Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2009

Amb 250 entrades el millor és descansar

Hem arribat a les 250 entrades, i per celebrar-ho tanquem per vacances. Necessitem crear i descansar. Trobar el silenci i la inspiració. Fred i noves perspectives.

Diari ocult de Nadal (III)

Torró i enveja Amb el pastís de nadal i el torró de Xixona, pessiguem un poc d'enveja i alguna peça d'odi. Sucre, ametlla, i maldat, aliments que podrixen el cos. Encara busque un lloc on estar. Un dia de festa és infinit i tens temps de ser tres o quatre dones diferents: la que renta, la que escriu, la que llig i passeja, la que es manifesta...He passat mala nit, perquè les discussions, les que fem i les que evitem, deixen rastre, marques que no se'n van. No ser valorada, sentir el menyspreu, se'm queda en els plecs de l'ànima, i em punxa. Em desvetlla.

Diari ocult de Nadal (II)

Dum spiro, spero Segon dia de Nadal, en queda un tercer? Nadal és com Pasqua?  o tres, o no res? I mentrestant consumim temps. Som, bàsicament, consumidores de temps. I el temps corre. Vivim en les trinxeres i la nostra lluita és cos a cos. Una lluita cruenta, inacabable, de dia a dia...El nostre espai més valuós, el cercle de 50 cm que ens aïlla, el que envaeixen les festes i l'alcohool, el salvarem? Arribarà a cap d'any? Temps de Nadal, temps de pànic! On queda la intimitat? Eixe espai entre un jo i un nosaltres, és on lliurem les pitjor i més dures batalles, és, també, on deixem passar l'amistad i l'amor. Greu error. I tornem a començar. Ciceró , ens acompanya la reflexió, respire, espere.

Diari ocult de Nadal

 Coses menudes Primer dia de Nadal, i mentres m'acabe l'última copa de Blanchet, i intente oblidar el perfum intens de la sala carregada- paraules, odis, suor, enveja- només veig les coses menudes i insignificants que m'impedixen ser feliç. Ric poc, i bec massa. El meu cos s'ha convertit en un obstacle per a les relacions humanes. Malfie i desconfie. La carn tenia massa greix, i les gambes massa sal. Així no puc seguir. Hi ha més angoixa i infelicitat en mi, que segons en una hora. La culpabilitat i l'olor del formatge se m'han instal·lat en les mans. Insegura de quasi tot, m'he quedat atrapada en el meu propi nom i l'hostilitat m'acompanya.  No arribaré al torró, vull eixir, no sé com. Busque una nova mirada. Vaig al bany.

La dona de les bosses

Acaba d'arribar el seu tren. Massa prompte. Se sent insegura. Incòmoda. Avança. Torna a mirar la pantalla mentre camina. S'atura. Allí, enmig de l'estació de trens no sap què fer. És massa d'hora! Sents els tics, tots els seus tics. Ara un ull, i l'altre, sense control. No pot estar ací, palplantada, sense avançar. Tampoc pot tornar al tren, la seguretat. La seua seguretat i la calma. Per què la jornada de treball hui ha sigut més curta? Eixe temps que li sobra l'aboca a la desesperació. I li cau una bossa. I després li'n cau una altra. En intentar recollir-les se li escapa el contingut de la bossa de mà, s'escampa pel terra. Hi ha qui s'ajoca i l'ajuda. I durant un breu instant sent la solidaritat d'un altre ésser humà, això la reconforta. El temps, que la persegueix l'atrapa. S'ha acabat. Són les set de la vesprada. L'estació central ja no serveix de refugi, reprén el camí cap al seu martiri, cap a sa casa, c

Els tres germans

Amb ell n'erem tres i jugàvem la vida, sense pressa, sense mesura i els dies eren anys i els anys ens pertanyien. Sense ell només en som dues. Ja no juguem. La mort se'ns endugué el joc. Només en som dues i només ens queda la vida.

Acaba la nostra breu relació amb La Vanguardia

Estem contentes perquè hem coincidit en la portada de La Vanguardia amb un home que és declara feliç. Si Guardiola, home discret, disciplinat i treballador, és feliç, nosaltres també. Comencem noves històries i nous dibuixos, i us en deixem una mostra. L'autora, com sempre, és Manola i el dibuix és el primer de la sèrie: Dones africanes.

El xiquet capsa

Era fàcil de trobar. No sempre. No a totes hores. De ben menut començà a guardar-ho tot en capses  i a portar-les amb ell. El seu sistema per guardar era complicat i demanava atenció i constància. Ell i les capses van anar creixent junts. La gent s'hi acostuma. El que perdien estava sempre a les capses del xiquet. El xiquet es va fer major i un dia desaparegué. La gent no va poder suportar la certesa de saber que el que perdrien seria definitiu.

A la portada de La Vanguardia

S'acaba la setmana, i deixem rastre en la portada de La Vanguardia. Però ens heu de buscar cap al final, després de la Loteria. Han deixat fòra de la reproducció un dels dibuixos que més ens agrada, i que encara no té el conte que li toca. Demà el publicarem.

Dibuixos a l'espai de participació de La Vanguardia

La Vanguardia , incorpora un espai de participació de lectores i lectors molt interessant, en el qual han estat apareixent  les il·lustracions de Manola Roig. Els donem les gràcies per obrir-nos el seu espai. La imatge de hui és una imatge que ha evolucionant i encara no ha trobat la seua forma definitiva. Són tres moments d'una mateixa visió i  inicialment acompanyava el relat La platja de les pedres . Mai, però, hem reproduïdes juntes les 3 imatges, i han acabat per ser la contraportada del blog, aquella part que no canvia i ens defineix,  la declaració d'intencions de les autores de vidapervida.  

Més dibuixos en La Vanguardia

Seguim estant en La Vanguardia Els dibuixos de hui  Els relats que acompanyen La trilogia de la mort La rateta que deixà d'agranar l'escaleta

Estem en La vanguardia

I com la meua germana Manola és una artista , durant tota la setmana a l'espai de participació de La vanguardia li penjaran els dibuixos amb què ha il·lustrat el blog. Reproduisc el text  i el dibuix de hui. Demà més. Encara no sé perquè pinte Si em pregunteu us diré que no sé encara perquè dibuixe, però he comprés que la meua vida ja no té sentit sense els dibuixos i les fotografies. M’ha costat quaranta-tres anys començar a asumir-ho. Des de ben menuda comencí a pintar, primer la meua cara i a les meues nines. I comencí a fugir. Ser la més menuda d’una familia atípica, amb una germana i un germà estranys i desapegats, no em va ajudar massa a trobar la meua identitat. Tindre fama de malcriada i d’artista, tampoc em va centrar massa. Com de joveneta no m’ agradava gens l’escola, l’autoformació m’ha acompanyat des d’aleshores. I seguia fugint dels colors. Un viatge, per Europa m’acostà des de Sueca- Ribera Baixa- al cor de l’home amb qui compartisc vida un fill, una fil

Participem al blog 365 contes

Sé que tu saps quin ha estat el diagnòstic. Sé que ho saps, com jo, que m’amague. Sé que a tu i a mi se’ns ha quedat enganxat entre l’ànima i el paladar. Més a tu que a mi. La nostra soledat, buscada, desitjada i construïda amb detall i paciència, dia a dia, des de fa més de deu anys, ara l’habita l’ombra de la mort, que em ronda d’amagat i acompanya la meua rutina. I en casa ja no en som dos, sinó tres. Més i tot, perquè amb la mort ha entrat la por. Nosaltres tan fidels hem encetat un joc de promiscuïtat i dobles parelles, que no pot acabar bé. Hem abandonat la racionalitat i ens hem traslladat a l’horror, a la vergonya, al silenci. No puc parlar, jo que no he sabut mai callar. No gose ni mirar-me, ni mirar-te, jo que sempre guaite des del llençol el teu cul, mentre et vistes i jo mig dorm, i espere el teu bes al coll, el que em recorda perquè estem vius. Ara, però, dubte. Ja no sé quina és la ratlla entre vida i mort. Un diagnòstic, m’ha de canviar? I amb el que sé, amb el

L'home que va ser feliç

Ja de menut ratllava tot el que queia prop seu. Parets, taules, mans, llibres de contes... Cosa de xiquets, deien. Va créixer amb el llapis a la mà. Ni en la seua comunió ni en la seua boda va deixar de prendre nota de tot. Serà un mania!  Deien. El dia que es va jubilar va obrir els ulls per primera vegada. Milers i milers de papers manuscrits l'esperaven. Va deixar el paper i el llapis fora. Va entrar i va ser feliç, diuen.

La dona d’urgències

Entrà per urgències. Acabà per oblidar el seu dolor. Mentre esperava, s'interessà pels altres. Això la va curar. S'hi quedà a viure. Aconsellava els malalts. Reconfortava els metges.

Les estacions de tren

Per les estacions de tren passem abans de recol·locar-nos en els nostres mons particulars. Nous espai, noves actituds. La major part de nosaltres viatgem sense companyia. El viatge ens aïlla i debilita, ens desprotegeix. La companyia ens modifica. Com els principis d'incertesa de la física. El tren, acurta distàncies, ens destarota. Algú que no coneixem, ens mira a un pam de distància. Algú comparteix el seu olor amb el nostre, de tan a prop com el tenim. Aquell que ens parla amb confiança, com si ens conegués de tota la vida, i ens fa confidències i sabem el que no volem ni ens importa. Ni sabem d'on vénen ni on van. Porten històries amagades que volen dissimular. Víctimes i botxins en el mateix seient. Anònims. Solidaris. Tanta gent, tants tics. El paisatge que es veu i canvia no interessa. Ni el nom ni l'ordre de les ciutats que passen. Interessa el tren espai de vida, de vides, possibilitador de canvis, esperança de fugides... origen i destí. A ella però ningú la veu c

Dia Mundial contra la SIDA

El blog s'afegeix a la denuncia i la lluita contra la SIDA. Especialment dolorosa per a xiquetes i xiquets en Àfrica. Ho fem amb el cartell de Manola, que amb delicadesa ens mostra solidaritat.

La dona de 40 anys

En sa casa, només les dones arriben a eixa edat. No se sent especialment satisfeta, encara que tinga raons. I arrugues. Veu davant seu una joventut acabada que a algunes les ha espentat cap al futur i a d'altres les ha convertit en passat vell i emmidonat. Té 40 anys. Voldria no tindre'n més.