Les donuetes tenim càncer

Sí, així és! Us pot semblar bèstia, dit així, clar i català -ui! valencià- . Potser penseu que és inoportú, incómode, injust, bé, us puc admetre que fins i tot pot semblar de mal gust. I què? Us sembla que la malaltia és el càstig per algun pecat, per alguna trastada? xica, amb els avanços que n’hi ha i tu, tens això? Xist!, dis-ho en veu baixeta, que ho poden sentir les xiquetes. I arribes a l’hospital, i a la consulta i allí n’hi ha més gent que un dilluns de desembre en la vacuna contra la grip. És tan quotidià per a tantíssimes persones com pagar a hisenda. S’entén que vull dir que és normal per a les pobres persones que paguem religiosament -ja! ja!- perquè n’hi ha com Undangarin - o com cony es diga- que pagar paguen poc, o gens. 

Però, no perdam el fil, tenim càncer i estem tan mal vistes que ens fan baixar a l’infern -perdóóó! soterrani- per fer-nos el “tractament”. Passem molt de temps assegudes, si tenim sort, en unes cadires massa altes per a les nostres cames, en una espècie de corredor-passeig estret i amb corrent d’aire -la metja ens alerta contra els refredats, però allí es veu que ningú ho sap-. Aquell passeig-corredor-sala d’espera resulta més entretingut que el carrer principal el diumenge de Nadal. Mentre esperes l’anunci de l’efecte de la malaltia sobre el teu cos, tens l’oportunitat de veure passar una criatura acabada de nàixer, un ancià agònic, tres familiars despistats d’una difunta esperada, les provisions de tovalles per a la planta, els delegats i delegades de salut laboral que acudixen al despatx, un llit per a reparar, o la teua veïna de tota la vida, sí amb la que procures parlar poc perquè és una bocamolla, i també -sorpresa- pots trobar-te amb aquell antic amic que era el germà de la cunyada de la dona del germà d’aquell que cantava com els àngels, xica sí, aquell, com es deia...sí, Àngel moc.

Tens càncer, però la vida passa per davant teu i la teua malaltia et resulta un poc incómoda, perquè o bé estàs dreta, o mal asseguda, o pujant i baixant plantes de l’hospital o demanant hora per a no sé quina prova que no saps per a que servirà. I la nova situació t’obliga a matinar, dejunar, prendre’t setanta pastilles i a canviar tres o quatre vegades de seient i d’habitació, i a fer-te anàlisis de sang i que et traguen dos o tres quilos de sang -ai, sí ja sé que són litres i que exagere!- i amb tanta cosa ni temps tens per pensar amb el què tens.

I a açò li diuen hospital de dia i diuen que és millor. Això diuen però a mi no se me’n va del cap la imatge del ponedor de gallines que tenia una amiga en el corral. Apretades, constrenyides, ferides i malferides, irritades i espantades. El càncer es cura, si ja, no, no sempre, però mentrestant no podrien tractar-nos com a persones malaltes, espantades i necessitades, com a mínim, d’una bona cadira on posar el cul?

Nota de les autores per a l’any 2012

Amigues i amics , no sempre fem el que volem. La vida, les seues circumstàncies ens espenten i les nostres decisions s’ajusten al seu llit. Podem triar, però poc. A les autores del blog ens ha tocat trobar-nos cara a cara amb el càncer. Per segona vegada. Per a nosaltres ara és temps de cuidar, acompanyar, mitigar, ordenar i entendre el món de la malaltia i de les malaltes, les nostres. No podrem alimentar el blog perquè el temps el necessitem per a les nostres coses. Sabem que moltes i molts de vosaltres afronteu cada dia la malatia, la que siga, vostra o d’alguna persona a qui estimeu. Us escoltarem, us llegirem i us escriurem si així us ajudem a passar per aquesta estreta via. 

Només un consell, no perdau mai ni l’humor, ni la paciència. La vida ens sorprén, sempre.

Manola  i Rosa

Dones immaculades: l’ou o la gallina?

Donueta de l'ou

Pot una dona ser mare, sense un pare? Sí, si ets la mare de déu. És possible la concepció sense sexe, ni inseminació artificial? Sí, si ets la mare de déu. Pot una dona, descendent d’Eva, desobedient, desafiadora i causa de la nostra expulsió del paradís, parir a déu i com ell estar exempta del pecat original? Sí, si ets la mare de déu i la discusió sobre haver sigut concebuda i nascuda “sens màcula” ha merescut 700 anys de posicionaments, persecucions, adhesions de dos bàndols irreconciliables.
L’església viu dels seus dogmes, i n’ha impregnat la nostra cultura. Allà on no n’hi ha raó ha d’haver adhesió irrevocable a la paraula de déu. A la mateixa paraula que va meréixer l’expulsió de les dones del paradís.
Per a la “narració” dels fets bíblics s’havia de construir una història versemblant i ahí começà el problema. Si déu s’ha de fer home, necessita una dona. Ai, las! Com, doncs, la causa de la nostra perdició pot esdevindre el vehicle de la salvació? I ahí comença la discusió, com jo la veig, d’una “exepció”, que traspassarà l’àmbit teològic per arribar als certàmens literaris i a les creences populars. Estrany, però autèntic.
A Eva la dona mala, la castigaren per voler ser com déu. A Maria, que crea a déu del no res, i per tant si no és com déu és perquè és més que déu, se la quedaren- amb 700 anys de discusió- però decidiren fer-la única, i representant de la “patria i de l’exercit”. Perdó??? Tal com ho veig, ha guanyat una contradicció. Això és el que degué veure l’apocalíptic Vicent Ferrer.
El debat començà amb una societat medieval i acabà a finals del segle XIX, quan feia temps que viatjàvem en tren. Una causa impulsada el 1274 per Ramon Llull- un boig il·luminat-, com una qüestió de debat filosòfic que acabà per ser el 1854 un dogma de fe catòlica. Mentrestant, es constituïren bàndols irreconciliables, els franciscans de la part dels immaculistes i els domínics- com Vicent Ferrer i els inquisidors- maculistes. I la qüestió de pecat sí, pecat no, passà a les corts, a les ciutats. Però sobretot al poble que en va fer causa popular lligada a festes i als certàmens literaris. La vida "marital" de son pare i sa mare de Maria, com a font d'inspiració. Vull pensar que els agradà la idea de què una dona com elles i ells, fòra quasi més que déu.
En les terres de la corona catalano-aragonesa sempre havíem sigut més partidaris de Llull que de Ferrer. De la part dels maculats, Maria Enríquez, esposa d’Alfons el Magnànim, lloctinent reial que el 1452 va prohibir el culte i li costà el càrrec. De la part dels immaculats, Sor Isabel de Villena que gosà narrar en el Vita Christi la concepció miraculosa de Maria. Jaume Roig, Roís de Corella, Joanot Martorell es posicionaren en el bandol de Sor Isabel.
La polèmica, però, acabà en mans dels jesuïtes, mentre a Europa els protestants es situaven en la posició dels dominics. El barroc, fou un cultiu perfecte per a l’expansió popular de la reivindicació. El final: una dona quasi com déu convertida en protectora de l’exercit i, per voluntat de Carles III,  en patrona d’Espanya. Perdó??? El 1854 quan es proclamà el dogma, res era ja com ho s'ha havia plantejat al principi el mestre Llull.
I per acabar la pregunta: i què es concentra en el dogma? la diferència d’una dona, la seua excepcionalitat? la contradicció que una dona, pecadora sense pecat, puga parir a déu-home? I que en fem de santa Anna, la mare de la mare de déu, que la va concebre a l’estil clàssic, però sense pecat? És també "immaculata"? La cosa va de mares a filles?

I si tot això és així, no trobeu que és la resposta a què va ser primer: l’ou o la gallina.

Dia mundial contra la sida

Les malalties encara ens produeixen horror, i no sabem com tractar-viure amb les persones que sembla que estan més prop de la mort que nosaltres. Les malalties mentals, els càncers i la sida continuen sent tabu. Al final del 2011 sabrem més d'economia, de crisi, de mercats de valors o no sé quantes coses més que l'any passat. En canvi no sabrem quin és el patiment, els sentiments de les persones que viuen malaltes i prop de nosaltres. Fins i tot, en temps de crisi, seguim pensant que el que és important es marca als mitjans de comunicació. La mort i la malaltia, el sufriment, els amaguem.

No a la violència contra les dones: la prostitució “es cosa de hombres”

Sempre aportem alguna reflexió al 25 de novembre, dia internacional de l’Eliminació de la violència contra les dones, que té el seu origen en el brutal assassinat a garrotades de les germanes Mirabal —Minerva, Patria i Maria Teresa—, activistes polítiques, per ordre del dictador Rafael Trujillo de la República dominicana, el 1960. La commemoració data del Primer Encuentro Feminista de Latinoamérica y del Caribe, Bogotá 1981. 

Hem parlat de la hipocresia de l’Església —gràcies Rouco per orar per mi—, de la manipulació del llenguatge  de la necessitat d’estar unides. Enguany, però, volem fer una declaració pública a favor de la dignitat de les víctimes de la prostitució: les dones, i alguns hòmens, sobretot menors.

...A las mujeres y a las niñas se las compra, vende y regala, o se las secuestra, alquila, presta,                             viola, tortura y asesina... Lidya Cacho

M’he vist obligada moralment a pronunciar-me contra la prostitució. Fa temps que des d’una perspectiva feminista es debaten posicions enfrontades i ben divergents. Després de llegir Esclavas del poder, un magnífic treball periodístic de Lidya Cacho, una dona valenta que viu en perill permanent per la denuncia de les xarxes pederastes en Mèxic, m’ha quedat clar. I no perquè ella es pronuncie ni a favor ni en contra, que no ha fa, ni tampoc perquè vulga allunyar-me del sofriment de les víctimes de la prostitució, perquè no vull. 

La periodista ho diu ben clar:


Los grandes lideres de las mafias compran, venden, maltratan o asesinan a mujeres de todas las edades… promueven diversas formas de prostitución y crean los escenarios adecuados para que el comercio sexual esté present… el comercio sexual es, entre la venta de armamento y el comercio de drogas, el negocio más rentable del mundo. Adultas, niñas, adolescentes; las edades no importan mientras puedan ser controladas, utilizadas y sometidas por sus propietarios.

I encara m’ha quedat més clar davant la brutalitat —perdó— de les conclusions i les xifres de  l’estudi sociòlogic que presentà ahir, la Federación de Mujeres Progresistas, segons el quals "el 80% de los jóvenes cree que en una relación de pareja las chicas deben complacer al chico. El estudio, que se presentó este jueves con motivo de la celebración mañana del Día Internacional contra la Violencia de Género, concluye que los adolescentes (chicos y chicas) siguen estableciendo diferencias entre ambos sexos y adscriben a cada uno de ellos cualidades exclusivas".

Insistisc, m’ha quedat clar que ens hem de pronunciar contra determinades actituds, contra determinats rols, perquè és necessari. Encara, és necessari, eixe 80% marca les prioritats. Perquè en la intimitat és on més batalles seguim perdent, les dones i els hòmens amics de les dones. El café, negre i el xocolate, espés! La prostitució és esclavitud, i de la més degradant per a l’ésser humà que la practica, per a la víctima, però també per a l’usuari. Que per cert, no té ni un nom genèric per a ser "nomenat". Així, davant les persones que es manifesten a favor de la prostitució com una opció que es pot exercir des de la llibertat d’elecció, com si es tractara d’un dret de l’ésser humà, he de dir que no, no em convenç. 

Trobe absurd, estic francament en desacord i em provoca una profunda irritació l’afirmació que la prostitució es pot exercir lliurement. Voleu dir que la lluita de les dones per ser considerades —i tractades com éssers humans— ha d’incloure necessàriament el “dret” a vendre el seu cos? Què voleu que us diga, en la intimitat del tu i jo, puc admetre segons quins jocs, però en públic —llegiu lleis— el dret se’m queda entravessat en la gola.

Per què, pregunte, a quina ment lliure i democràtica li passaria pel cap declarar que tenim dret a ser esclaves i esclaus, o demanar que s’incloga el dret a la jornada laboral permanent, a qui, cony? I vist així, és com queda al descobert la quantitat de merda —perdó!— patriarcal, santacatòlicaiapostòlica, sexista, interessada, falsa, controladora... que s’ha abocat sobre el debat de la prostitució —tutti quanti— i sobre la llibertat amb què puc decidir ser puta —nyas coca!. Ara bé, si he d’admetre que la prostitució es pot exercir lliurement, s’haurà de tornar a legalitzar l’esclavitud per exercir-la, ara sí, des de la llibertat, i —que ho sàpiguen els mercats i les patronals— s’ha de desregular la jornada laboral per si alguna persona és partidària de treballar de sol a sol. I sense cobrar, ei!, que “sobre gustos no hay nada escrito”.

Aixó sí mentre nosaltres parlem de les víctimes, els pervertits de torn que necessiten pagar per sexe, i alguns hòmens públics que se senten impunes i juguen al model de sexe pagat, prostitució, poder i luxe, són considerats el models a seguir, i una part de mascles se’ls miren amb complicitat, mentre uns altres disimulen l’enveja. Com si no voleu que s’explique el 80% de respostes de l’enquesta, per part de la gent jove educada en democràcia? 

Per sort n’hi ha d’altres, pocs, amics de les dones, que no són així, i que no volen jugar a nines amb dones trencades per les seues pròpies circumstàcies i per la violència que s’exerceix sobre elles, segrestant-les, minusvalorant-les, violant-les o pagant per abusar del seus cossos. De l’abús de les seues ments, en parlarem un altre dia.

Montserrat Roig i la Kristallnacht

Quan triem l’ofici d’escriure triem, també, la soledat

Digues que m’estimes, encara que sigui mentida

Joan Fuster, explicà una i mil vegades que escriure és un ofici, un ofici de cada dia i sacrificat. Li ho explica al seu amic Joaquim Molas en una carta del 1964 "Treballo com una mula, guanyo pocs cèntims i quedo malament amb tothom. Una mica per culpa meva: sóc bastant desorganitzat i irregular en l’escriptura. Però més encara perquè les meves condicions de treball són difícils". Montserrat Roig n’estava d’acord "L’ofici d’escriure no s’inicia en un moment de bon humor, ni tampoc perquè ens sentim tocats per un raig miraculós. Neix d’una necessitat, primer difosa, més tard insistent. Com una malaltia".

Va viure malalta de necessitat d’escriure, i va morir massa jove, hui fa vint anys. Ella era “testimoni”, com definia Ernesto Sábato els escriptors, i sentia la necessitat fosca però obsessiva de testimoniar el món on vivia, la condició humana, el seu temps i la seua circumstància. I en va deixar una bona mostra al llibre Els catalans als camps nazis (1977), i la periodista va recollir testimonis de deportats a un camp de concentració entre 1939 i 1945, els dóna veu, quan el cos del dictador encara estava calent, a tots aquells que, per motius polítics i històrics, es van quedar sense la possibilitat de veure ni tansols reconegut el seu sofriment. Com explica Neus Real “Es tracta d'un text ple de passió i que no amaga el posicionament ideològic, personal, de qui l'escriu: una Roig plenament identificada amb el dolor dels supervivents i profundament revoltada contra el nazisme i la injustícia posterior de les anomenades democràcies europees”.

La nit en que morí la nostra escriptora, coincideix amb la nit de la Kristallnacht, o nit dels vidres trencats. El mateix règim nazi que tancà els republicans en els camps de concentració, va decidir una nit com la de hui, en l’any 1938, que havia arribat l’hora de destrossar, saquejar, arrestar, traslladar a camps de concentració i assassinar jueus i jueves. Decidiren que era hora de començar l’Holocaust.

A l’Estat Espanyol, el Consell de ministres del govern republicà condemnava les accions "los responsables de estos crímenes son los mismos promotores de la propaganda calumniosa que a partir de julio de 1936 se ha venido haciendo contra España y su gobierno ... España dolorida ante el agravio de la dignidad humana que significa la afrenta de los nefandos pogromos de la Alemania nazi ... prestará cobijo a cuantos perseguidos por su origen, ideas políticas o religiosas" ho demanen. Mentres els sublevats contra la República, donaven suport al fet "Ese es el gran enemigo de la España de Franco: el judaísmo internacional que desde hace muchos años ha visto en nuestra patria presa segura de la política de turbulencias y castradoras concesiones que inauguró el 14 de abril" (Ideal, Granada, 25 de noviembre de 1938). 

I una part d’aquelles persones que perderen la guerra, van acabar en mans del nazis i després van haver de callar, perquè ací havia guanyat Franco i tocava callar. Ho explica Montserrat Roig al final del llibre: "Mentre que de la guerra civil ens han arribat notícies, falsejades o no, a les noves generacions, sobre els camps d'extermini nazis planava un silenci total. Semblava que no haguessin existit mai republicans víctimes del nazifeixisme alemany. Fins el 1968 no hi ha cap nota oficial sobre els morts espanyols als camps nazis. Si algun deportat pregunta sobre la seva situació als organismes oficials, aquests li contesten que tot està en estudi. Fins al 1974, el govern espanyol no ha tramès cap certificat de mort al camp de Mauthausen”.

La Kristallnacht, per a algunes persones, durà més d’una nit, i l’escriptora d’ofici s’encarregà de recordar-nos-ho. Gràcies, per tot Montserrat.

Homenatge a Montserrat Roig

És temps de recordar les persones que han mort i que han deixat rastre en les nostres pells. Algunes ens són ben pròximes, palpades. A d'altres les coneixem pel que han dit, o pel que han fet. De cap d'elles perdrem l'alé. T'estimem Montserrateta - que et deia Fuster- i no és cap mentida.

"Fa temps que les dones se senten optimistes. Victoria Ocampo deia a Virginia Wolf, en 1943, que la història de la germana poeta de Shakespeare, morta sense haver escrit una sola línia, viu en totes les dones. Algun dia, somniava l’argentina, la dona que avui renta els plats i posa la canalla a dormir, aquesta dona que no té temps ni de llegir ni d’anar a una conferència, tornarà a nèixer i escriurà. No cal que pensem que totes les dones que avui renten plats i posen la canalla a dormir escriuran algun dia, però Victoria Ocampo sabia que les dones necessiten escapar-se de la marginació social per no haver de justificar-se davant la societat literària. No podem negar que escriure és un art barat i que no cal un aprenentatge específic. De cada cents escriptores una directora d’orquestra. L’escriptora no fa soroll, només vol temps i silenci...La tradició de narrar, que tant agrada a les dones que no escriuen, ha estat el suport de bona part de la literatura escrita per dones. Narrar necessita un tempo diferent i, també, d’una capacitat per a escoltar les veus que no se senten...Aneu al camp i escolteu una vella que parla sense saber que està fent literatura, una vella que “no s’escolta parlar”, com deia Ramon Miquel i Planas a propòsit del que feia Víctor Català als seus contes. Descobrireu per què la humanitat ha necessitat narrar-se a ella mateixa."

Digues que m’estimes encara que sigui mentida

Montserrat Roig

La rondalla de les xiquetes lluna

Ben amagades, en un far recòndit i quasi inaccessible, soterrades per l’heura, els tamarius i les palmeres, diuen que s’amaguen les dues entrades –úniques– al cau de les xiquetes lluna. Són elles, més aigua que terra, més aire que terra, més llum que aire, les que miren cara a cara la lluna per portar-li l’alé del sol. Aquestes criatures fantàstiques, quasi salvatges, a qui alguns hòmens temen i algunes dones protegeixen, són les úniques que poden enganyar a la lluna per a que es mostre, i així ajudar a qui habita la foscor a viure la nit. A les xiquetes lluna els agrada botar, i córrer, l’olor de la terra humida i la dolçor del caqui madur i la taronja perfumada. La dona de pedra que mira la mar,  mentre vigila l’eixida del sol, les avisa de l’arribada del dia del Samuhin, i les ajuda a obrir les portes dels dos mons. Comença per a les xiquetes lluna el temps fòra del temps i per a les persones de la terra el període d’obscuritat de la primera meitat de l’any. 

30 dones: feliç

S'aturà. S'ofegava. Tants anys i s'havia allunyat tant del principi que començà a sentir-se sola. Mirar cap endavant era pitjor. El camí? No n'hi havia. Perdé la consciència. Caigué. Tenia ara una nova posició en el món, horitzontal. Mirà cap a dalt i n'hi havia una altra dona que havia deixat el camí. Mirà cap a baix, i també. Es posaren a xarrar. De fet, han canviat el camí per la conversa. Avançar no avancen però tampoc es cansen ni les cansen. Qüestió de prioritats!

Benvinguda la pluja i el mal temps

Telegrames urgents: angoixa

Cul contra cul. Cara contra cara. Alé promiscu. Respiracions a frec d’ànima. Em reconforta? Ves-te’n.

Àfrica, un continent de dones mutilades

Sí, perquè encara que s’haja aprovat una llei en Kénia que perseguirà la mutilació genital femenina, diuen les veus expertes que allí l’Estat –corrupte– no és eficient, i que n’hi massa distància des del Parlament fins les cases on es practica el ritus de la MGF. Sempre passa això amb les lleis que milloren la situació de les dones, les fem-fan perquè és popular, però ja vorem qui i com les cumpleix? En Àfrica, la violència, també la de gènere, i la pobresa, i el prejudici s’aferra a les dones i a la seues condicions de vida. 

Les mutilacions genitals femenines, constitueixen una pràctica de violència contra les dones arrelada en la cultura popular, com ací està arrelada la participació en les processons o l’adoració a la mare de déu, o les comunions de les criatures. Rituals que, siguen de la cultura que siguen, reprodueixen limitacions per a les dones: obediència i subjugació a l’ésser suprem, al mascle, al seu poder, al seu penis, Què voleu, és així com ho veig.

La mutilació es practica a més de 2’5 milions de xiquetes i dones que tenen entre 15 i 49 anys, i pense que jo encara podria ser víctima del ritual, si em convencen que és per la tradició, per la cultura, per la tribu...L’extirpació, d’una part o de tot el clítoris es considera un ritus iniciàtic. Les pròpìes dones ho arriben a considerar així, de què s’extranyeu? No heu sentit a dir que “parirem amb dolor”, que la violació dintre del matrimoni no és delicte, com deia una llei anglesa, fins fa quatre dies? 

Mirar el món amb ulls i cos de dona és més necessari que mai, perquè el poder té més mitjans per enganyar-nos i despistar-nos del que és realment important. Quants documentals heu vist que mostren la tribu dels Massai com una cultura sofisticada, amable? I en quants us han explicat que e més del 73% de les dones Massai han patit ablació? Les dones massai són dones mutilades. Quantes vegades heu sentit que una notícia que afecta a quasi tres milions de persones va en portada d’un diari, o obre una edició de les notícies en televisió? Les dones mutilades, s’amaguen, només si les maten mereixen un poc més d’atenció. Mortes, sí, però vives i cada dia, no. És cosa de ritus.

Kénia ha fet una llei, i ens n’hem d’alegrar. I també exigir, que la notícia ocupe el lloc que li correspon.

De l’ablació ja n’havíem parlat quan vam conéixer l’informe de l’organització Save The Children. , i ja deiem que denunciem i perseguim el que es veu, oblidem i ignorem el que no. Lamentable. Penós. Cruel.

La mutilación sexual femenina se practica en 28 países de África: Benín (50 por ciento), Burkina Faso (entre el 43 y el 66 por ciento),Camerún (20 por ciento), Chad (60 por ciento), Costa de Marfil (60 por ciento), Egipto (97 por ciento), Eritrea (90 por ciento), Etiopía (90 porciento), Gambia (entre el 60 y 90 por ciento), Ghana (entre el 15 y el 30por ciento), Guinea (entre el 70 y el 90 por ciento), Guinea-Bissau (50 porciento), Kenia (50 por ciento), Liberia (entre el 50 y el 60 por ciento),Malí (entre el 90 y 94 por ciento), Mauritania (50 por ciento), Níger (20 por ciento), Nigeria (50 por ciento), República Centroafricana (50 por ciento), República Democrática de Congo (5 por ciento), Senegal (20 porciento), Sierra Leona (entre el 80 y 90 por ciento), Somalia (98 por ciento), Sudán (89 por ciento), Tanzania (10 por ciento), Togo (12 porciento), Uganda (5 por ciento) y Yibuti (entre el 90 y 98 por ciento).

I també és en Àfrica on es practiquen les “violacions correctives” amb total impunitat  per “curar” les dones lesbianes, tal com denuncien des d’Avaaz: “Millicent Gaika fue maniatada, torturada y violada durante cinco horas por un hombre que alardeaba de estar 'curándola’ de su homosexualidad. Sobrevivió de milagro, pero no se trata de un caso aislado. Este crimen espantoso constituye una práctica habitual en Sudáfrica, donde las lesbianas viven aterrorizadas ante los posibles ataques. Pero nadie aún ha sido condenado en ningún caso de 'violación correctiva'.

Rituals, prejudicis, pobresa, i condicions de vida que permeten que la situació de les dones siga com és. Com exposen en Hagámoslo bien, Informe de la Campaña Mundial por la Educación y el Fondo Educativo RESULT, l’educació pot millorar la vida de les dones, i en conseqüència de la societat, però a les dones també els mutilen la seua educació: en 47 de los 54 países de África, las niñas tienen un 50% menos de oportunidades de asistir a la escuela secundaria; la tasa media de finalización de la escuela primaria para niños en Àfrica subsahariana es del 56%, pero sólo del 46% para las niñas. Esta desigualdad suponela negación de los derechos de las niñas y conlleva un grave coste social y econòmico.”

Si es mutila una dona, ens mutilen a totes!

Donuetes amb el càncer de mama

Cap retallada pot afectar l'ajuda, el suport i el tractament del càncer de mama, així ho reclamen des de la Federació Espanyola de Càncer de Mama (FECMA) i des de les Associacions que en formen part, com a dones que han sobreviscut a la malatia i són conscients que el càncer de mama és una malatia que provoca pors i angoixes. En el manifest que han fet públic, expliquen amb claredat i contundència, que  estan preocupades pel finanaçament actual i futur de la sanitat, que les dones malaltes tenen dret a una informació objectiva, veraç i completa i comprensible i a una assitència integral que atenga les particularitats del càncer de mama. Acaben encoratjant-nos a totes perquè hi ha vida després del càncer i des d'ella compartim afectes. 

Telegrames urgents: angoixes

Callen. Sotrac de minuts. Portes obertes. Vides cansades.

Donueta: sense adjectius

Sóc de les que creuen en la importància dels verbs: cuinar, parir, viure, treballar, ajudar, construir, defensar-se, créixer, atendre, ensenyar, decidir, pensar, estalviar, reflexionar, actuar, mediar, alleugerir, parlar, escoltar, guarir, consolar, opinar, remediar, soterrar, cosir, tirar, envellir, prendre, malcriar, estimar, gastar, compartis, barallar-se, dirigir, opinar, jugar, abraçar, insultar...I la meua experiència m’ha desmostrat que només amb els verbs i les frases ordenades i senzilles, sense massa elements distorsionadors ens podem entendre –verb– i respectar –i verb–. 

Els adjectius són una font inesgotable de maldecaps, malsentesos, prejudicis. En el cas que us vull exposar, el meu, el de una dona com vosaltres, els adjectius ens acompanyen sempre i s’han convertit, crec, en els nostres majors enemics. Des de posicions ideològiques compromeses, des de la dreta, des de l’esquerra, des de les cadires de les oficines, o els caus familiars, des de les trones de l’església o dels mitjans de comunicació ens aboquen adjectius, com qui tira confetti en una festa. Un confetti que només serveix per a la classificació, la taxonomia i el prejudici. Se suposa que he de ser segons més convinga santa, rebel, autónoma, generosa, amant, fidel, pura, sexi, simpàtica, seriosa, altruista, intel·ligent, amiga, valenta, callada, obedient, silenciosa, valenta, clarivident, espavilada, llesta, afable, amable, educada, ordenada, neta, lluitadora, sumisa, prima, grossa, guapa, alta, morena...

Què voleu que us diga! les coses com més clares, millors: a cada verb, un substantiu, a cada acció el seu subjecte. Això reclame, per a mi i per a vosaltres. Sóc una dona, amb verbs i sense adjectius.

Donuetes: un sacrifici

Sí, és exagerat, ja ho sé, però ho he donat tot a una ONG de no sé què del món. Després he cridat el fuster i el pintor. M’he quedat neta, de roba i de diners, però l’olor se n’ha anat. Un sacrifici, necessari, dels que s’han de fer quan s’han de fer. 

Sent, clarament, com elles encara em critiquen i no paren de xarrar, i xarrar i malparlar de mi. No tenen consideració, ni miraments! Són de por. Sort que sóc decidida i no m’amoïne, que si no...Elles bé que saben que no és culpa meua, que tinc l’olfacte molt delicat des que va passar tot allò de Manel, i l’avortament...He pres una decisió  i la mantindré. Era precís, precís que l’olor a naftalina desapareguera. Ella o jo. Amb la salut no es pot jugar, ni que estigam en crisi. A mi plim. Jo sempre estic en crisi, i l’olor de boletes d’alcanfor i espigol se’m quedava enganxada en la gola i no em deixava respirar. M’ofegue amb les olors, és la mateixa sensació que quan estàs plena d’odi, de ràbia. Segur que em podeu entendre perquè és com la sensació que vas sentir el dia que se’t va morir el teu home, de repent, un segon i au,sola. I s’assembla a la mateixa ràbia que t’omplí el dia que vas veure, casualment, com el teu estimat Pere es menjava la teua amiga Paqui, com si fóra un caragol, corfa i tot. I, justament tu, saps que vull dir perquè vas perdre els rulls el dia que la teua filla menuda et confessa que estava embarassada però ni de conya pensava avortar.

Vosaltres podeu dir-me que no és igual, però les boletes me les posà ma mare i això que la vaig advertir que no volia de cap de les maneres seguir eixa tradició, bé ella ja sap que ni eixa ni cap...Compreneu que la desesperació i la necessitat ve a ser molt pareguda. A més a més he intentat resoldre-ho d’una forma més normaleta, ja porte dues setmanes netejant, rentant i ventilant els roperos, i la roba, i els bolsos, les sabates, les bragues i primer m’he constipat que he aconseguit desfer-me’n. Per això, contra els sentiments negatius i les olors intenses, decisions fermes i renovació total.

Concurs de Fotografia: Escondrijos de tu ciudad

Hem participat en un concurs internacional de fotografia, amb un títol molt suggeridor Escondrijos de tu ciudad que convoca una revista digital d'art, Bostezo, amb unes fantàstiques imatges de Manola Roig i Sueca.

Entreu i voteu: 

Imatge 1: http://www.revistabostezo.com/escondrijos/fotosescondrijos/content/228_large.html

Imatge 2: http://www.revistabostezo.com/escondrijos/fotosescondrijos/content/228_large.html

Imatge 3: http://www.revistabostezo.com/escondrijos/fotosescondrijos/content/230_large.html

FORMULARIO DE VOTACIÓN PARA SUSCRIPTORES/AS

708 fotografías se han presentado al concurso internacional Escondrijos de tu ciudad, con el buscamos retratos de localizaciones urbanas de cualquier ciudad del mundo. La temática del concurso hace referencia a una categoría subjetiva de la relación de cada fotógrafo/a con una ciudad, a través de lugares secretos, anónimos, escondidos, apartados, inquietantes, fantasmagóricos, fetiches, curiosos, periféricos, ocultos, misteriosos, invisibles, místicos o sucedáneos.

Si eres suscriptor/a de la revista Bostezo puedes formar parte del jurado del concurso en su primera fase de selección. Esperamos vuestra participación, ¡confiamos en vuestro criterio!
¿Cómo puedes votar?

• Escoge un mínimo de 1 y un máximo de 8 fotografías.
• Indica el número asociado que está encima de cada fotografía.
• Puntúa a cada una entre 1 y 3 puntos (de manera ascendente, siendo 3 la mayor puntuación).
• Puedes enviarnos tu veredicto rellenando este formulario o enviándolo al e-mail editor@revistabostezo.com
• Cierre de votación: Domingo 22 de octubre a las 23.59 horas

Donueta: pastissos i compromisos

M’agrada la nata i el xocolate. El tacte de la pasta fullada, l’olor de la canyella, de la llima ratllada, de la llet calenta. Un forn encés em destarota, l’almívar de les prunes, el tacte del caramel, la textura de la crema...Des de ben menuda passava hores i hores a la cuina de ma iaia veient com media a ull la farina per a les coques de carabassa, o pastava la mantega amb la punta dels dits per untar els rotllos, o com muntava a punt de neu les clares per al merengue, fermes, altes i com tastava el moniato blanc, sempre blanc, torrat per fer la confitura, que jo em menjava a bocí ple.

Mon pare, però, era un home recte i piadós que no suportava les olors, en això li semblava a la família de sa mare. Per això les intenses i primitives olors de la cuina de ma iaia li feien perdre la compostura. Ell, era un home partidari del peix torrat i de la creïlla bollida, de la missa diària, i la llum apagada. Cada dia venia a treure’m d’un pessic d’aquell espai de felicitat i plaer que representava per a mi la cuina i em plantava davant de modistes, rosaris i pianos. Em criava per al matrimoni, per a servir a un senyor i a Déu! insistia en les bondats de la obediència, en la rectitud del compromís, en la generositat del  matrimoni beneït i cristià.

Com més insistia ell, més intens es tornava el meu olfacte, el sentit que guiava els meus actes. Emoció, irracionalitat afirmava ell, a punt per al càstig. Destí, revelació, li deia jo, preparada per a la condemna terrenal i eterna. Una lluita constants entre el destí que em reservava mon pare i la farina que pastava amb ma iaia, m’acompanyà durant molts anys.

Raó, instint, obediència! no vaig saber què triar per sempre fins que l’amor em despertà i m’arrancà de la indecisió. Aquell localet menut, íntim, amb només quatre taules mal parades i un forn de nyenya preparat per a coure dolços m’enamorà. Però, sobretot, sobretot em robà el sentit el taulell de marbre blanc i els expositors de vidre, un conjunt, més pròxim a les bomboneries del segle XIX que a la reposteria del segle XXI. Res, ni ningú, m’allunyarà mai més de la meua vocació, ni dels pastissos que faré des d’ara fins el dia de la meua mort Ningú!

Telegrames eròtics: sentits

T’olore. Em palpes.

Ets per a mi.

Record de cossos humits.

Un murmuri: vine!

Mail art, art postal i sirenes

Sirenes, ondines, nàiades, companyes de Perséfone a qui rapta Hades, segons el poeta Ovidi. Les sirenes buscaren la seua companya per tota la terra, i, en no trobar-la pregaren als deus i a les deeses unes ales per buscar-la per la mar. 
Les dones d'aigua, com m'agrada anomenar-les a mi, que dibuixa la meua germana, ja quasi les tenen.


Existeix un moviment anomenta Mail art o art postal que converteix les postals en art. I ara els ha tocat a les sirenes. Manola Roig participa en la inciativa i en este enllaç podeu veure la que ha enviat a la convocatòria: http://artecorreo2009.blogspot.es/


Us en deixe ací la que s'ha quedat amb nosaltres

30 dones: despistada

Com cada matí, després del café, començava la rutina. Cada segon de la venjança estava pensat.
Ni un sol detall se li escapava. Buscava l'efecte més fulminant amb la frase més breu. A migdia ho tenia quasi tot pensat. Arribava a la nit amb la satisfacció de tenir-ho tot controlat. Relaxava cos i ànima i així s'adormia profundament. L'endemà tornava a començar, no se'n recordava de res! I tot per no fer cas de sa mare i escriure el que havia de fer!

El que jo vull és no oblidar, Victoria Kent

Avui la vida per a la dona és tan brutal com per a l'home, jo diria que la maltracta amb mes duresa que a ell, perquè la dona davant de la violència estarà sempre desarmada. La dona ha conegut en aquesta guerra totes les humiliacions i tots els sacrificios; res li ha estat perdonat. Exiliada, perseguida, vexada, empresonada o deportada, la seua pàtria s’ha convertit en una llar abandonada. 

L'exili és una font inesgotable de sofriments. El home fora de la seua pàtria és un arbre sense arrels i sense fulles. Lluita per mantenir-se ferm sobre la terra i ningú pot descansar sota la seua ombra. Pel que fa a la dona, crec que ha arribat el moment de fer-li  justícia en aquest terreny.  [...] s'ha dit que l'exili és un dolor més profund per a l'home que per a la dona, perquè per a la dona la pàtria és la seua llar i la seua llar va amb ella. No cal dir que aquesta i d’altres són opinions masculines, en general, d'homes bandejats.!

 Els meus quatre anys a París, (1948) de Victòria Kent 

El 26 de setembre de 1987, va morir a Nova York, Victoria Kent  una de les dones espanyoles més importants d'aquest segle, amb Federica Montseny, Margarita Nelken, Dolores Ibarruri i Clara Campoamor. Avui oblidada, gràcies a ella molts desgraciats, condemnats per la sempre justícia espanyola, es van veure lliures de cadenes i van recuperar la seua dignitat humana.
 Ens han quedat les paraules de Victòria Kent, clares, contundents com diuen que era ella. Kent apel·la a la seua pròpia memòria.Tem que la història que s'escriga siga distinta, que s'esborre la veritat i que uns altres facen la Història, i conten el que vulguen. «El que jo vull és no oblidar». Ni nosaltres tampoc. 

L'aportació de V. Kent a la Segona República, a més de política i jurídica, va ser ètica, perquè les seues posicions en tot moment van tenir la coherència i l’honestedat tan escasses en altres polítics: la seua dimissió en no aprovar-se el seu pla de presons, la seua col·laboració en l'exili i la seua posició final en la transició, mantenint la seua coherència republicana per sobre de la fórmula política que va adoptar la Constitució, i que la va fer retornar al seu etern exili on va morir. Podem trobar ací els seus errors, però també la seua grandesa. 

Però a més a més Victoria va ser un figura popular, he llegit en la xarxa que els famílies republicanes parlaven d’ella amb veneració, com és parla dels models, de les figures exemplar, i la recordaven en la intimitat. Tenien present la imatge de la directora general de Presons en 1931. La dona que entrava acompanyada per periodistes, en les brutes i destartaladas presons de la monarquia, amb els presos famèlics, amuntegats en barracots repugnants, mentre els magatzems apareixien curulls de menjar en una definició molt grafica del que significà el canvi de règim.  I supose que per això la seua fama arriba al carrer i formà part d'una revista frívola Les Leandras, que canta la popular Celia Gámez: «Se lo pues decir / a Victoria Kent, / que lo que es a mí / no ha nacido quién».

Una dona pública

Al maig de 1931 com Directora General de Presons, seguint el llegat de Concepción Arenal, inicia una profunda reforma penitenciària que finalmente serà la causa de la seua dimisió. La innovació del propi concepte de pres.La millora de les condicions higièniques, d'adaptació de les presons, permisos per als presos; construcció de presons de dones ; La laicidad en l'exigència de comportament; creació del cos auxiliar de dones, que substitueix a les Germanes de la Caritat.; la reinserció real del pres.; Establiment dels vis à vis, permisos carceraris controlats per circumstàncies excepcionals, i millora en el tracte personal. Quan el govern de Azaña no li aprova les seues reformes, ella deixa el carrec. 

Una constitucionalista

Com explica María Luisa Balaguer  en Victòria Kent: vida i obra, aquesta  va intervenir molt activament en les deliberacions de la Càmera que va discutir el projecte de Constitució de la República i  va presentar algunes esmenes importants: 

– Art. 1. Espanya és una republica de treballadors, liberal en el principi, democràtica en el fonament i social en l'orientació. El poder civil, únic que existeix, procedeix del poble. Tota autoritat i jerarquia social li està subordinada. 

– Altra esmena important ho va anar a l'Estat laic. L'art. 25.3 del projecte deia que ningú podia ser compel·lit a declarar sobre la seua confessió religiosa. Ella va afegir «ni aquestes creences exerciran influjo sobre cap classe de relacions civils». 

– Altra aportació important va anar respecte del dret de família, l'equiparació de fills legítims i il·legítims, protecció de la infància i maternitat, igualtat de retribució salarial entre homes i mujeres, el dret de manifestació a l'aire lliure. 

Una activista

En 1924 es doctora en Dret i és la primera dona espanyola advocat de Madrid, es converteix en la pionera dels advocats laboralistas, funda el Sindicat Nacional de Dones advocades. Defensa en 1930 a Alvaro de Barnús, membre del Comitè Revolucionari Republicà, detingut i processat juntament amb els quals després van formar el primer Govern de la República, arran de la revolta de Jaca, sent la primera dona que actua davant un Consell de Guerra. 

En 1937 és nomenada secretària de l'ambaixada d'Espanya a París. En 1939 el seu nom figura entre els quw la policia franquista lliura a les autoritats de Vichy, s'amaga en l'ambaixada de Mèxic , Va Ser jutjada pels tribunals de Franco i en l'octubre de 1943, quan encara estava en Paris, el Tribunal contra la Masonería i el Comunisme, la condemnava en rebel·lia a 30 anys de presó, amb les accessòries d'inhabilitació absoluta i expulsió del territori. L'acusació és de masonería i comunisme. .

En 1944 crea a França la Unión d'intel·lectuals espanyols. En Nova York va fundar i va dirigir la revista Ibèrica des de 1954 a 1974, en la qual publicava les notícies arribades des de l’estat espanyol per als exiliats republicans en Estats Units.

Telegrames urgents: mirades

Mire d’amagat. Veus disperses. Sexes confusos. Condició humana. D’amagat, mire.

Veus contra l'Explotació Sexual i el Tràfic d'Èssers Humans

 23 de setembre Dia Internacional Contra l'Explotació Sexual i el Tràfic d'Èssers Humans

Si dubteu mireu el blog de Lydia Cacho, i el que diu en el seu llibre Esclavas del poder," en España las mafias de la prostitución forzada dirigen 4.000 burdeles, con unas ganancias de 18.000 millones de euros al año. Hasta 1,39 millones de niñas y mujeres se convierten en esclavas sexuales cada año..."

Lydia Cacho, El País. 

Cuando tenía siete años, mi madre nos advertía a mi hermana Sonia y a mí de que siempre que saliéramos a la calle evitáramos a la robachicos, una vieja conocida en el vecindario porque secuestraba niñas; las atraía regalándoles caramelos y luego las vendía a extraños. La palabra equivalente en inglés, kidnapper (robaniños), es utilizada hoy para referirse al secuestro de personas de cualquier edad. Cuarenta años después de aquellas lecciones infantiles, descubrí que lo que en mi infancia parecía una anécdota propia de Dickens, con los años se convertiría en uno de los problemas más serios del siglo XXI...

Lydia Cacho , Esclavas del poder

Los grandes lideres de las mafias compran, venden, maltratan o asesinan a mujeres de todas las edades… promueven diversas formas de prostitución y crean los escenarios adecuados para que el comercio sexual esté presente…

 …el comercio sexual es, entre la venta de armamento y el comercio de drogas, el negocio más rentable del mundo. Adultas, niñas, adolescentes; las edades no importan mientras puedan ser controladas, utilizadas y sometidas por sus propietarios.

… A las mujeres y a las niñas se las compra, vende y regala, o se las secuestra, alquila, presta, viola, tortura y asesina...

Rosa Roig, Animals de canyar

A la vora de les carreteres més transitades, elles sí exposades al sol del migdia, sense pietat, han aparegut les prostitutes. Prop de València, entre el misteriós camí del Saler i les noves ciutats del PP, les més jovenetes, criatures negres i amb les bragues per mitja cama, vora el camí… Més enllà, ocupant la terra d’arròs i gram, les més velles i gastades, però també plantades a la intempèrie del sol d’estiu. Els animals que les assetgen, amagats. Elles exposades –exhibides– a les mirades, a l’abús… a les noves màfies que les controlen i en trafiquen, i a les velles i noves bèsties que volen caçar-les, per un moment, de passada…

Innocent, he preguntat per què ara, per què ací… I m’han contestar que perquè és estiu, i n’hi ha gent, i la prostitució i la trata de blanques i l’esclavitud sexual no està mal vista… de fet en l’Estat espanyol la prostitució és legal. I m’he horroritzat per les noves bèsties que habiten el meu territori. A Pinedo, a El Saler, a Laos i Tailandia, a Mèxic o als camins de la Ribera…

Macu Gimeno, Àrea de la dona, Intersindical

Amb tant debat sobre legalitzar o no la prostitució, ens estem oblidant de la greu violació dels drets humans de les víctimes de les xarxes mafioses que, aprofitant situacions de misèria i exclusió social, segresten, enganyen i venen a dones i menors com si es tractara de mercaderia. «Trossos de carn», en el llenguatge dels mafiosos

Intersindical Valenciana 

L'explotació sexual és una greu violació dels drets humans que realitzen les xarxes mafioses que, aprofitant situacions de misèria i exclusió social, segresten, enganyen i venen a dones i menors com si foren mercaderies

STEI-i   

 S'estima que al món hi ha més de dos milions de dones víctimes del tràfic per a la seva 

explotació sexual. La prostitució és un negoci pròsper per a les màfies i proxenetes, el 

segon a nivell mundial després del tràfic d'armes. En l'estat espanyol el negoci de la 

prostitució mou 18.000 milions d'euros a l'any. STEI-i  recorda que l'explotació sexual és una greu violació dels drets humans que realitzen les xarxes mafioses que, aprofitant situacions de misèria i exclusió social, segresten, enganyen i venen  a dones i menors com si fossin mercaderies. És la nova forma d’esclavitud del segle XXI. 

 L'explotació sexual és la forma més cruel de la violència masclista... En el territori de l'estat espanyol, segons el II Informe sobre el estado del Plan Integral para la Lucha contra la Trata de Seres Humanos con fines de Explotación Sexual,l'any passat, 1.643 víctimes han estat identificades per les forces de seguretat. Un número  insignificant si ho comparam amb les  cinc cents mil prostitutes que s'estima existeixen, de les quals un noranta per cent, són víctimes de les màfies.

Observatori dels Drets de la Infància de Catalunya, 


El tràfic de persones 

Romina González Sánchez
Departament d'Advocacy i Campanyes
Save the Children

...l'Explotació Sexual i el Tràfic de Persones,⁽¹⁾ un fenomen que actualment consta com una de les preocupacions principals a l'agenda dels Drets Humans de la Comunitat Internacional, així com entre l'opinió pública i organitzacions de la societat civil.El tràfic de persones, o el comerç d'éssers humans, és la manifestació actual de l'esclavitud que ja crèiem eradicada amb l'alliberació dels darrers esclaus a Brasil el 1888. És per això que és inevitable establir paral·lelismes entre la història passada, present, i reflexionar sobre la que està encara per escriure.

Moltes de les víctimes del tràfic actual son invisibles, tenen por de denunciar i ni tan sols són conscients dels seus propis drets, objecte d'una greu violació dels Drets Humans.Es creu que uns 4 milions de persones eren víctimes del tràfic d'esclaus, quan Lincoln va promulgar l'abolició el 1865. Actualment, i malgrat tenir diversos instruments de defensa dels Drets Humans, uns 12,3 milions de persones⁽²⁾ fan treballs, tant legals com il·legals, en condicions d'esclavitud. El Fons de les Nacions Unides per a la Infància (UNICEF) parla d'1,2 milions de nens i nenes víctimes de l'explotació sexual cada any.⁽³⁾

AFESIP insta a España a adherirse al Convenio de Varsovia.

El 23 de septiembre se celebra el Día Internacional en contra de la explotación y tráfico de mujeres. AFESIP quiere aprovechar esta fecha para recordar que entre 300.0001 y 500.0002 mujeres son traficadas en España al año e instar al gobierno a adherirse al Convenio de Varsovia, la última legislación internacional aprobada en materia detráfico de seres humanos.

Aunque es imposible conocer la realidad de este fenómeno, Naciones Unidas, en un informa de septiembre de 2000, cifró en cuatro millones el número de mujeres que eran vendidas como prostitutas o para matrimonios forzados y en dos millones las niñas que eran introducidas en el comercio sexual cada año. Es un negocio global que afecta a todas las regiones del planeta.

1.-Según la Guardia Civil 2.- Datos aportados por organizaciones de apoyo a la mujer

Datos del tráfico internacional de mujeres:

 Según la CIA entre 50.000 y 100.000 mujeres son introducidas cada año en EE.UU. Según UNICEF en este paí­s hay entre 90.000 y 300.000 menores prostituí­dos.

 Según Naciones Unidas, unas 75.000 brasileñas han sido traficadas a Europa occidental.

 Según la Organización Internacional del Trabajo, entre 200.000 y 300.000 mujeres son traficadas cada año hacia Tailandia, la mayorí­a de Camboya, Laos o Myanmar, pero también de Rusia, Uzbekistán o Rumaní­a.

 El 70% de las prostitutas de Dubai (Emiratos Árabes Unidos) son búlgaras.

 Según la Guardia Civil, el 80% de las mujeres prostituí­das en España lo son en clubs de carretera donde el 98% de ellas son extranjeras. En España se compran un millón de servicios sexuales al dí­a.

 La Camorra italiana, las Trí­adas chinas, la Mafia rusa y la Yakusa japonesa son grupos mafiosos que, según Naciones Unidas, están implicados en el tráfico de mujeres.

AFESIP es una ONG internacional que existe para combatir el tráfico de mujeres y niños con fines de esclavitudsexual, sus causas y sus consecuencias, apoyando a las ví­ctimas y trabajando por implementar marcos legales y sensibilidades que hagan posible la abolición de la explotación sexual. Fundada en Camboya en 1996, dos años después su fundadora y ví­ctima a su vez de la esclavitud sexual, Somaly Mam, recibí­a el Premio Prí­ncipe de Asturias de Cooperación Internacional.

Donuetes: circumstàncies difícils

Ai mare, açò no va bé! Sempre estem igual, amunt i avall! Compre, córrec, cuine, s’ho mengen i a netejar. Descanse. Això clar, si puc, perquè des que la meua sogra està en la residència m’he quedat sense diazepam, miolastan, ibuprofeno o nolotil. Res de res, i vaig que faig por i pena. Ja sé que li he promés a Quico que ho deixaria estar i no prendria res, i així ho vaig fer una temporadeta –curteta, sí, curteta– , però què vols vaig trobar la despensa de sa mare, i torní a començar. No vull ni pensar-ho si se n’assabenta Lola, la meua germana metgessa de família, i controladora de la meua vida. Ella i el meu home estan conxorxats i m’han tallat l’aixeta. Escolta, escolta, ni de la seguretat social et pots fiar si pel mig n’hi ha família! No sé què es pensen que em passarà per tres o quatre vàliums –si no arribe ni a la dosi màxima, cony!. 

Ma mare, la pobra, ja no pot ajudar-me, el mes que ve farà un any que es va morir i no per culpa meua. Ella no volia prendre’s els antidepressius i els antipsicòtics l’alteraven, per això li’ls vaig canviar per les capsules groguetes de la meua germana, com ara ja no es troben octalidons! I vam fer com feiem amb el xarop de la tos quan erem menudes, la seua dosi per a mi. Per poc de temps em trobí en un estat de benestar espiritual i connexió amb el món, espectacular. Una tèrbola i confusa consciència de mi mateixa que m’alegrà la vida, després de cumplir els quaranta. 

Em queda diazepam per a una o dues setmanes segons la dosi i després res. Comprar, córrer, cuinar, netejar, sense ajuda? M’angoixe, m’angoixe, m’angoixe i pense que només queda una solució, i no m’agrada gens. Hauré de collir la maria que algú –no diré qui– té plantada al campet del Mareny, entre tomaques i creïlles. Com és dels meus sogres el camp, ningú s’estranyarà que vaja, però em fot perquè hauré de conduir, que és molt perillós, i hauré de tornar a fumar cosa que és malíssima per a la salut, i jo en tinc tan poca!

Demà tot serà primavera com diu Joan Salvat- Papasseit

Primavera d'hivern,

primavera d'estiu

I tot és primavera,

i cada fulla verda eternament...

Joan Salvat- Papasseit, Res no és mesquí

Demà a les 11:05 començà la tardor, la primavera d'hivern com canta Serrat, perquè segons Papasseit per tornar a nàixer, necessiteu morir. La tardor, un fenòmen astronòmic que s'ha associat a la serenitat, a la rutina, al temps quiet, a la vellesa i que a nosaltres ens agrada viure com canta el poema Res no és mesquí. Felicitat, esperança, en cada bri de cosa. I per celebrar-ho renovem el banner del blog, també en la primavera d’hivern, temps de canvi. Us agrada? 

Punt de lectura: dilluns