Respirem i esperem un Bon Nadal!

Dum spiro, spero, com Ciceró, respirem i esperem.
Bon Nadal! Laïc i alternatiu!

12D, viatgem a Avinyó

“El llibre és un testimoni de la paraula, la plasticitat visual, la mort i la vida. Els poemes farcits de desconhort ataüllen la virulència de la pintura amb voluntat de generar una inexcusable catars i indiviual i íntima.” 

Vicenta Llorca, fragment del pròleg

Quantes coses poden passsar en un dia? Segurament, moltes. I totes poden ser trascendents, fonamentals i úniques. M’agrada, singular, com a definició a tot el que ens passa, perquè la singularitat s’adapta a nosaltres, al que sentim i valorem. Per a Manola i per a mi, el que passe dissabte 12 de desembre, a les 20:00 serà únic, fonamental i trascendent. Com, també, ho han sigut totes les experiències doloroses, algunes, i emocionants d’altres, que provoquen la resposta artística que ha tardat 20 anys en coure’s en forma de llibre.

Si hem convertit el dolor en complicitat, la pena en vers i ratla, si ens hem refet de ferides que deixen cicatrius i ens fan singulars, estem llestes per a  mostrar-les, en un preciós llibre de versos dibuixats: Viatge a Avinyó, editat per El Petit Editor. Si afegim una saborosa col·laboració de Josep i Pasqual de Ca Senseloni, també podreu tastar quin és el sabor d’un vers. Perquè el que us oferim al llibre es llig, es mira, es toca, es beu i es menja. S’entén? Sí, perquè desfà els fils enrotllats de la nostra madeixa, Vicenta Llorca, una poeta que s’amaga sota les pedres i que ens mostra úniques i singulars.  

Voleu acompanyar-nos i afegir-vos al que passarà eixe dia? O no voleu? Preferiu la intimitat de la vostra casa? S i és així, organitzeu-vos una celebració privada per recordar d’altres esdeveniments d’un 12D qualsevol. El de 1909, per exemple, i recordar les cançons i la història de Concha Piquer, que va morir un 12D. La «veu del diable», com l’anomenava sa iaia Marieta perquè quan cantava asseguda al banquet, amb només 4 anys, la seua veu “es feia sentir des de les tabernes i adrogueries fins als barrots de les cel·les” per alegrar una família i un veïnat humil, en un “carrer de cases molt baixetes que començava al pont de Serranos i acabava a la presó de Sant Miquel dels Reis”. i.

Però si teniu esperit aventurer podreu seguir la flota de Martí l’Humà, intentant remuntar el Roine sense aconseguir-ho, per auxiliar el papa Benet XII, que en l’Assemblea conciliar del 12 de desembre de 1408 aconsegueix la declaració de ser l’autèntic papa de Roma, des d’Avinyó. Des del lloc on comenca el nostre viatge.

Manola Roig a Alzira: Quan l'art diu molt

Dijous 19, s'inaugura a Alzira una exposició d'art interdisciplinar, molt interessant.














Manola Roig participa amb dues obres que vos mostrem al blog.

TÍTOL: LA REALITAT OCULTA

MIDA: 70 x 50 cm

TÈCNICA: Collage,

Realitzat amb fotografia original de l’autora,

Reculls de premsa i gravat amb planxa de linòleum

FONS PREMSA: Save the children

Oxfam Intermon

La Vanguardia

El País 

Levante

TÍTOL: DAMNATIO MEMORAE

“Es tracta d’una expressió llatina que s’usa quan 

s’amaga el rastre d’una persona, la seua imatge, 

els seus documents o les seues obres perquè es 

considera que el seu record és un perjudici per a la 

seua família o per a l’Estat.”

MIDA: 30 x 40 xm

TÈCNICA: gravat amb linòleum (planxa perduda)

Per tantes víctimes, noves paraules

Per tantes víctimes que veiem i oblidem 

per tantes víctimes que només tenien una vida

per tantes víctimes que cauen en combats inútils

per les víctimes franceses, i les síries, i les libaneses

un esclat rompent, un silenci somort, un crit perpetu

Germanes Roig

I amb Virgínia Woolf, diem

"Ens uneix un interés comú: és el d’un món, el d’una vida"

Tres Guinees, 1938

"Hòmens i dones hem decidit fer tot el que siga possible per acabar amb el mal de la guerra; vosaltres amb els vostre mètodes, nosaltres amb els nostres. Quedà clar, doncs, que la millor manera d’ajudar-vos a previndre la guerra no és repetir les vostres paraules i els vostres mètodes, és trobar noves paraules i inventar mètodes diferents.”

Tres Guinees, 1938

La dona que es rigué de Talleyrand a la Setmana del llibre en català amb l'AELC

Enguany pugem de Sueca a Barcelona per participar en l'acte de l'AELC en la Setmana del llibre en català, una macrolectura a 50 veus d'11 a 2 . Ens emportem La dona que es rigué de Talleyrand, recull de relats il·lustrats fets a quatre mans per Manola Roig i Rosa Roig i publicat pel Petit Editor.

Contentes de compartir un acte amb tanta gent de lletra que omplira d'històries i poesia la Plaça de la Catedral.La Setmana del Llibre en Català es troba a l'Avinguda de la Catedral de Barcelona. Podeu visitar el lloc web de la Setmana a www.lasetmana.cat 

L'AELC a la Setmana del Llibre en Català

–Recital commemoratiu «Llegiu llibres en català 1970-2015»–
El matí de l'11 de setembre l'AELC desembarca a la Setmana del Llibre en Català, amb una macrolectura en la qual participaran cinquanta autors. D'onze a dues, simultàniament en els escenaris de la Plaça de la Paraula (escenari 1) i la Plaça del Llibre (escenari 2), socis de l'AELC llegiran fragments breus, d'obres pròpies o d'altres autors, per a commemorar la campanya «Llegiu llibres en català», pionera en la promoció de la lectura en català, que va impulsar Òmnium Cultural el 1970.

Compartim lectura amb 

PLAÇA DEL LLIBRE, d'onze a dues.

Lluís Anton Baulenas - La transformació, de Kafka.
Ramon Monton - L'irresistible encant dels encantats (Emboscall).
Cinta Arasa - Vaig fer la maleta un dia de juny (Bullent).
Ramon Minoves - Contes a la vora del mort (Columna).
Jordi Cantavella - El brigadista (Rosa dels Vents).
Núria Añó - La mirada del fill (Abadia).
Carme Ripoll - Jura'm que no ho diràs a ningú (Gregal).
Alegria Julià - Gent del mar (La Galera).
Adela Pérez - Un delegat increïble (Estrella Polar).
Rosa Roig - La dona que es rigué de Talleyrand (El Petit Editor).
Jordi Romeu - Petonets pels puestus o A la recerca de l'amor sincer (Cossetània).
Mayte Duarte - «Boletarie», dins Els crims nostrats (Xandri).
Albert Garcia Pasqual - Llibre Figor (Baula), El gos valent (Edelvives).
Víctor Obiols - Sol de lluna ple (Poesia 1974-1999) (Els Llums).
Pura Salceda - L'amant circumstancial (Pigmalion Edypro).
Lola Casas - La Caputxeta Vermella i el Llop, de Roald Dahl.
Ramon Pardina - L'home més feliç del món (Pagès).
Amanda Maria Buisan - Rosa sense primavera.
Alfred Sala - Immersió a la prehistòria (Ajuntament d'Eivissa).
Núria Ruiz Castell - Puntes de sabata (Ajuntament de Gavà).
Jordi Mata - Un cadàver exquisit (Edicions 62).
Josep Guia - Josep Guia, l'independentisme complet, de Núria Cadenes (Malhivern).
Teresa Saborit - fragments del seu blog, www.lallibretavermella.cat.
Marta Pérez Sierra - M'he empassat la lluna (Viena).
Jaume Fàbrega - La cuina del 1714. Història i receptes (Viena).

- PLAÇA DE LA PARAULA, d'onze a dues.

Bel Olid - La mala reputació (Proa), El llibre dels finals (El Club Editor).
Francesc Parcerisas - La primavera a Pequín (Quaderns Crema).
Mariàngela Vilallonga - Poemes francesos, de R. M. Rilke (Ed. de la Ela Geminada).
Josep M. Puigjaner - Proses per la llibertat de la nació (Gregal).
Salvador Balcells - Tempesta als Bàltics (Meteora).
Maria Núria Valls Molins - Somiant un viatge.
Enric Larreula - Bon dia (La Campana).
Oriol Izquierdo - fragments de Ramon Llull.
Laura Escorihuela - Que bé, de Philippe Delerm (Empúries).
Agustí Clua - Un sol de veritat (Mediterrània-Eivissa).
Maria Llopis - Billie, d'Anna Gavaldà (Edicions 62).
Maria Clara Forteza - Una simfonia en clau de mestres (Pagès).
Cèlia Sànchez-Mústich - A l'hotel, a deshora (Curbet).
Pau Vinyes - Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig (Edicions 62).
August Bover - Cloc!, Beabà (Arola).
Víctor Panicello - Fa deu anys que vaig arribar i encara no sé on és casa meva (Claret).
Pau Vadell - poemes de Blai Bonet i de Francesc Garriga.
Christelle Enguix - El cor del minotaure (Tres i Quatre).
Maria Barbal - Fred als ulls, d'Antònia Vicens (Eumo Cafè Central).
Pilar Garriga - Un estiu al Priorat (Onix).
Carles Fabregat - Rara pluja (Ed. Aïllades).
Ramon Gasch - Bon cop de falç! (Columna)
Jesús Tibau - El noi del costat del padrí (Cossetània).

De vacances amb els animals i les persones

Enguany, com sempre, han entrat i han eixit en les nostres vides molts elements i sentiments: esperances quasi oblidades; criatures que creixen i deixen la llar; rutines alimentàries que ens provoquen colesterol i triglicèrids; pates que se'n van; fruita que torna, encara que siga en forma de batut; hores perdudes preparant textos i il·lustracions; amigues i amics que adquirixen noves responsabilitats; persones que perden la vida de sobte o per un merescut descans de tant de dolor; lectures de poetes desconegudes; converses impossible que ens fan riure; amics disposats a editar la nostra poesia o un conte infantil; dones valentes que volen mantindre un negoci; víctimes que deixaran de ser-ho, dignament; la fidelitat i l'alegria d'un gosset poregós que no vol estar sol; l'amor incondicinal de qui ens acompanya en les nits i els dies...i dues gates. Sí, dues gates, una per a cadascuna de nosaltres, tan diferents com nosaltres, una gran, l'altra menuda; una atigrada, l'altra pura negror de pantera; una dolça, l'altra esquerpa; una dòcil, l'altra rebel...però totes dues estimades!

Amb elles i els nostres projectes passarem les vacances d'enguany, una a la mar i l'altra a la muntanya. Passeu un bon estiu amb les vostres dèries, els vostres animals i les persones que estimeu i vos estimen!

Sabeu per què moren els llibres?

“Las novelas que no se venden mueren tres veces. Duran menos de un mes en librerías; deambulan a precio de saldo; y, luego, sufren un nuevo 'efecto Fahrenheit': acaban recicladas como un tetrabrik”

Article publicat a El Confidencial ; Así mueren los libros

Nota de l'autora:

El 15 d'abril vaig escriure una nota al meu quadern que havia oblidat. L'1 de juliol en el facebock-diví vaig llegir l'article que cite i enllace. I m'he decidit a publicar la reflexió em forma de post. Serà l'últim post del blog, com sempre acompanyat d'un dibuix de Manola Roig.

Sabeu per què moren els llibres?

Vaig carregada amb totes les peces escolars que necessite per compartir espai, desesperació i passió amb el meu alumnat de secundària. Hem acabat la lectura dramatitzada de hui, casos reals de violència de gènere, documentats per Amnistia internacional i per la periodista i escriptora Dacia Mariani, Passos Lleugers, narrats per commoure. És possible? Són reals? És cert? pregunten a cada línia, a cada frase els xics i xiques de 3r d’ESO que ho estan llegint, mentre es converteixen en Aisha, Amina, Juliette o Rosario. 

Sí, criatures, és cert, tanta violència existeix i ben a prop nostre. Hui mateix fa un any que Boko Haram segrestà les xiquetes nigerianes per esclavitzar-les sexualment, usar-les de bombes, i el món no s’ha escandalitzat tant com amb el referendum grec. Què és important?  La vida ha entrat en l’aula per quedar-se en la veu i la pell de l’alumnat. És d’això del que tracta l’ensenyament.És d’això de que tracta la literatura: de commoure. O no?

Ah, i parlant de llibres! Hui és 15 d’abril, vaig cap a la Fira del llibre de València, 27,º al sol, i jo vestida de primavera matinera, fresqueta. Sabates ben tapades, mocador al coll, una peça de cotó perquè a les 7 del matí l’airet pica. Però a les 12 del migdia el contrast comença a molestar. És època de fira!  Presentem el llibre que ens acaba de publicar a Manola Roig i a mi, El Petit Editor, La dona que es rigué de Talleyrand, i la benvolguda Isabel Robles ens fa el favor de dir alguna cosa sobre nosaltres.

Però abans vull comprar un llibre que publicaren fa alguns anys. Busque. Mire. Passe d’un llibreria a una altra, gran, menuda, especialitzada, de vell. Busque poesia,, hui toca en castellà, d’una dona, però el llibre és del 1999. I en les llibrerires em miren com m’han mirat este mati m’han mirat les criatures: segur que vol un llibre de 1999?. En d’altres botigues em prenen per dement, 1999? Lumen? vosté en quina llengua parla? Totes, però, coincideixen, descatalogat.

Des de quan passa açò? Mire què hi ha als expositors, quatre o cinc autors, sí, sí autors, sense genèric; alguna autora molt mediàtica, en castellà; llibres de consum per a ser feliç, rica, bon cuiner, estar sana o aconseguir relaxar-se. Cony!!! Quan s’ha convertit la literatura en literatura de consum, de temporada com la roba, en quin moment queda clar que la poesia, el teatre o la narrativa desapareix i mor, com les tendències. Sé que Zara entra roba nova cada setmana, però també s’han “zaritzat” les peces de paper relligat? Insisitisc. En algunes llibreries busque la part de poesia i per curiositat busque les dones, cap ni una! Les hauran descatalogat. 

Acalorada i desconcertada i amb les mans buides vaig a la presentació del meu llibre, ara ja sé que La dona que es rigué de Talleyrand, no durarà ni dos dies en les llibreries, passada de moda, com el blau elèctric! Merda! Merda! Merda! No sé com podré llegir la poesia de Cristina Peri-Rossi que publica l’editorial Lumen quan jo tenia 13 anys i no llegia poesia. No sé qui decideix que determinades lectures no les puc fer de major o quan em done la santíssima gana.

Enmig de l’era digital algú, no sé qui -Europa, la Troika, el Sumsumcorda, la mare que m’ha parit…-entrebanca les lectures que vull fer en el moment en què necessite fer-les. Tinc diners, sé llegir, visc en un país civilitzat,i estic batejda, però no puc accedir a un llibre. Ignore on estan tots els llibres que encara no he llegit, però que ja s’han escrit. El passat fuig de mi. curiós.

Molts disgustada torne sense libre, sense poesia, sense respostes, amb una intensa sensció d’haver sigut estafada sense aclarir per qui. I per això vos pregunte, sabeu per què moren els llibres?

Oració de Sant Joan

ORACIÓ DE SANT JOAN

Confosa fugia quan eixia la lluna.
Cercle mentider, llum de llum,
estel vertader de claredat incerta, 
engendrada i recreada,
de la mateixa naturalesa que el sol,
per qui la nit és nit i el dia dia; 
i per nosaltres, que l'esperem,
cada dia que es desvetlla a l'horitzó. 
Confosa fugia quan eixia la lluna.

Pilar Sànchez Alcaide, una mestra, un homenatge

Fa poc hem perdut una bona amiga, una dona forta, una mestra d'estirp, una persona extraordinària i única, un suport ferm per a les nostres peripècies artístiques i una narradora insubstituïble. Ella ha sigut la nostra veu, la nostra força i ens ha empés a construir el món.

A nosaltres i a moltíssima més gent, com els i les mestres, l'alumnat i els pares i mares de l'EScola de Fortaleny, que han organitzat un Homenatge a Pilar, per a divendres 29 de maig.  Podeu acudir a les 18:00 a Fortaleny i voreu quina és la força d'una dona compromesa i quina és la seua emprempta en les nostres vides.

Segur que ella estarà molt contenta que la recordem després de la derrota del PP !

Donueta Postelectoral

Nota de les autores: contentes perquè l'esquerra reprén el present, compartim amb vosaltres, per riure, el toc d'humor i de realitat de les Donuetes, publicades al recull La dona que es rigué de Talleyrand, pel Petit Editor, i del qual som autores Manola i Rosa Roig.

Postelectoral

I és que es igual que siga cap d’any, l’aniversari de la xica o la nit d’eleccions. A l’endemà tinc ressaca, cansament, mal sabor de boca i una certa buidor a l’estòmac i a la cartera. Quines ganes tenia que s’acabara! Cert. Però, cony, i ara què? A seguir. A mi la regla m’ha baixat i el dolor de pits em mata. Ah, i massa olor a desànim, a futur clavillat, a endemà…

Nena, he quedat ben farteta, ma mare me n’ha donat “per a salar”, que si Rajoy, que si Camps, que sí que vull anar que són bons xics. I jo, sense ganes, però mare si a vosté la pensió qui li la defensa són la gent d’esquerres, i els que vosté diu són de missa però no volen pagar ni un duro, que tot és per “als amiguitos del alma”. Ai, filla, no sé de què em parles… la meua amiga Conxin, que ho sap tot, diu que en la tele valenciana diuen que els bons són els del Papa; sí, filla, la tele de la Mare de Déu dels Desemparats... Fes el favor d’acompanyar-me a votar, quins nassos! per què no va amb la seua amiga? Quin mal caràcter que se t’ha fet, xiqueta! Arregla’m la papereta i no m’enganyes.

Damunt la meu filla major s’encabronà en que volia passar la nit fòra de casa, acampada en la plaça. Però, nena si tu no coneixes a ningú, qui estàrà? Va Magda? Joan? I allí què penseu fer? I la gossa qui la trau, jo? Sí, si ja m’has explicat que el Strauss-Kanh va per ahí acaçant dones,i que cobra 700.000 euros, però tu saps què és el Fons Monetari? Si ni sabem llegir el que ens paguen de les accions de Telefònica… vine prompte, no et fies de ningú, ai filla! no sé si donar-te condons o tancar-te en pany i clau…I el menut que per dalt de tot vol anar de comunió. Nyas, coca! ell que ni està batejat, però clar els seus companys i companyes del cole sí. Xe, però no víviem en una societat moderna, sense monges ni capellans, europea? Però si açò és pitjor que quan jo era menuda… ara damunt  t’has de mudar i fer-li un regal i anar a vore no sé què... Però si he d’anar a votar i acompanyar a ma mare i mudar-me per a la comunió… i la regla!

En fi s’ha acabat, i tornem a començar. Jo, com sempre, penjada de les meus manies i sense poder acudir a tot.  He sentit a dir, perquè m’ho explicava la meua cosina, que ho va llegir al diari, que ens hem de mobilitzar, que la mobilització genera mobilització. Que quedar-se a casa no és massa bo per a la democràcia real. I jo dic, i si comencem per moure’ns en casa? La meua filla podria fer-se càrrec de l’animalet, arreglar-se l’habitació i plantejar-se fer alguna cosa sense preguntar-m’ho setanta vegades; i el meu fill podria arreplegar tot el que deixa escampat, anar a comprar a la Plaça i fer-me bona cara quan no arribe a temps a per ell;el meu home podria decidir-se a cuinar cada nit i a planxar dilluns i dimecres… Però clar, això compta com a mobilització?

A cagar a la playa, Pepe Rubianes

" Que todos juntos vayan a cagar a la playa, que la mierda se la comeran las gaviotas a las que han cogido como símbolo, pobres bestias."


Hui diada postelectoral, només podem fer una cosa: recordar el gran Pepe Rubianes

La dona que es rigué de Talleyrand, en la Fira del Llibre de València

Dijous 30, vespra de l’1 de Maig estarem en la Fira del llibre, que celebra el seu 50é Aniversari i està esplèndida, com nosaltres!!

CRIDA A LA REBEL·LIÓ!

Un dia assenyalat per a qui es guanya la vida treballant, però també vespra d’un pont llarg que les dones solem dedicar a “netejar roperos”. Per això fem una crida a la rebel·lió. Delinquiu! Alceu-vos contra el costum, allibereu-vos de les “manies” heretades! Deixeu que els vostres fills/filles, hòmens/dones s’apanyen amb la roba d’entretemps! Deixeu que la pols faça niu al fons dels calaixos i veniu a riure-vos amb nosaltres de tot i de totes i tots. Val més suades, que cansades!

Isabel Robles, acompanyarà i representarà la part seriosa de l’acte, que presentem en la Fira del Llibre —Sísíssiiiiii!!!— gràcies al Petit Editor i a la Llibreria La Moixeranga. La colla de “La dona kes rigué” —Rosa Serra, Llum Fos, David Martí, SAlvador LAuder, Àngela Archer, Macu Gimeno, Núria Naval, Manola i Rosa Roig cantarem i ballarem en l’ESpai obert. 

Es riureu amb nosaltres?

Manola Roig transita fronteres entre Poètiques visual

Divendres 24 d'abril s'inaugurà en Alzira, en la Casa de la Cultura l'exposició "Poètiques visuals", Alba Fluixà ànima i Comissària de l'exposició col·lectiva, explicava que la finalitat era la de Transitar les fronteres entre les arts, i Manola Roig ha decidit transitar amb la poesia d'Estellés, la de Crsitina Peri Rossi i la de Rosa Roig.

De l'elecció del poema i la tècnica de l'obra en diu Manola Roig :

"Per al  poema d’Estellés use la tècnica del gravat amb planxa de linòleum sobre collage, 











mentre que per als poemes de Rosa Roig el suport és digital, convertint un dels poemes en un K-ligrama i l’altre en l’expressió plàstica del poema, jugant amb els buits per a crear la forma."

  

"Les filformes naixen de la necessitat de convertir el dibuix, traspassant el paper, en formes de tres dimensions intentant conservar l’essència de la simplicitat de la línea per a crear la forma, el material utilitzat és el fil d'aram per la senzillesa del mateix, i així línea i fil d'aram creen la forma  donant-li identitat pròpia."

Les Dones Pedra de Manola Roig en l'Exposició col·lectiva : Carta Blanca

Arriba abril i la forma, el color i les línies mostren a la llum clara i rotunda de la primavera totes les seues cares. En menys d'una setmana s'han inaugurat dues exposicions col·lectives en les quals Manola Roig ha penjat la seua obra, la podreu visitar fins el 3 de maig.



"Carta blanca", organitzada per l'Associació Cultural K-lidoscopi i que podeu visitar en la Sala d'exposicions  Els Porxets de Sueca.


Allí unes Dones Pedra vos esperen

Almussafes acull l'espectacle Animals de séquia, diumenge 26 d'abril

Al-Mansanf el nom més antic de la ciutat que acull el Iolflic i la Toca-toca diumenge 26 d’abril a les 18:00 al Centre Cultural, pareix ser que significava “al mig”, perquè és  just a mig camí entre Sueca i València, on es concentraren les alqueries al voltant d’una torre i d’una duana, de la mateixa manera que les alqueries de Sueca es reuniren al voltant d’un mercat.  I Almussafes com Sueca, i segons afirmà el botànic Cavanilles l’any 1795,  a qui demà farem aparéixer a l’espectacle, és, o era, una població de marjal que viu sota la influència de l’Albufera.

I és just de l’Albufera, i del Xúquer, d’on provenen els els animals fantàstics dels contes i rondalles de l’espectacle, basat en el llibre de les germanes Manola i Rosa Roig i publicat per Edicions 96, que a manera de catàleg acompanya l’espectacle visual, literari i musical. 

Un espectacle per a que les tres generacions d’una casa vinguen a jugar amb les rodes dels molins, escarbar prop dels joncs i dels caixers; escoltar la veu del riu i  com brolla l’aigua de l’ullal i corre cap al Lluent; imaginarem com era el riu quan es podia navegar pel seu llit, o seguir la Tocatoca i el Iolflic quan ixen cada dia al camí.

L’espectacle és una proposta interdisciplinar, en el qual la paraula, les textures de veus diferents, la música creada per als animals fantàstics  de les séquies, així com les més de 200 imatges que hem reunit, juguen juntes per intentar mostrar-amb uns altres ulls el nostre paisatge.

De l’espectacle han dit:

“Fui a Sueca a la presentación de Animals de séquia, un libro escrito por Rosa Roig y muy inteligentemente ilustrado por su hermana Manola y me encontré con un poema de agua, de fluidez, de valor. Parece un libro para niños pero, como precisaron las autoras, es más bien un lugar de recreo y ensueño para adultos que no han olvidado al niño que fueron: el Principito y su planeta privativo.

Lo esencial permanece invisible a los ojos. Y más si hay juncos y neblinas que enmarañen la percepción. El arrozal tiene una respiración dilatada con largas inundaciones y vaciamientos. Y todo crece al ritmo de esa compás lunar: el fluir del agua y sus criaturas, «de la Séquia Major i de les seues 26 filloles»”

Emili Piera, Levante- EMV

http://www.levante-emv.com/opinion/2014/03/29/animals-sequia/1095077.html

Del llibre han dit:

“Hi ha històries que s’entesten a no esvair-se, que passen de boca en boca fins que algú decideix passar-les a tinta i postergar-les. És el cas de les cinc rondalles que, acompanyades de les imatges que evoquen, componen Animals de séquia. Cinc històries breus, d’aquella narrativa ancestral, al caliu d’un foc que no s’apaga, tossut”

CARLES FENOLLOSA / CARLOS PÉREZ DE ZIRIZA, Quadern El País

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/04/30/quadern/1398885058_872026.html

El passeig dels animals per al Dia del Llibre en la Fira de València

"No hi ha cosa que no puga explicar-se amb un conte..." 

Emili Piera

Així comença el Quadern per al professorat que fa parella amb el material per a treballar a l'aula i a casa, El passeig dels Animals de séquia que presentem en la Fira del llibre de València. Demà a les 18:00 a la Sala d'audiovisuals.

És necessari que ens sentim part del territori on hem nascut i vivim, però per a fer-ho, les nostres emocions també s’han de lligar al paisatge i a les criatures que l’habiten. Conéixer quin sentit té la xarxa de séquies que envolta Sueca, com es va crear i per què, recórrer el Xúquer al seu pas prop de la ciutat, i recordar quin va ser el nostre origen pot ajudar-nos i divertir-nos. 

Les possibilitats que presentem per treballar el territori i convertir-lo en emoció són ben diverses: un llibre de rondalles per llegir en veu alta; una proposta de passeig a peu, amb bicicleta o microbús pels noranta-sis quilòmetres quadrats del terme; un dossier fotogràfic amb tots els elements rellevants de la nostra proposta literària; un vocabulari; un recull de textos breus on s’expliquen fets històrics que il·lustren el que mostrem; una proposta d’activitats recollides sota el nom de “Quadern de l'alumnat”. El material es poden descarregar gratuïtament en la web de l'editorial.  Per a l'animació lectora heu de contactar amb nosaltres.

Cada part pot ser usada per a alumnat d’infantil o de primària i pot treballar-se des de diferents àrees o assignatures: llegir, escriure, dibuixar, crear, usar les noves tecnologies per a investigar o les mans per a modelar; recórrer amb els peus, els ulls o la imaginació el territori de les séquies... Tot pot ajudar a veure el paisatge amb els ulls de la innocència, a estimar-lo i respectar-lo. 

Els Animals de séquia celebren la Setmana del llibre

Direu el que voldreu però els animals de séquia corren "seca i meca i la vall d'Andorra"! Demà, dimarts 21 d'Abril jugaran amb les criatures d'Almussafes en la Biblioteca Municipal, correran per la Séquia Reial  i pel Barranc del Tramusser, vorem qui els veu!!!

Dijous 23 d'abril, el Dia del Llibre se'n van a València a la Fira del Llibre que enguany celebra 50 anys, allí en la Sala d'Audiovisuals pr a les 18:00 presentaran els material didàctic que ja es pot trobar a la web d'Edicions 96 i descarregar-se gratuïtament. 

Manola Roig, un corrent d'aire fresc

M. Roig i D. Jimeno. Foto M. Calatayud

Fa pocs anys que Manola Roig va decidir mostrar en públic la seua obra, des del blog, des del paper, des de la paret, des de la xarxa. I es va decidir a participar en exposicions i a fer-ne ella sola, i a provar nous llenguatges visuals. Explicava ella "...no sé encara per què dibuixe, però he comprés que la meua vida ja no té sentit sense els dibuixos i les fotografies. M’ha costat 43 anys començar a assumir-ho, però ara ja no m’aturaré. He deixat de fugir i he decidit que no perd res per compartir amb qui vulga mirar el que faig."  

Ni aquest blog, ni els meus textos serien el que són sense Manol - la meua germana menuda-, sense els seus dibuixos, les seues fotografies, la seua sensibilitat, la seua mirada...ho explique sempre que puc: de menudes vam jugar poc, teníem interessos, gustos i manies ben diferents i una certa diferència de caràcter. Amb el temps, les alegries i les penes compartides- moltes, intenses, dures i entranyables- hem acabat per crear una complicitat i un llenguatge propi. De vegades en som una, i de vegades ens multipliquem. Jo estic ben orgullosa del que ella es capaç de fer, amb mi o sense mi.

En Febrer vam estar a la seu de la Intersindical Valenciana i Manola va fer la seua primera donació a una pinacoteca de l'obra D'esquena un gravat amb planxa de linoli de 2013, de la série Blanca, participant així d'una magnífica iniciativa que Dolors Jimeno, responsable dels Dimarts de la Intersindical explica així : "Intersindical Valenciana està en condicions de crear una pinacoteca en la seu de València. Ha arribat el moment d’acceptar l’oferiment que moltes i molts dels artistes que heu participat en les nostres exposicions ens heu fet... Més endavant, cap a l’hivern, organitzarem una exposició per a donar a conèixer els fons, que, posteriorment, es mostraran de manera permanent en un altre espai de la seu. "


En la inauguració de l'exposició D'Ones i corbes, Macu Gimeno, una bona amiga i companya de projectes, deia de l'artista: "Li agrada dibuixar amb llapis i pintar amb colorins. Les ceres i la seua textura l’apassionen. Dibuixa i prou, perd el món de vista. La ceràmica, el fang, vore créixer formes d’un material tan bast com la terra i l’aigua, i embrutar-se les mans també s’entusiasmen...  Hui estic especialment nerviosa. Hui el repte és molt gran. Presentar l’obra de Manola Roig, dona, compromesa, artista, estimada, admirada. Els seus dibuixos arribaren a mi com un corrent d’aire fresc."

Així, com un corrent d'aire fresc ens arriba l'art de Manola, un corrent que ens obliga a respirar profundament i retrobar la força per mirar el món de front i sense por. Un corrent d'aire fresc.

Nota final: Si voleu sentir l'artista podeu escoltar aquesta entrevista al programa Calidoscopi de SuecaTV https://vimeo.com/67386459

Animals de séquia té un any i recursos didàctics!!!

Rosa Roig, Manola Roig presentació Animals de séquia 2014. Foto: V.F.

Ara, fa un any, mentre la pluja fina amenaçava en no deixar-nos acabar, presentàrem a la Llibreria-papereria Arts de Sueca el llibre de rondalles per a ser dites en veu alta, Animals de séquia. El projecte havia començat a créixer mentre el baf agre de l'estiu envoltava les séquies, es consolidà quan trobàrem el punt on el riu es fa séquia, i cresqué en trobar el Guardià de les séquies i la música del Iolflic. Quan Pilar Sànchez Alcaide, es convertí en ma iaia la Blanca, i el poeta s'enxarxà en la veu de David Martí mentre la Patilusa li mossegava les galtes a Marta Pedres, teníem un espectacle i un llibre de rondalles.

En un any, els Animals de séquia han corregut molt per la comarca, han passat dues vegades per la Mostra Internacional de MiM, han visitat la FACA de Carcaixent, i la Fira de Kalidoscopy a Cullera; s'han deixat entrevistar a Gandia; han jugat prop del Túria, en els Vivers en la Fira del llibre de València. Estan a punt de visitar la Séquia del Romaní i la Séquia Reial del Xúquer quan arriba a Almussafes, en abril, i també es mouran prop de la Casa dels Catalans, a la Trilladora del Tocaio.

Mentrestant, els Animals tenen una proposta didàctica per a infantil, que es pot usar en primària i una Guia per al professorat. Tenen animació lectora pròpia i una proposta de 3 passejos per la ciutat i el Riu. I ja han visitat l'Escola de Riola, passaran per les de Sueca i les d'Almussafes. La proposta la podeu descarregar en la web de Edicions 96, en recursos didàctics. Per a l'animació lectora i el passeig, ens heu d'avisar. El material didàctic va ser l'últim treball que férem amb Pilar, i és un treball a quatre mans que ens va ajudar a passar la calor de l'estiu. A ella, a ma iaia la Blanca li dediquem el record de l'any que ha passat, i els animals que hem tret a vore món. Ara, haurien d'anar a escola. S'apunteu?




Ací teniu diferents enllaços que vos poden interessar:

El llibre:

http://edicions96.com/botiga/producte/animals-de-sequia/

Els recursos didàctics:

http://www.recursosdidactics.net/altres.html

L'espectacle:

http://culleratv.es/?art=2878&seccio=1&subseccio=1&ss=3

Article d'Emili Piera, sobre el llibre-espectacle:

http://www.levante-emv.com/opinion/2014/03/29/animals-sequia/1095077.html

Abel Guarinos presenta el llibre  a Sueca:

https://vimeo.com/90011320

Al MiM 2015

http://www.mimsueca.com/index.php/off-mim/171-germanes-roig-cia-animals-de-sequia

A la xarxa:

http://muntanyetasants.blogspot.com.es/2014/04/animals-de-sequia.html

carmelina sànchez cutillas: poeta valenciana

Setmana de la poesia catalana (II): Matilde Salvador per rosa i manola roig

Setmana Poesia Catalana a Internet: Anna Rebeca Mezquita

Les flames de Sant Josep 2015

No sé què m'ha donat més gust, escriure el conte per al Llibre de Falla Corea-Sagrada Família de Gandia d'enguany, dedicat a la Llum i adherit a l'Any Internacional de la Llum proclamat per la Unesco; compartir amb la Falla, en viu i en directe, l'emoció i la desil·lusió en no rebre millors premis pel treball d'un any, tot sabent que la seua passió per la festa els seguirà empenyant-empenyent a fer propostes tan encoratjadores, com trencadores i imitades; o escoltar en directe les paraules de l'alcaldessa de Benirredrà en recollir el Premi, el segon, al millor article de llibre de Falla d'enguany. 

Rosa Roig i Lola Cardona, lliurament Premi Ajuntament Benirredrà

Divendes 6 de març de 2015, Lola Cardona, alcaldessa de Benirredrà, en acabar el lliurament dels Premis que atorguen al millor article de llibre de falla, s'adreçava a una saló d'actes farcidet de festa fallera per parlar de democràcia, falles i compromís. D'altres temps, d'altres veus, que no obstant em retornaven a la meua ficció, al conte premiat Foc i Flama, i a les paraules autèntiques que s'hi reprodueixen, les paraules que l'any 1937 un jove Director General de Belles Arts, Josep Renau, pronunciava el poble valencià necessita les falles perquè en la lluita per una vida millor és on trobem el suport de la seua tradició… i les flames compliran una missió litúrgica de purificació… i el poble riurà satisfet en dansa simbòlica d’alliberament.

Ignore si hui es cremaran les falles, o l’aigua les desfarà, espere que ni que siga simbòlicament cremem el que necessitem com a poble i aconseguim eixa vida millor.  Que les flames, públiques, privades, reals, o literàries ens purifiquen i ens alliberen! Riguem amb la pluja, que sembla que hagen enviat els deus i les deeses com a càstig-burla pel “caloret” del PP.  Mentrestant compartiré amb vosaltres el conte i publicat al Llibre de la Falla Corea, Llum. Un plaer.

FOC I FLAMA

Rosa Roig

Premis de l’Ajuntament de Benirredrà al millor article

L’olor intens de la pólvora acompanyava l’ensordidor ritme de l’esclat dels coets en aquella intensa i humil “cremà”. La llum del foc impactà en els ulls i en l’ànima de la Dolçaneus, que mai havia vist cremar una falla i només sabia el que sa mare li contava sobre l’ofici de son pare i de sa iaio, i sobre la passió fallera de sa mare. Aquella  llum, intensa, càlida, trencant, de la flama encesa, robà el cor a la xiqueta com havia robat el de Santi, sa mare, feia 20 anys. Una dona que aquella nit mirava fit a fit com cremava la imatge del dictador, el ninot de Franco en aquella falla feta a l’exili, rodejada de cares amigues. Una dona jove, però malferida, que no deixava de repetir en veu baixa les paraules que havia sentit i aprés, unes paraules apassionades d’un jove Director General de Belles Arts, Josep Renau, que defensava la necessitat d’alçar les Falles en l’any 37: “el poble valencià necessita les falles perquè en la lluita per una vida millor és on trobem el suport de la seua tradició… i les flames compliran una missió litúrgica de purificació… i el poble riurà satisfet en dansa simbòlica d’alliberament”.

El temps els havia dipositat en Perpinyà, era l’any 1946, veien com el cos de cartó i fusta del dictador, convertit en el “parot” es desfeia i mentre es cremava creixia l’esperança entre els exiliats i Franco era el “parot”, el tronc ritual, el símbol de la desfeta d’un poble i d’una il·lusió, Franco “cremava” aquella nit i amb ells totes les injustícies i els patiments. La flama encesa, en els ulls de la xiqueta, era el roig viu de l’esperança de totes les ànimes ferides per la traïció dels sublevats contra la República. En les cares de les falleres i fallers de Perpinyà es reflectia una ombra, i s’endevinava una nova expressió, la que havia sobreviscut a l’èxode, el desengany, el patiment en els camps que els havien acollit en França, com ara a Argelers, i el fred i les violacions i la impunitat, i després la fam i la desesperació i la por i la II Guerra Mundial, i la Resistència, i una nova lluita, i els camps de concentració de dones i el tren de les 27.000 a Ravensbrück… i la guerra que s’acaba, i la tornada a una casa que no era casa nostra, i les notícies, les males i les bones, i el retrobament i el tornar a fer, i la Dolçaneus que havia sobreviscut malgrat tot, perquè n’hi ha gent bona i, si la trobes, segur que acabes guanyant, encara que perdes peces en cada bugada.

I a Santi, li’n quedaven poques de bugades perquè mare i filla, l’endemà marxaven a Mèxic, amb l’artista que havia encés la falla de l’exili, Balbino Giner, que havia fet possible que els republicans i les republicanes en l’exili cremaren el dictador i convertiren el foc i la flama en símbol d’esperança. I mentre miraven ploraven per tots els que havien desaparegut i per tot el que havien deixat i havien de tornar a deixar. Quan el 30 de març de 1939 el general Aranda entrava victoriós pels carrers de València una bona colla d’artistes fallers marxaven a l’exili, i uns altres buscaren complicitats per a l’exili interior. El pare de Santi es quedà, no volia fugir, i va fer cadafals per als vencedors que en necessitaven per a desfilar i demostrar que havien guanyat i eren forts i no perdonarien. I aquella imprudència acabava d’esclatar, com una traca fora de temps, l’havien traït, estava empresonat, i la seua filla, Santi, i la seua neta corrien perill i havien d’allunyar-se més, molt més. A l’altra banda del món, a l’altra cara del temps.

El foc que havia encés aquella falla, atrotinada, s’estenia uniforme, veloç i intens mentre Santi, que s’havia convertit en una dona valenta i trista, camí d’un exili definitiu a l’altra banda de l’Atlàntic, cap a un país que no coneixia l’olor embriagador de la tarongina, recordava. Què? Les Falles del 1931, només un record, i els vagons dels trens que portaven els 500.000 viatgers de Barcelona i Madrid, i a ell, a Armando, estimat, perdut, desaparegut a la vora d’un camí, rebentat; recordava el passeig per les 120 falles plantades el 19 de març de 1936 i els besos, i la passió de la flama de l’última falla de la pau; i recordava l’any 1937, mentre donava de mamar a la seua criatura, la visita a la Llotja per veure aquells ninots de Regino Mas que s’havien salvat de ser cremats, per l’amenaça d’un mala bèstia que feia crides a la violació de dones i xiquetes, a l’atac cruel als defensors de la República, Queipo de Llano, “Si ellos ponen las Fallas, yo pondré las tracas”, la por al bombardeig, els havia deixat sense les flames de la falla.

I perderen la guerra i marxaren a l’exili, i el Dictador segresta la festa… però a Perpinyà, aquella nit tornaren a sentir que la voluntat de seguir vivint i lluitant creixia, que s’encenien nous i vells desitjos, posseïen records de falles passades, d’amors esgarrats per la pèrdua. I l’amor, la democràcia, la joventut, la felicitat, que els havia durat tan poc com la festa del foc en una nit de “cremà”, tornaria com la vida de la flama, de les flames si un bon “ninot” les alimentava. Aquella nit a Perpinyà, mentre la banda improvisada i desafinada, al principi, tocava l’Himne de la República, el foc creixia, en els cors, en les cares i en les pupil·les d’aquella reunió de cossos afamats, ferits, quasi secs, però disposats a reviure al caliu d’una flama, de falla venjadora, de flama que, per un moment, semblava l’anunci esperançat d’un futur millor.