Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2009

La cega de l'estació

No ens veiem --o coneixem-- sinó mirant-nos en altri.
Joan Fuster, Consells, proverbis i insolències

Un greu accident de cotxe em va deixar cega. Temporalment vaig deixar de viure i d'entendre el món com sempre. Em vaig sentir tan greument mutilada que volia fugir. Volia morir. La malaltia m'havia arrancat el que tenia. Odiava no veure la meua mala cara de bon matí. Fins i tot, odiava no poder veure els pèls de les meues cames, per depilar. I la sang de les meues bragues, per la regla.
I l'odi s'ensenyorí dels meus sentiments i em portà el silenci. I d'una única desgràcia vaig conéixer dos càstigs, que s'alimentaven i només ells dos m'acompanyaven: el silenci i la foscor, i la foscor i el silenci. La resta de món, i d'éssers humans, van anar desapareixent, de mica en mica, cada crit, cada insult, cada menyspreu, se'ls emportava, ells cap a la llum jo cap al silenci. Merda, merda, merda!!! Ho feia amb ganes, els maltractava amb crueltat i així, en poc …

L'home de les mans

Al principi van ser les mans.
Amb elles s'alimentava.
Aprengué un ofici.
El seu.
Fusta i mans acabaren per ser el mateix.
Mans fortes, hàbils, grans...
Veia la peça de fusta i
amb paciència,
amb constància, les seues mans
construïen una porta, aquella taula...

Ai! Ai! Ai! Tot té un preu.
Usar les mans i escapçar la vida.
Una peça més, una pena més...

Cosides i refetes,
mans que encara responien i creaven
per ell i per a ell.

Al final, ni una sola part no quedà ferida i marcada,
així el recorde.
Unes mans.
Una vida.

Desig

Secrets


Sentir la seua presència, abans que la seua veu. Només la idea de respirar la seua olor i endevinar el moviment del seu cabell, li accelera la respiració, les mans suades. Un desig controlat, i alhora arrebatador, que s'escampa de cap a peus. Comença el quequeig.Obre la boca, alenar. Obre els narius i li roba el perfum. Inhala i se la engul.La infermera no nota res, només s'estranya perquè el malalt cec i desahuciat del 203a, plora cada dia mentre li cura la ferida.

Armaris plens

Diari de nit d'una dona acròbata



Sempre m'he sentit incómoda amb el meu cos. Bé, no sempre. En alguna estranya i escassíssima ocasió, em trobe estupenda. La febre, però, dura poc i torne-m'hi que no ha estat res! Amb els anys he aconseguit disposar d'un armari ple i homogeni. Tot, o quasi, és de color negre i de formes més o menys paregudes. La meua roba és nova o gastada, però familiar i monocolor. Sense sorpreses. Com la meua vida. Una íntima confessió: el que li negue al meu cos, li ho consentisc als meus peus. Que també són part de la meua vida!

La dona d'aigua

Les meues dones

I començà a plorar.
Plorà per ella, per tota la pena que havia aguantat.
Plorà per ell, que mai no havia plorat, ni de menut.
Plorà per aquella que s'havia passat la infantesa plorant i pixant.
Plorà per aquell que mai plorà en públic el dolor de la seua mort,
que endevinava pròxima.
Plorà per qui no sabia plorar
i s'amagava per por de no fer-ho bé.
Plorà pel passat i pel futur.
Plorar era el seu destí.

Viure als ullals.
Deixar de sofrir.

Avançar en línia recta

Diari de nit d'una dona acròbata

N'hi ha persones que no poden avançar en línia recta.
Anit vaig veure un reportatge sobre misèries. Una mare portava al braç el seu fill malalt. Prim i fòra d'este món. Sense salvació possible, sense cap disgnòstic, sense atenció sanitària...Un xiquet que vivia creuat sobre la falda de sa mare, massa gran perquè ella avance, massa dèbil i indefens per a que l'abandonen. Viuen atrapats i no tenen solució.
Conec persones que encara porten al braç els seus morts, i com la mare del reportatge, avancen entropessant amb tot. I no es mouen.

Estrenem un nou banner

M'agrada canviar de banner, i esta nit n'estrenem un que és especialment bonic. L'ha construït per a mi, Vicent Ferri, i així ho vull fer constar. El que es veu són totes les diferent formes que té el cirerer d'arboç. Des del tronc obert i desfullat de l'arbre, passant per la flor i el fruit en diversos moments de maduració. Totes les vides en un banner.

Qui tinga per costum passejar per les nostres aromàtiques muntanyes segur que s'ha trobat amb la fruita, menuda, rodona i d'un roig viu del cirerer d'arboç.

Gràcies Vicent!

18 de setembre

Secrets

Cada 18 de setembre tornava al riu. Guaitava, primer. S'asseia, després. En asserenar-se aconseguia alçar la mirada i clavar-la en el cau de les canyes. I, així, esperava pacientment l'obscuritat. Cantava en veu baixeta aquella melodia enganxosa i càlida. Desfullava la rosa i la deixava caure. Un segon per comprovar que encara estava allí i, en silenci, cap a la ciutat.

Madurar

Diari de nit d'una dona acròbata

Madurar és aprendre a mentir i a callar. N'hi ha qui madura molt ràpid, com les figues. N 'hi ha qui, com jo, madura més lentament com una taronja. Madurar és també deixar la innocència en l'armari d'hivern, entre bufandes, i posar-li boletes d'alcanfor. I entre figues, taronges i un poc de pols, aconseguim serenitat i més cares per a saludar.

Diari de nit d'una acròbata

Definicions
Estranya definició en la Enciclopèdia Catalana, "del fr. acrobate, i aquest, del gr. akróbatos 'que camina sobre la punta dels peus'", que contrasta amb la definició del terme en castellà:"Persona que, con riesgo y gran habilidad, salta, baila o hace cualquier otro ejercicio sobre el trapecio, la cuerda floja, etc., en los espectáculos públicos ".

M'agraden les dues i cap d'elles s'ajusta al que entenc per una dona acròbata, si bé totes dues s'aproximen. Camine sobre la punta dels peus, perquè em fa la sensació que així vaig més ràpida i lleugera. I tot i així arribe tard. Vistos de lluny els meus moviments s'ajusten al "salta, baila..sobre la cuerda floja", amb un fort risc i molta habilitat. El risc és sobretot per a mi, i l'habilitat, de vegades se'm queda en el llit, i no m'acompanya. Considere, la meua vida i els meus actes, part de l' espectacle públic, que compartisc amb la resta de la ciutat, …

La capseta

Secrets

No gosavaobrir la capseta. Li havien dit tantes vegades que no ho havia de fer que, ara, no gosava. Tenia la certesa que el seu futur canviaria si l'obria. Sabia que en obrir-la perdria una bona part del seu passat. Paralitzada, encuriosida, decidida a tot i morta de por. Ella i la capseta de sa iaia.

Ronya

Alfabet menor

Després de tants anys d'amagar-s'ho tot, li ha quedat una costra de ronya que no aconsegueix netejar amb res. Pensava que no es notaria, i així va ser al principi. Ara, cada paraula que no diu, cada sentiment que ignora, cada somriure postís, afegeix color a la taca, que s'estén. Negra.

La dona a qui se li enganxaven les paraules

Les meues dones
La ràbia la va matar.
Llavi contra llavi, dent contra dent...
Hi havia qui mostrava un interés,
exagerat, pel seu xapurreig.
N'hi havia qui no es podia aguantar el riure i li fugia.
Era, no obstant, obstinada i xarradora.
Mala combinació.

Una llarga conversa la rebentà.

Les meues dones

Penso en tu: no seràs una simple il·lusió òptica?
Joan Fuster, Indagacions i propostes


No volia ser dona, i en canvi, no havia sabut ser res més que això:
una dona.
Una dona com les altres,
com les que patixen,
com les que estimen,
com les que veuen i diuen,
com les que veuen i no diuen,
com les malaltes,
com les mutilades i les manipulades,
com les vençudes, les enganyades,
com les que parlen,
com les que callen,
com les que corren i no descansen,
com les de sempre,
com les invisibles...

En definitiva, una dona,
com totes,
viva i per sempre.

Rebaixes

Alfabet menor

L'últim dia és el millor moment perquè pots arribar a trobar aquell segon de felicitat, el que se sent si reps un premi. Després de tantes compres obligades, massa cares, o massa barates.Després de les renúncies obligada per l'economia. Després dels remordiments pels capritxos que no et pots pagar...Arriba l'últim dia i trobes la felicitat rebaixada un 70%, quasi fòra de temporada. I te la quedes.

La nineta dels seus ulls

Secrets

No podia controlar la inquietud de la mirada. Havia mentit, i la mentida deixa una taca difícil d’esborrar. Només l’oblit del que havia fet li retornaria la serenitat per a mirar a la cara la seua filla i, amb veu ferma, anunciar-li la mort de son pare. No se sentia culpable per la seua lentitud en la reacció, només sentia un desfici que se li havia posat, sobretot, a la nineta dels ulls.



Autora de la imatge, Mindfuld one

La capsa de fusta

Telegrama 20

Buida. Oberta. Així vull la meua capsa de fusta.

Caspa

Alfabet menor

Ella ho intentava, però estava tan cansada que acabava per deixar-se véncer per la son. Recordava sa iaia, sempre tan ben pentinada i envejava la capacitat de treball, i l'aguant. Es mirava el cabell ple de caspa amb indiferència, però un trosset de la sua ànima s'encangrenava.

Un crit

Telegrama 19

Un crit que t'arribarà. Deixa'l. Passarà. Jo també. I tu.

Afonia

Alfabet menor

Primer no s'ho notava, ho feia per protegir-se. S'aguantava el crit, la protesta, la maldició, l'insult...Però, ai!, el que no diem clarament se'ns queda a mig camí entre l'ànima i la gola. I fa niu, i creix i acaba per provocar primer afonia, i a poc a poc la mort per asfixia.