Nadal i nadal i nadal i....

Punt de lectura: records

30 dones: 8 silenciosa

La van ensenyar a no molestar, pendent del que volien els altres. No feia gens de soroll. Tan silenciosa que el dia que se l'emportà el fort vent de ponent ningú no la trobà a faltar fins l'hora de sopar. Ningú ha vist Roseta? Sabeu si la roba està planxada? Pensàvem que se n'havia anat al convent al soterrar de l'amiga, no! no! Si va dir que havia d'arreplegar llimes de ca la Marta... xica quin cas. En sa casa noten un poquet més de frescoreta, res més. Corre xiquet tanca la porta que ens gelarem!

Punt de lectura: tebi silenci

Dia mundial contra la SIDA

Tres detalls sobre el tema:

1. En alguna part vaig llegir que existeix la creència que si es mantenen relacions sexuals amb una verge, la SIDA es cura.

2. El portaveu del papa Benet, explicava que "El problema no se resuelve con medios técnicos que facilitan la promiscuidad, sino con moral. Si las relaciones personales son sanas desde el punto de vista moral y humano, ahí está el comienzo de la resolución del mal".


3. Existeix un grup de "negacionistes" de la malatia, que asseguren que és una invenció : "Thabo Mbeki, presidente de Suráfrica de 1999 a 2008, siguió las teorías de un reducido grupo de científicos disidentes en este campo que pensaban que el VIH no provocaba el sida y, según un estudio de la Universidad de Harvard, se calcula que entre 2000 y 2005, un total de 330.000 surafricanos murieron por la falta de tratamiento adecuado y 35.000 bebés nacieron con el virus"

Santa Caterina d'Alexandria, verge i falsa

Dones, l'hivern ja s'acosta

Donueta de tardor 2

Les catalinetes mengen culleretes, els catalinots, mengen cullerots,
Clots, clots.
Santa Catalina, ora pro nobis, santa Filomena, miserere nobis,
Sant Antoni dels porquets, als xiquets uns dinerets,
I a les xiques


Versió 1:
una surra
p’a que vagen a costura.


Versió 2:
un sombrero
p’a que vagen de paseo.

I així he sentit sempre la cançoneta que en el meu poble canten les criatures, tal dia com ahir 25 de novembre, farcideta de mentides i castellanismes. Ma iaia me la cantava amb dos finals ben diferents i alternatius, per a les xiques. Sobre els xics, cap dubte: dinerets. Negoci i bons auguris. Per a les xiques, treball i surra: “guanyaràs el pa amb la suor del teu front i pariràs amb dolor” i ho faràs perquè n’hi haurà palo. Per tant, dones indolents i gosses, pecats capítals, pena major i un poc de “motivació” manual. O en la versió 2, aparentment més agradable, tindràs barret. Tu que ets presumida i banal, inconstant i malfeinera i aniràs a lluir-te, dona pecadora. Pecat capital, pena major.
Tot això, dones indolents i presumides, pecadores que necessiten la guia de l’església en forma de sant, a través d’una innocent cançó popular que reprodueix tòpics i prejudicis elaborats per la mateixa mà que repartirà les garrotades. La de l’església, una, santa, catòlica, apostòlica i masculina.
Bona festa, doncs, la que celebren els cristians, catòlics i ortodoxos, hòmens i dones, tal dia com el 25 de novembre, dia internacional contra la violència de gènere.

Caravaggio

Per acabar d'arrodonir l'espantall de la festa us faig cinc cèntims de la santa del dia.En primer lloc és la patrona de les xiquetes, però també ho és de filòsofes i filòsofs, de barbers, carreters, moliners i molineres, notaris, sastres, teòlegs, predicadors.....dones solteres i filadores. Una barreja ben estranya si tenim en compte que santa Caterina d’Alexandria és la versió “sagrada” d’Hipàtia a qui els cristians mataren per llesta i desobedient i per no batejar-se i defensar la raó. No obstant això, decidiren quedar-se el model, convertir-la en verge, i després en martir i sobretot batejar-la, sense escrúpols. Ni morta la deixaren descansar. És l’únic cas de bateig pòstum que jo conec.

Però ni el bateig la va salvar, perquè en un exemple més de cinisme institucional, l’església després de construir un personatge savi i capaç d’argumentar, ara a favor de la fe cristiana, que era millor convertir-la en martir per defensar la fe amb la raó. Però sobretot per defensar la seua virginitat. I inventaren el martiri amb miracle inclós, així a Caterina-Hipàtia la martiritzaren amb una roda plena de punxes que, no obstant, no la van ni tocar.

Al final sembla que algú trobà el cos incorrupte d’una jove en la muntanya del Sinaí i li van adjudicar un cos incorrupte a la santa inventada, que transportada a Europa pels croats es va convertir en una santa popular, lligada als contes de les filoses i a l’auxili per la mort sobtada. Veieu la bella dorment?

Dia Internacional contra la violència de gènere: violència menor

Volem afegir-nos a la visibilització de les dones, volem afegir-nos a la visió de gènere del món, i ho volem fer tant des dels problemes majors, com des dels menors.   

Per això enguany recordem no únicament les víctimes de la “violència major”, cosa que fem amb la suggeridora imatge que acompanya el post, sinó que també volem recordar i assenyalar el que podríem anomenar “violència menor”.

És violència de gènere la intimidació, l’agressió física, la violació, l’ablació, la tracta de blanques…però també és violència de gènere la de cada dia, aquella que passem, la que pensem que no és important,  incruenta però tan punible com l’altra. És la violència menor que hauríem d’identificar, i amb paciència contribuir a fer desparéixer.

Us proposem que completeu amb nosaltres un llistat d’activitats, actituds, accions que es poden anomenar de “violència menor” i que es cometen de “pensamiento, palabra, obra u omisión”, “por su culpa, por su culpa, por su grandísima culpa”.

Per exemple:

1.  La banalització del paper de les dones: en l’anunci de la cervesa Aguila Amstel els protagonistes xics en un joc infantil de comparacions “nos gusta la comida de nuestra madre”, acaben dient “per sobretodo nos gustais vosotras”, mentre miren les dones airades que tenen enfront, però alcen una botella de cervesa. Conclusió: millor mares que dones ???, millor cervesa que dones exigents??? els homes enganyen les dones fins i tot quan les elogien???

2. És violència menor, i invisibilització de les dones que en el BOE, que és el que l’estat fa i mana, el dia 5 de novembre d’enguany  en la Orden EDU/2842/2010, de 2 de noviembre, por la que se establecen normas procedimentales aplicables a los concursos de traslados de ámbito estatal, que deben convocarse durante el curso 2010/2011, para personal funcionario de los cuerpos docentes contemplados en la Ley Orgánica de Educación que imparte las enseñanzas escolares del sistema educativo y de los Cuerpos de Inspectores al Servicio de la Administración Educativa y de Inspectores de Educación, liquide la qüestió sobre un ús no sexista del llenguatge amb la següent redacció:

Duodécimo.–Todas las referencias al profesorado y a situaciones para las que en estas normas procedimentales se utiliza la forma del masculino genérico deben entenderse aplicables indistintamente a mujeres y hombres.

El tres, vosaltres!

30 dones: 5 sanadora

Donueta tardor. Manola Roig

Si un dia se us ompli l'ànima de pena, busqueu-la. Fa tants i tants anys que plora que la seua presència us calmarà. Passeu la nit escoltant la dolça música del seu plor i les ferides de la vostra adolorida ànima milloraran. No patiu, si la busqueu la trobareu. O ella, us trobarà.

Dia internacional dels drets de la infància

Els tres cosins.
Dia Internacional dels drets de la infància.
Manola Roig

Hui se celebra el dia internacional dels drets de la infància, i ens hem volgut afegir. La Convenció sobre els Drets dels Infants, de les Nacions unides, es va adoptar el 1989. A finals de 1997 havia estat ratificada per tots els països, excepte Somàlia i els Estats Units


La Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 ja proclamava que els infants tenen dret a "atenció i assistència especials.

 Hem triat només una mostra del que s'ha enunciat com a Drets dels infants, una s'adreça a la consideració dels infants com éssers humans sense limitacions, l'altra s'adreça a l'obligació que l'estat té, i per tant que ens compromet a totes i tots: ni maltractaments, ni abusos ni explotacions. I una amonestació per a qui amb la seua actitud, de silenci o complicitat, deixa de cumplir amb la seua obligació.

Article 13 
L'infant té dret a la llibertat d'expressió i a buscar, rebre i difondre informacions i idees pels mitjans que trie només amb les limitacions que la llei preveja.

Article 19 

L'Estat té l'obligació de protegir l'infant contra tota mena de maltractaments, abusos i explotacions; de tipus físic, mental o sexual.

       

I només afegir un últim article que ens agradaria veure en la convenció:

       Article únic

       Qualsevol xiquet o xiqueta té dret a ser feliç

    

Pels pèls!

Dones, l’hivern ja s’acosta 

­–Maria que peluda que la tens.

 –Poques ganes que tu tens.

                        Dita popular

Clar i català. Bròfec, irreverent, autócton. Així ho he sentit a dir. Una dita popular per burlar-se de la desgana i evidenciar la inconsistència de l’excusa. Humor i sexe, en boca de dones.

Pèls sí o pèls no? La”desgana” de la dita resulta interessant perquè li dóna una certa iniciativa “sexual” a les dones, alhora que qüestiona el mite de la “predisposició” masculina al coit. A més a més planteja un qüestió que per ser privada, no resulta menor: els pèls del nostre cos. Perquè la dita conté ironia, però també enuncia el prejudici.

Els pèls sobre els nostres cóssos, no té el mateix efecte en mascles o femelles, si em permeteu dir-nos així. En la cultura popular, els pèls fan a l’home “poderós” i tot i que no tinc a mà cap exemple erudit, la mània peluda traspassa la cultura popular. O és que el pèl de la barba no compta? Recordeu per un moment la iconografia pictòrica de tants sants i reis, i sabreu què dic.

 Però i el pèl femení? Escoltem l’apocalíptic sant Vicent Ferrer en un dels seus sermons: “I vosaltres, dones, a les vostres filles, ¿ què els ensenyeu? Ahh! “ Ara mira, filla meua, així és com t’has d’afaitar (depilar); mira, pren l’espill i estira aquest pelet així…”La mare es fa alcavota de la filla; i on va aquest camí? A l’infern, tu i ella…”  Així que poc de pèl ens arrossegarà a l’infern, però massa pèl ens deixarà més soles que la una.

Em ve a la memòria que en un determinat moment les nostres conviccions d’esquerres ens obligaren a llevar-nos el sostenidor i deixar-nos els pèls en les cames. Lluïem mugrons marcats i cames peludes. Pensàvem que la revolució era cosa de tots i totes. Ells, però, no ens mostraren res, com a mínim en públic, i en canvi feien bava davant els nostres pits maltractats per la gravetat, mentre n’ignoraven els pèls.

No crec que la qüestió dels pèls siga menor, perquè tindre’n o no, marca una diferència. De cultura, d’estatus, de conviccions, de poder adquisitiu. Així doncs el cos de les dones, de totes les races i èpoques, està exposat al caprici sobre els seus pèls.  Mentrestant amb cera, caramel, guillet, pinces i làsser les dones acabem per defer-nos-en, abans fins i tot que l’edat resolga el nostre dilema. Amb pèls o sense?

Personalment, i sobre els pèls al cos us diré que m’he transformat en ferma partidària del làsser per a una part del meu cos, m’agrada conservar-los en una altra i, definitivament, on no tinc pèls és en la llengua.

30 dones: 4 doblegada

Donueta tomabada. Manola Roig

De menuda s'embrutava les mans cada dia en intentar atrapar la seua ombra, polsoses i brutes eren la marca de la seua obsessió. Doblegada. D'adulta va resoldre el seu problema refugiant-se en l'ombra dels altres. I es venjà de tots els patiments de la seua infantesa. Es mou només si es mouen els altres. I és l'ama de la seua ombra. Una obsessió és una obsessió!

Lloat sia déu, i sa mare!

Tot esperant Benet XVI. Donueta. Manola Roig

Dones,  l’hivern ja s’acosta

Les paraules de Benet XVI en l’homília de diumenge a Barcelona motiven les meues “humanes” i domèstiques reflexions. Els cristians i les cristianes, consideren dogma de fe i per tant “veritat provada” allò de la santíssima trinititat, que de femenina només en té el nom, perquè la formen: un pare, un fill i un esperit “sant”. La triple masculinitat de la fe, “ tres personas- fixeu-vos home, igual a persona- i un solo dios verdadero”. Les dones, som o no som persones?

Els catòlics, i pel que sembla també les catòliques practicants-que són majoria- creuen en déu i en la mare que el va parir, i criar. Tot assumint el dogma de la santíssima trinitat, de manera que la “mare” del fill, es convertix en la mare del pare. Ala nyas! . Del pare només se sap que “ l’àngel del senyor l’anúncia a Maria”. I després l’abandonà: “senyor, senyor perquè m’has abandonat”.

Pel cas que li passà al meu sogre sembla que els protestants creuen en déu, però no en sa mare. Un diumenge de matí, dos testimonis de jehovà, un xic i una xica, volien adoctrinar, a aquell jornaler assaonat i ateu, sobre les bondats de déu. Davant les seues objeccions li preguntaren alarmats “que vosté no creu en déu?”. La resposta del meu sogre no millorà la situació, “no, ni crec ni en déu ni en sa mare”. Innocents, pobres, aclariren “però, si déu no té mare!”. Ai, ai! A tan alliçonadora contestació, afirmà el meu sogre “millor, fòra que li pegue.” De pasta de moniato es quedaren les criatures.

L’autoritat segons el meu sogre, descregut i pragmàtic, exercida en forma de batecul o calbot era cosa de dones. No ho creu així el papa de Roma –que por la puerta se asoma-. Ha vingut de visita a dir-nos cara a cara que les dones ens hem de quedar on ens deixà el pecat original “parint i en casa”. I si no volem parir, a treballar al convent, com les quatre mongetes , “con hábitos meticulosamente preconciliares”, segons el magnífic text de Juan G. Bedoya "La mujer secundaria", publicat a El País, 8 de novembre 2010, que li pararen l’altar en la misa. El papa, no penseu, és un home o persona del seu temps, i ens deixa prendre aspirines, i injectar-nos epidurals: podem combatre el dolor, però parir, hem de parir de totes totes. Els condons també estan prohibits.

Podem anar a misa, comulgar, escoltar les ofensives paraules que ixen per la seua boca, amb la mateixa tranquilitat que els pets se li escapen pel cul, però res més. Ens igualen als homens per als càstigs. Que una dona exercisca el sacerdoci, té, segons el Codi Vaticà reformat per Benet el passat 15 de juliol, la mateixa pena que la pederàstia. Només som “igual” que els violadors. Si afegiu la teoria de Cañizares, "ex-ministro de el papa" segons la qual es pitjor avortar que violar criatures, teniu la visió completa del que l’església catòlica vol per a les dones.

I damunt ho vol per a les creients i per a les que paguem els seus viatges, però no creiem ni en déu, ni en sa mare!

Punt de lectura: tot o res

Afegeix la llegenda

Sakineh Mohammadi Ashtiani:ni pedra, ni corda

Totes som Sakineh. Manola Roig

No tenim paraules. No podem imaginar el dolor de Sakineh Mohammadi Ashtiani, una dona adulta de 43 anys, mare de dos criatures, i vídua. El seu "crim" haver mantingut relacions sexuals amb dos hómens, després de la mort del seu home. Sí, ella és propietat de l'"home" encara que ell estiga mort.

No tenim paraules. No podem imaginar més injustícia. Sakineh, acusada i condemnada per la llei de déu. Sola, abandonada, injuriada, amenaçada, marcada i finalment, assessinada. Sense defensa. Destí, dignitat i vida en mans d'uns botxins, que canvien pedra per corda, i com sempre es creuen amos del cos i la ment de les dones. En nom de déu, en nom de la seua llei.
Ara musulmanes, abans cristianes, sempre dones.

Punt de lectura: destí

El sexe de reis i reines

Dones, l’hivern ja s’acosta

Donueta blava. Manola Roig

No.l prenatz lo fals marit, Jana delgada! 

No.l prenatz lo fals jurat,

que pec és, mal ensenyat

Jana delgada!

Cerverí de Girona

Un suggeriment d’un amic sobre el que deia la Cançó de les dones com a contrapunt sobre el “marit” i la bondat, o no, de proveir-se’n, m’ha fet vindre al cap Jaume I. La famosa viadeira de Cerverí de Girona, qüestiona la figura del marit “pec” –fava— i “mal ensenyat” que no ha d’estar al llit de l’esposa, perquè és l’amant el que farà el fet.  I açò què té a veure amb els reis?

El fals marit m’ha recordat el que la Crònica de Ramon Muntaner explica – capítol III a VI- sobre el matrimoni de Pere, el gran i Maria de Montpeller, els “suposats” pares de Jaume I. El text en qüestió i que heu de llegir amb deteniment, intenta justificar la filiació familiar de l’hereu de la corona catalano-aragonesa i mostrar, és la bogeria de Muntaner, que la figura del rei és èpica fins i tot en la seua concepció: una sola vegada van jaure junts home i dona i amb una única còpula –perdoneu la parauleta- s’engendra el rei. Lloat sia déu!

Lloat sia Muntaner! dic jo. Gràcies a la seua desmesura comptem amb unes pàgines irrepetibles i que ens donen informació de les pràctiques sexuals dels nostres reis i reines. I el que la Crònica no explica ens ho podem imaginar. O és que penseu creure en el miracle de Jaume I? La cuna de l’amor cortés es Occitània, just la terra de la mare del nostre rei. I allí “marit” i “amant” no són el mateix.

Si Pere voltava pel món "como la falsa monea", de matalàs a matalàs, i no li importava qui, ni com, ni per què…i a la única que no volia veure ni tocar era a l'esposa; ves a saber què feia Maria, que era reina i jove, i pel que expliquen de la bellesa del fill, també,  seria ben plantada. Això sí havia de guardar les aparences, perquè ella, dona i reina, és la que es quedava prenyada. Així que ves a saber qui tenia una urgència “sexual” - derivada de la pràctica-i per quina raó.

Els prohoms que preparen l’engany asseguren que la reina és honesta, i espera el rei. I segons Muntaner Maria de Montpeller accepta, com si es tractara de la voluntat de Déu: E la dita madona dona Maria dix los, que ells eren sos naturals, e que era cert que per tot lo mon se deya, quel pus saui consell del mon era aquell de Muntpesller: e puix axi se testimoniejaua per tot lo mon, que ellas deuia tenir per pagada de lur consell, e que prenia la lur venguda en lloch de la salutacio quel angel Gabriel feu a madona sancta Maria; e que axi com per aquella salutatio se compli saluacio del humanal llinatje, que axi lo lur tractament e acord vengues a compliment a plaer de Deus e de madona sancta Maria e de tota la cort celestial, e a honor e profit de les animes e dels cors del senyor rey e della e de tots los lurs sotsmesos. E que complis. Amen.

La inocència del fet, o la’audàcia de l’engany, contrasta amb la “publicitat” i la necessitat de donar fe que el rei i la reina han passat junts la nit, i això ho han de fer tots i totes les que es queden a la porta: els prohoms, les donzelles, els notaris i el sumsum corda…mentre el poble dejuna i resa.  Era una multitud la que ho sabia: E encara ordenaren, que lo dit diumenge que aços faria, que totes les gents de Muntpesller sen anassen per les sgleyses, e que hi vetlassen tuyt dient oracions, mentre la regina seria ab lo senyor rey; e que tuyt haguessen lo dissapte dejunat en pa e en aygua. E axi fo ordonat e endreçat.

I en arribar diumenge l’engany s’esdevingué:

Axi que lo diumenge a nuyt, com tot hom fo gitat al palau, los dits vint y quatre prohomens e abats e priors e lofficial del bisbe e homens de religio e les XII dones e les XII donzeles ab los ciris en la ma entraren en lo palau, e los dos notaris axi mateix; e tuyt ensemps vengueren entro a la porta de la cambra del senyor rey, e aqui entra madona la regina, e ells estegueren defora ajonollats en oracio tuyt ensemps. E el rey e la regina foren en lur deport; quel senyor rey cuydaua tenir de prop la dona de qui era enamorat. E axi estegueren aquella nuyt mateix totes les sgleyes de Muntpesller obertes, e tots los pobles qui hi estauen pregant Deus, axi com damunt es dit que era ordonat. E com fo alba, los prohomens tots e prelats e homens [ 11 ]de religio e dones cascu ab son ciri ences en la ma entraren en la cambra; e lo senyor rey era en son llit ab la regina, e marauelles e salta tantost sobre lo llit, e pres lespasa enla ma; e tuyt ajonollarense e digueren en plorant: senyor, merce sia de gracia e de merce vostra, que bejats quius jau de prop. E la regina dreças, e lo senyor rey conech la, e comptaren li tot ço que hauien tractat. E lo senyor rey dix, que puix que axi era, que plagues a Deus fos complit lur enteniment.

I sembla que el rei fugí, Maria parí al cap de 9 mesos i mai més es tornaren a veure.La criatura que nasqué consolidà definitivament l'expansió mediterrània de la corona catalano-aragonesa, i conquistà València i les Illes, i deixà als àrabs valencians i mallorquins sense les seues terres. La nit de “deport” dels monarques, va ser vista i seguida per una multitud que en donà fe dels seus actes i de la legitimitat de Jaume I. Davant aquesta història sempre tinc doues preguntes que em ronden: quin va ser exactament l'engany que li prepararen al rei Pere? i seguixen tenint tans "observadors" el rei i la reina, en el llit de matrimoni? 

30 dones: 3 confusa

30 dones. Manola Roig

M'agradaria contar-vos la història d'una dona que no podia parar. Els amics no la podien seguir. Qui l'estimava no la podia parar. Qui la parava, no la sabia estimar. El vent se l'endugué, o ella s'endugué el vent. No ho sabem. No obstant, podem afirmar que ni l'un ni l'altra han passat mai més per ací.

Punt de lectura:incertesa

Punt de lectura: més arbres, més vida

30 dones. 2 indecisa

Dones línia de Manola Roig

Una mare és una pena, i la seua especialment, és que no parava, que t'has de decidir xiqueta!. Ella només volia fugir de compromisos i decisions “vitals”, això segons sa mare. Xiqueta què? cínica o amable, hàbilment despietada o adequadament educada. Primer es trobava massa jove per res, després massa vella per canviar. I sa mare insistent i insistint: tria. Tria. Tria. I trià, en la intimitat seria cínica i cruel. Públicament amable i educada.Trià. Innocent. Al ramat, la seua decisió era la pràctica de tot el veïnat... comprengué tot el temps que havia perdut i se'n recordà de la mare que l'havia parida. 

Punt de lectura:elogi i felicitat

Fills de la gran puta, Jordi Cornudella

Dones, l'hivern ja s'acosta

donueta plantada, Manola Roig

I tal dia com hui, 12 d'octubre, en què Colom va descobrir el que no buscava i acabà provocant el que no volia, jo he descobert Jordi Cornudella i part de la seua obra. Caldrà explorar-la, segur. L'autor que va nàixer el mateix any que jo, sembla que ha aprofitat millor el temps.  Deixe de mostra el poema que he trobat a la xarxa i que dedique, especialment, als cagallons, cagadurs i cagadubtes . Un plaer, immens!. El text, formidable, és de l'obra 'El germà de Catul i més coses' (1997), Premi Nacional de la Crítica.

I quan torne dimecres a València buscaré, i trobaré, l'assaig 'Les bones companyies',  Premi Internacional d'assaig Palau i Fabre 2010, que segons el jurat mostra que “els tractes assidus amb la poesia envaeixen la vida dels lectors que s'estimen els poetes....i  l'experiència de llegir versos s'emparenta amb l'experiència d'escoltar música.”

 

MATARÓ-LLAVANERES

Fills de la Gran Puta 
d'ombra allargada i petja diminuta:  
llenguallargs llepaculs de gasetilla, 
funcionaris de patilla i de cartilla, 
tous de carrera i bufats de bandera 
creuhonorats in pectore o a la pitrera, 
aprovats purulents i pestilents de nota, 
putrefactes doctors en bancarrota, 
catedràtics, apàtics, limfàtics, raquítics, 
torracollons públicament mefítics, 
àugurs falsaris de sèquits gregaris 
arraïmats pels lladrucs dels sicaris, 
cagallons, cagadurs i cagadubtes 
estupradors de ruïnes abruptes, 
comerciants de merda selenita 
llorejats amb corones d’uralita, 
crítics cretins, crenetistes frenètics, 
pixatinters d’excessos diurètics, 
bards neotísics i protorreumàtics 
més bufanúvols que nefelobàtics, 
cecs acadèmics, prostàtics i endèmics,  
i saltimbanquis recontraacadèmics, 
alts ocupants de poltrones i càrrecs 
ben acoflats al tou dels vostres fems, 
aneu-se'n tots plegats a fregir espàrrecs, 
oh pústules de sempre i del meu temps! 

Punt de lectura:inspiració

Afegeix la llegenda

30 dones. 1 sorda

Per a la série 30 dones. Manola Roig 

                                       Penso en tu: no seràs una simple il·lusió òptica?

                                                                 j.f.

                                                                O som rutina o no som res.
                                                                Un record.
                                                               Una idea.
                                                               Un sospir...
                                                               Una dona que s'allunya.

                                                               r. r.

1. SORDA

En sentir el diagnòstic va pensar que algú l'havia maleïda i s'entristí. Tardà poc en pensar que ella no es mereixia el tracte cruel de la vida, si sempre havia sigut bona persona, ah! i generosa , si ni deutes tenia, jo que mai he calumniat ningú, ara sorda i després, què?... La ràbia la va consumir. Poc de temps necessità per odiar la humanitat i el seu veïnat, per què la mirava aquella “rubia de botelleta”, i la de dalt, i la vídua? sabien què “sentia”? o la volien compadir?.

Tres mesos més tard, començà a asserenar-se. La ferida es tancava. El dolor deixà pas al silenci. Ha passat un any, la desesperació, la melancolia, la tristesa han fugit. El seu íntim i estimat silenci només li deixa sentir tendresa, compassió i felicitat.

Dia 2: Sexe en català o "los perros que se lamen las pelotas"

Dones, l’hivern ja s’acosta

                                                                  Si, dones vostra campana

                                                                  ab lo vent bruny per sonar,

                                                                  lo batall de bona gana

                                                                  no lo hi deixeu de posar…

                                                                  Fragment de Cançó de les dones,

                                                                  Valentí Fuster 

Durant l’estiu han tornat a passar els primers capítols de la série Sex and the city, que siga dit de passada i sense massa ganes de polèmica- ah! ah! ah!-encara no té traducció al català, tot i que la sisena i última temporada s’acabà en el 2004 i la segona pel·licula està a punt d’estrenar-se. I ho torne a preguntar, per què no en català? Massa “bèstia” per a TV3? Canal 9 no hi compta. Allí només podem veure “Heidi” o al “Papa”, tant se val, criatures a mercé d’un barbut.

No podem parlar “obertament” de sexe en català, al segle XXI? Els guions de Candace Bushnell, no són apropiats per a la llengua d’Espriu? La série és banal i descarada?. Llir entre cards, no s’espantaria. De fet, només recorde un llibre contemporani, editat per primera vegada en 1968, en català  i obertament eròtic, pornogràfic, anònim, i poc “circulat”, si em permeteu dir-ho així. Compreu-lo i llegiu-lo. Són els Quaderns d’en Marc. Us en deixe un tastet.

No recorde on ho deia, ni les paraules exactes, però Joan Fuster insistia que només si podiem llegir les novel·letes de Marcial Lafuente Estefania en català, aconseguiríem salvar la llengua: ser normals. I després de la cita, la manipulació. El que val per a les novel·les de “lladres i serenos”, també val per al sexe.

I tornem on estàvem, us deia que he re-vist la série. Una advertència, quan parle de séries, parle de séries americanes. I els primeríssim capítols són els millors. No et fan perdre el temps. Després l’atenció al detall decoratiu les desmillora. Sóc una adicta a les séries americanes i a la publicitat. No ho puc evitar. 


Les històries carregades d’imatge, de guió, en 15 segons o 30 minuts, em fascinen. Tot el que està dit i el que has d’endevinar, el que es pressuposa, el que es suggereix…Una estructura mínima que s’hauria de poder traspassar a la literatura. Encara que he sigut una lectora apassionada de novel·les de llom excessiu, ara em qüestione que tant de paper siga necessari. Inconscient? Inculta? Exagerada? “Burra”, que deia un vell i estimat conegut?

Qualifiqueu-me com millor us semble. Aconseguir dir tant en tan poc és el meu somni. Poesia del segle XXI, prosa per al futur? Nous gèneres per a nous temps? Us propose un exemple: ritme i contundència. 


Samantha, el personatge promiscu, de llengua de destral de Sexo en Nueva York contesta a les queixes de l’amiga cursi i inocent, amb una frase que és el resum sarcàstic de milers i milers de tractats a favor del comportament sexual-doctores tiene la iglesia- del sexe masculí, i que podeu veure en l’enllaç que us penge: “They cheat for the same reason that dogs lick their balls, because they can”, o com ho diu en la traducció “Ellos engañan por la misma razon que los perros se lamen las pelotas, porque pueden.”

Disculpeu, si no faig la traducció al català, però no voldria ofendre ningú. I un dia tan “senyalat” com hui, en el qual un rei, Jaume I, entrà en València, encara menys.

Punt de lectura: somriure

De la série Punts de lectura de Manola Roig

Punt de lectura: arbres i persones

Dones, l’hivern ja s’acosta: joia de viure

Dones, l'hivern ja s'acosta;

si voldreu tenir delit,

prenga cascuna marit.

L'estiu bell ab la calor

ja del tot vos ha deixat,

i ara ve l'hivern traïdor,

enemic del despullat.

Les que estau en soledat,

perquè us consoleu de nit,

prenga cascuna marit.

Les que estau forres de roba,

proveïeu al temporal,

i la que és mesella i pobra

recullga's a l'hospital;

mes les que tenen cabal,

perquè seguesquen l'escrit,

prenga cascuna marit.

Les que anau per lo gran gel

casi mortes en est centre,

xupau qualque canyamel

que ab dolçor vos calfe el ventre.

Joves, velles ab bon tempre,

per semblant les que hau parit,

prenga cascuna marit.



Si, dones, vostra campana

ab lo vent bruny per sonar,

lo batall de bona gana

no lo hi deixeu de posar

i ab la fervor del tocar

vos calfareu sens despit:

prenga cascuna marit.



Procurau sense perill

si us aqueixa lo gran fred

beure oli del cetrill

per los matins un poquet:

feu-ho, que és consell discret

si ho notau al bon sentit:

prenga cascuna marit.

donueta a l'arbre

La poesia de Valentí Fuster, que podeu sentir cantada  per Raimon, que l’ha feta famosa entre nosaltres, és una de les coses que hem trobat buscant en els roperos. Ja sabeu, que allà dins es troba de tot. El que ja ni t’esperes, ni sabies que tenies. Poca cosa se’n sap del poeta, del XV, de qui només es conserven tres poemes Cobles noves de la cric-crac, Cançó de les dones, Canción muy gentil i Resposta de la sua amiga al sobredit galant. Va ser un poeta d’èxit de llenguatge, to i caràcter popular. 

La poesia que enceta  una nova sèrie d’escrits per a la tardor l’hem trobada fresca, i refrescant. Allunyada de dictats morals de sagristia, i de la visió misògina i fatídica de l’Espill, de Jaume Roig.  El que diu s’ha de llegir amb molta atenció. I estrofa a estrofa. Mostra una part de la literatura catalana poc explotada i massa amagada.

Veig,ab la fervor del tocar, actituds i comportaments alliberats de dogmes i manies. És Plaerdemavida , el personatge més interessant i el més oblidat del Tirant lo blanc, l’obra més important del segle XV. Una dona, en una novel·la de cavalleries que en comptes de viure per a ser “rescatada” pel cavaller,  és ama del que pensa i diu.

De “Les valencianes”, també en parla un altre Fuster, Joan a Textos d’exili, que ens explica les paraules de Joanot Martorell al Tirant :

…i agrega que les valencianes, en concret, ‘són molt femenils, no molt belles, mas de molt bona gràcia e més atractives que totes les restants del món’. I sí, Martorell confirma que sabien ‘invescar gli uomini’: ‘ab llur agraciat gest e ab la bella eloqüència encativen los hòmens’…. I en aquell escenari virolat, de la València que encetava el Renaixement, les dones es mouen potser ‘plenes de seny’, però també endutes per la joia de viure, amigues del plaer i de la vanitat. Europa, a la seua manera, les admirava.”

Les dones, la seducció, el plaer i els hòmens, un clàssic, més vegades narrat amb ploma- prosa o poesia- d’home que amb veu de dona. I tot i així, al fons de l’armari hem trobat la peça que buscàvem.

Diu Fuster, Valeri si voleu tenir delit, prenga cascuna marit…-als segles XV i XVI- a dones sense quasi drets se’ls reconeix el delit, obertament i sense pecat. El poeta, però, només veu per a elles un camí: prendre marit. Ara que l’hivern ja s’acosta, és una avís sobre el qual n’hem de parlar.