Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2010

Donueta 7: sorda

Al principi va pensar que algú l'havia maleïda i s'entristí. Tracta poc en pensar que ella no es mereixia el tracte cruel de la vida, i la ràbia la va consumir. Poc de temps necessità per odiar la humanitat i el seu veïnat. Tres mesos més tard, començà a asserenar-se. En curar-li-se les ferides, el dolor deixà pas al silenci. Ha passat un any, la desesperació, la melancolia, la tristesa han fugit. El seu íntim i estimat silenci només li deixa sentir tendresa, compassió i felicitat.

El xiquet de paper

Sa mare li va dir que no se n'anara a soles. Ell, com sempre estava distret. Definitivament distret. I caigué. Tot es va fer fosc, negre com la sutja i el cor d'algunes mares.  Tenia por, molta por. Se sentí humit, s'acabà la caiguda, sentí la remor de l'aigua. Es torbà en començar a sentir com es desfeia. Una sensació joiosa i tan tan perillosa!  Li agradava, i no es va resistir més. Sa mare li va dir que no se n'anara a soles i ell se n'anà. Li digué que s'esperarà i no s'esperà. Sempre que passa davant del forat mira per si torna el seu fill.

Dia mundial de la poesia: Josep Palacios, el poeta que juga

Toca hui celebrar el dia mundial de la poesia , no en sóc massa partidària de celebracions mundials, no obstant  després de falles, ho trobe apropiat, refrescant, esperançador. Per unir-me a les celebracions he triat  vells coneguts, que a més a més han creat junts i són riberencs.  La imatge és un detall de les il·lustracions de Manolo Boix , per a La serp, el riu.     El fragment de poesia que haureu de llegir en veu alta o a cau d'orella, i que ha estat editada per un altre suecà, Toni Furió , és l'última obra de Josep Palacios , Un nu .   Del poeta que juga diuen que és" Hermètic, poc procliu a l'exhibició pública, gairebé secret, ... ha creat un món propi, un univers literari exuberant, ple d'incitacions a la descoberta, d'indagacions metafísiques i de preguntes de resposta gens fàcil." Un nu, josep P. fragment “¿Què et sembla, que era jo un escriptor fi? Delicat en la forma, delicat en el fons, dret i tombat? No sóc bareloní ni alacantí,

La dona que deixà de caminar

Donueta pensant Manola Roig S'aturà. S'ofegava. Massa camí. Ja no podia tornar. Tants anys i s'havia allunyat tant del principi que començà a sentir-se sola. Mirar cap endavant era pitjor. El camí? No n'hi havia! Pura desesperació. S'ofegava. Perdé la consciència. Caigué. Tenia ara una nova posició en el món, una posició horitzontal. I el món canvia. Mirà cap a dalt i n'hi havia una altra dona que havia deixat el camí. Mirà cap a baix, i també. Es posaren a xarrar. De fet, han canviat el camí per la conversa. Avançar no avancen però tampoc es cansen ni les cansen. Qüestió de prioritats!

1 any, 15.000 entrades, 250 post, Arcimboldo, La primavera i Papasseit

La casualitat, la vida, reuneix en el mateix punt del temps i l'espai 1 any de vida del blog- que nasqué a prop del foc de les falles i per fugir del soroll humà de la multitud-, reuneix un número màgic de creació-impossible de pensar en el moment de començar- 250 entrades, i un constant desassossec- seré capaç de penjar-ne un més?. Com els números són més màgics que les paraules, s'uneix a la celebració la complicitat de lectores i lectors del blog, 15.000 visites- quasi la meitat d'habitants del meu poble- una barbaritat!  I com el que construeix els nostres records és estrany,  s'han trobat en elmateix punt dels meus records i les celebracions, la primavera d' Arcimboldo i  la primavera  Joan Salvat Papasseit. El meu regal, el vostre regal: RES NO ÉS MESQUÍ A Josep Obiols Res no és mesquí ni cap hora és isarda, ni és fosca la ventura de la nit. I la rosada és clara que el sol surt i s'ullprèn i té delit del bany: que s'emmiralla el llit

El xiquet de la lluna

El xiquet volia ajudar la lluna que s'havia ferit amb el cristall. Sa mare no volia. La lluna és perillosa! Les nits es feren roges i càlides. El xiquet s'escapà i cridà la lluna. Va prometre que mai més miraria el que estava prohibit. El xiquet els salvà però no tornà a ser el mateix. Ni sa mare tampoc. El millor, però és no comentar res davant seu.

El meu xiquet

Vaig aguantar lúcida i serena fins que el seu cos menut reposà en el llit de pedra que elles li havien preparat. El taüt groc i silent. El meu crit amagat. Un silenci reconfortant acompanyavà el meu passeig cap al jardí, on vaig seure per mirar com queia el dia. I allí em van deixar viure, arraulida al xiprer que li fa ombra.

Seguim celebrant el 8 de març Dia de la dona

Estem convençudes, com diu ma mare, que hui també és el dia de la dona. El celebrem amb les despistades. Amb la imatge d'una dona feliç, valenta i esperançada.

8 de març amb Maria Mercé Marçal

Avui les fades i les bruixes s'estimen Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen. Han canviat entre elles escombres i varetes. I amb cucurull de nit i tarot de poetes endevinen l'enllà, on les ombres s'animen. És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella. Han ofert al no-res foc de cera d'abella i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç. Davallen a la plaça en revessa processó, com la serp cargolada entorn de la pomera, i enceten una dansa, de punta i de taló. Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera, esbalaïda veig que vénen cap a mi i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí. Per recordar les nostres autores sempre és un bon dia: Maria Mercé Marçal  Montserrat Roig Carme Riera Maria Beneyto Carmelina Sánchez-Cutillas I finalment una dona que usa la il·lustració i l 'humor i que reivindique com a mòdel: Núria Pompeia, dubte molt que e

El violador

Busca cada dia la taula del bar de cafés per mirar obscenament les tendres criatures africanes, cubanes i centreeuropees que serveixen. Exòtiques, joves, mal pagades i, alhora, agraïdes per haver aconseguit eixir del seu infern. I el violador se les pren cada matí, amb el tallat. A totes, una per una, una a una. Busca com els carronyers una bona posició. Mentre la resta de clientela del café mira el carrer, o no res, el got de café amb llet o la seua desgràcia, el violador mira el seu premi i fa bava. Com els caragols. I calcula. I té eixe somriure de qui sap que pot arribar a ser molt perillós. I notes com, mentre les mira i les mira de dalt a baix, els seus pensaments delictius li omplin l'ànima negra i perversa i ragen per la boca. Gota a gota. I fita. I les atrapa, un segon, només un segon per demanar el conte. I veus clar què vol fer. I ho veus, però no pots, ni ho pots, impedir. I s'acaba el tallat i, amb les ulleres al pit, reprén la marxa quotidiana des del tren a

El xiquet mutilat

Primer va perdre les llengües, només li'n quedà una. I no era perfecta. Després perdé la capacitat de riure per no res. També perdé l'escalfor de l'abraç i del bes. L'aigua dels seus ulls desaparegué.  La tendresa del seu cor es perdé. Sense somriure, sense innocència, sense la paraula i el tacte i l'abraç només li quedava el temps que havia passat  i l'havia convertit en no res.

Més premis en la xarxa

Si alguna cosa bona té la xarxa és que acabes col·laborant amb gent que no voras en la teua vida, però amb qui t'uneixen manies i relats.I al final, premis! He participat a la iniciativa del blog 365 contes, que acaba de rebre el premi a millor iniciativa de la catosfera.  Enhorabona a totes i tots els blogrelatistes! i sobretot a l'amiga Bajoqueta ànima del blog. Si encara no heu visitat el blog, feu-ho! Els meus contes de menys de 365 paraules: Silencis Estimadíssim Marc