes les persones que estarem allí  i com deia Fuster "escriure...forma part de la vida. En un pam de món i en un pam d'idioma...la poesia -o la prosa- s'alça"

Compreu llibres i roses, escolteu els i les poetes, llegiu contes breu i novel·les llarguíssimes i rellegiu i no deixeu de creure amb el nostre "pam" d'idioma.

diumenge, 14 d’abril del 2013

14 d’abril de 2013: recordem l´últim alcalde republicà de Sueca





 
Donueta republicana 

No puc dir el teu nom. L’he volgut oblidar:l’he volgut inventar: l’he volgut descobrir,desxifrar torpement. He passat, lents, els ditssobre les pedres aspres, sobre les pedres fines,sobre les pedres grises, sobre les pedres negres,terriblement brillants, que tapen certs sarcòfags…Em pujava pels dits un panic vers el cor. La clau que obri tots els panys,V.A. Estellés



Hem recordat en el blog coses ben diverses el 14 d’abril, un dia per a la memòria i la reivindicació. Hem recordat MercéRodoreda, exiliada, que posà veu al patiment de tantes dones anònimes, com les nostres donuetes republicanes a qui la dreta i l’església va humiliar, insultar i tancar a casa en acabar la rebel.lió dels feixistes. En acabar la guerra.

Hem vist al facebok l’entusiasme que despertà la proclamació de la República i hem llegit la nostàlgia i l’esperança de tanta gent. N’hi ha moments que són irrepetibles.  Però el present, el nostre, és el que  nosaltres podem decidir. Crec que és moment de traure del fons dels armaris les nostres històries més pròximes. No les podem oblidar. No les hem d'oblidar, però, primer caldrà que algú ens les conte. n'hi ha tantes d'amagades. Encara! La nostra obligació és conéixer el que va passar en la nostra casa, en el nostre veïnat, en el nostre poble en aquells moments d’esperança. No podrem mirar el futur, si no coneixem el nostre passat, el més immediat.

Hui li cedim el blog a Carles Vendrell, que en el facebok ha recordat per a totes i tots, l’últim alcalde republicà de Sueca, condemnat a mort per haver fet el que havia de fer: d’alcalde legítim. Reclama Carles respostes institucionals, un poc més d’interés des dels àmbits acadèmics, literaris. Té raó, moltíssima raó. La por que entrà amb la posguerra s’ha quedat instal·lada entre nosaltres. I com en el poema d’Estellés, seguim sense dir els noms. Tots els noms.

Hui diem el de Bernardo Carbó Fuset, pare de sa mare i encara que Carles explica que la seua commemmoració és privada i familiar, jo crec que és pública i col·lectiva. O no?

Bernardo Carbó Fuset, l'últim alcalde republicà de Sueca


“La meua commemoració serà privada i familiar, però la faig pública ací per fer valdre una vegada més en el nom de ma mare (que va morir en l’any 1986) i en el de mon pare (que estimava al seu sogre com a un pare, i que ens va deixar en l’any 1995) la memòria del meu avi matern BERNARDO CARBÓ FUSET . D’aquesta forma torne a penjar el mateix text que vaig utilitzar l’any passat, sense esperar cap resposta institucional a canvi; sols ho faig des de la meua llibertat d’expressió per evitar per una banda que s’amague o es tergiverse la Història del meu poble, i de la meua familia, però per damunt de tot per reivindicar el paper de l’honestedat en la Política en una situació social i política tan deteriorada com l’actual:

A la memòria de Bernardo Carbó Fuset, últim Alcalde Republicà de Sueca i pare de la meua mare


Bernardo Carbó Fuset va ser Alcalde de Sueca pel partit Izquierda Republicana de l’11 de noviembre de 1936, fins el final de la Guerra Civil a Sueca (al voltant de l’1 d’abril de 1939). En algunes ocasions he comentat als historiadors locals, la conveniència d’estudiar la rel.levància que a nivell local va poder tenir en el seu moment Bernardo Carbó Fuset. Va ser condemnat a mort després de la Guerra Civil, i quan ja portava alguns anys tancat a la presó Modelo de València, li va ser commutada la pena de mort per una situació semblant a una llibertat vigilada. Açò es va produïr, segons tinc entés, a partir d’una iniciativa local de recollida de signaturas. Va morir a l’any 1972 al seu domicili de Sueca, quan jo tenia tretze anys. Sóc conscient de que després de tants anys, moltes de les ferides que va ocasionar aquell despropòsit que va ser la Guerra civil continuen sense estar tancades; però no em pareix de justicia l'oblit d'aquelles persones que, d'una forma o d'altra, intemptaren posar un poc de seny en moments tan greus per la convivència.
Com una mostra del que vull dir, estaria un paràgraf de la pàgina 23 del “Quaderns de Sueca” nº VIII, en el capitol escrit per Albert Girona:
“(….) L’alcalde, que comptava amb el suport i l’anuència de tothom, era de Izquierda Republicana, i semblava gaudir de l’ascendent necessari entre les forces polítiques i, sobretot, sindicals, com per a estalviar enfrontaments que no es poguessen solventar amb el diàleg i les negociacions”.
En nom del meu avi, sols puc dir ara mateix una cosa: Visca la Tercera República !!

dimarts, 9 d’abril del 2013

Abracem-nos!



Una visió molt personal de Manola Roig, de la portada d'un disc Deseo Carnal d'Alaska i Dinarama. Com de joves erem, quan erem joves!

dimarts, 2 d’abril del 2013

Lorca, Franco i la Tarara




Em feia gràcia, usar una cançó popular per un nou dietari. Ignorava què em trobaria. De la setmana santa dels cristians, només salve la música que crearen per celebrar-la i que ara ja han desterrat de les seues cerimònies, però s’ha quedat en els nostres sofisticats aparells. Poques coses són tan estimulants per a l’esperit com la Passió segons Sant Mateu de Bach, o els Officium hebdomadae sanctae de Tomàs Luís de Victoria, mentres tens bona companyia, la immensitat de la mar davant i un bon dinar a taula. Plaers i plaer.

I de música a música, m’he trobat que la Tarara que jo cónec i cante de tota la vida, és la versió irreverent i surrealista, per no dir perversa, d’un poema de Federico Garcia Lorca. Alhora que ha resultat que el poema de Lorca, n’és la seua versió d’unes cobles populars que cantaven el segle XIX  els xiquets i les xiquetes de Soria, mentre feien un cercle. Però el que cantaven aquelles criatures tenia un orígen sefardí. I curiosament, la peça en qüestió la canten ara en el Marroc com una peça popular, perquè se l’emportaren d’ací les tropes marroquís que acompanyaren Franco en la guerra civil.

La meua tarara, indecisa, irreverent i integrada no només té versió pròpia, sinó que s’integra en la Pasqua. Així ho diu la cançò que explica que després de tornar de l’habitual berenar pasqüer ens beurem un got de vi i jugarem a la tarara. Una tarara per celebrar la resurrecció del fill de déu que mataran els romans, mentre els jueues s’alegraven.  I enmig de la resurreció el catxirulo de Pepito que no se li empina, mentre mira les pantorriles de les xicones, que vestides amb volants verds, ballen i es perfumen d’herbasana. I porten cua, com la del catxirulo. La realitat supera qualsevol ficció. Visca la poesia!

Per si no sabeu de què parle us reproduisc la tarara a la valenciana i la tarara lorquiana.  Si la voleu cantar, trobareu la música en la xarxa.


El dia de Pasqua
Pepito plorava
perquè el catxirulo
no se li empinava.

La tarara sí
la tarara no
la tarara mare
que la balle jo.

Ella porta pirri
ella porta pirri
ella porta pirri
també polissó.

La tarara sí
la tarara no
la tarara mare
que la balle jo.

El dia de Pasqua
dia de les mones
quines pantorrilles
tenen les xicones.

El dia de Pasqua
Pepito plorava
perquè el catxirulo
no se li empinava.

Un dia de Pasqua
un xiquet plorava
perquè el pa de dacsa
no li agradava.



La Tarara, sí;
la tarara, no;
la Tarara, niña,
que la he visto yo.
Lleva la Tarara
un vestido verde
lleno de volantes
y de cascabeles.
La Tarara, sí;
la tarara, no;
la Tarara, niña,
que la he visto yo.
Luce mi Tarara
su cola de seda
sobre las retamas
y la hierbabuena.
Ay, Tarara loca.
Mueve, la cintura
para los muchachos
de las aceitunas.

Entrada destacada

62 anys. Envellir. Embellir