LA DONA I ELS ANIMALS US DESITGEN UN BON ANY

“ En cada bugada es perd una peça”, era la sentència de ma iaia la Blanca, la narradora de rondalles, quan arribava Cap d’Any i ens queixàvem pel que havíem perdut.  Afegia, “qui guarda sempre troba" i ens acostumava a veure des d’una òptica esperançada tot el que l’any que s’acabava s’havia emportat, "si teniu paciència les peces que se vos han quedat soltes trobaran parella, una de nova, i les peces que mireu amb desconcert acabaren encaixant".  Cert o no, les seus paraules ens donaven esperança i ens consolaven, tant com la seua vellutada veu de molinera.  

Manola i jo enguany hem perdut peces, algunes de molt valuoses, però també n’hem guanyat d’altres, fantàstiques. Velles amistats, noves amistats; textos i dibuixos que eren prvats i han acabat fent-se públics en forma de llibres, Animals de séquia, d’Edicions 96 i La dona que es rigué de Talleyrand, d’El Petit editor; paciència, saviesa i diners; tenim nous projectes per al 2015, i hem vist passar els vells projectes del 2004; noves vides i vides perdudes. Nosaltres, com vosaltres esperem encaixar les peces. 

Per desitjar-vos un feliç any nou, ple de peces que troben parella, us deixem una mostra dels nostres textos, amb una nova barreja- mad-mox?- de personatges dels dos llibres que hem publicat enguany i la primera experiència pública en forma de titella de la nostra Toca-Toca, un animal de séquia que et pot robar el cor amb una dolça mirada. 

RONDALLA DELS ANIMALS QUE ES RIGUEREN AMB LA DONA

Ma iaia la blanca va viure molts anys en un molí d'arròs que ara només troben les persones que recorden com arribar al pou vell de les dones d’aigua. El molí  de Matada que s'amaga vora séquia, entre la humitat dels camps d’arròs i l’ombra dels plàtans del camí, fa molt de temps va ser refugi i fonda per al cos i l’ànima de les persones que habitaven la comarca o les que venien de visita o  a treballar-hi. Tot, i tots i totes, passava per aquell molí i per les mans i la taula de la molinera. Quantes penes, alegries, secrets i remeis es contaven vora foc o a l’ombra de la garrofera, tants com sacs de farina eixien i entraven al molí, tants com coques farcides, o panellets de tots sants es coïen en el forn de nyenya del costat de la figuera. Narracions i rondalles de vides que ara només són una remor que xiuxiueja per la contrada el ventent de garbí.

Com la que explicava les nits de Cap d’any, quan recordava als artistes, hòmens i dones, que havien passsat pel molí i que diu així: “Nàixer en aquella ciutat tan menuda i previsible, va impedir que es divulgués la seua obra com calia. Va abocar l’artista a no canviar ni una sola de les rutines heretades, en la seua menuda i previsible vida. En arribar a lamaduresa la contenció es desfermà i l’ànima d’artista li esclatà. Començà a compartir-ne la obra, aquella sensibilitat, amb el veïnat, que no entenia res, però se sentia millor. En vida va fer molt de bé, quasi sense voler, quasi sense saber-ho. Va morir massa jove, com li pertanyia per professió i tradició. Els bons moren joves. Una mort dolça com la pluja de maig. Va ser així. Al veïnat li quedà una breu ombra de tristesa que el ponent ferotge d’aquell estiu sufocà. Foc i fum, obra d’artista, vida d’artista.

A les criatures ens agradava molt la història de la Tocatoca perquè va ser una nit fosca com una gola de llop i freda com un dia sense sol, que ma iaia la blanca atrapà l'única tocatoca que he vist mai. I la llançà, sense pensar-s'ho, al foc de la llar, com diuen que s'ha de fer. Una Tocatoca només ix del cau de la séquia on naix s'amaga pels racons de les cases velles. Durant el dia, dorm. De nit, caça. És molt ràpida, però està cega. Avança perquè toca i toca i toca... No és un perill, és una molèstia. Ho canvia tot de lloc, deixa les seues petjadetes polsoses, desordena papers i calaixos. Si no aconsegueixees atrapar-la prompte, acabes per no saber on tenies aquell paper tan important, o el jersei que t'agrada tant. Amb els anells i les arracades és pitjor, perquè se li enganxen a les peülletes i no saps mai on les trobaràs. Llençar-les al foc sense mirar-les, és l’única manera d'assegurar que la seua dolça mirada no et robarà el cor.

Per Nadal, copes velles i nous records

Enguany ha tornat el Nadal i hem tornat a para taula. Hem deixat copes velles, heretades, i tovalloles d’una tia perduda, que mantenen l’olor del seu sabó, que és l’olor de la nostra més tendra infantesa. El brodat del fil de l’estovalla, blanquíssima, s’ha confós entre el pa i el caragol, mentre servíem els anys passats entre pernil i gambes, sucoses i roges. Hem fruït, hem patit i hem desitjat que s’acabarà tot i que tot tornara a començar.

Entre la flama encesa dels ciris guaitaven les cares de qui ens ha abandonat, hem saludat les veus del passat perquè cada any parem la taula amb els records, servim sabors que ens aboquen al passat, mentre bevem aromes que ens preparen per al present. Fem recompte, entre plat i plat, i sabem qui està i qui ja no està i sabem perquè, tu t’has mort, tu t’has fet major i ja no em necessites, a tu no t’agrada el que et vaig dir, tu ja no formes part de la meua vida, tu t’estàs morint, tu encara m’estimes, a tu et veig cada dia i hui també, tu encara no has fugit, tu…

Quan passa Nadal, guardem les copes velles heretades, les que queden, sempre se’n trenca alguna i doblem el fil blanc, on han quedat atrapats els records del dinar familiar. Fins l’any que ve que tornarem a parar taula amb l’esperança de ser-ne més i ser-ne de nous. Com els records i les copes.

III Mostra del llibre i del disc en valencià a Benimaclet

Fa molts i molts anys dues joves van abandonar sa casa, la dolça caliu de la llar, tot buscant la felicitat, l'amor i la saviesa. Tenien pocs recursos i un cabàs ple de passió, una cosa i l'altra les va portar, xino-xano, fins Benimaclet. Allí s'iniciaren a la vida nova i d'allí marxaren per buscar nous camins. Molts i molts anys més tard tornen a Benimaclet convertides en artistes, una dibuixa i fotografia el que veu, l'altra ho converteix en paraules.

Una i l'altra eixiren de Benimaclet i a Benimaclet retornen. Manola i Rosa Roig, participen demà en la III Mostra del LLibre i del Disc en valencià que organitza la plataforma d'entitats Benimaclet Viu, convidades per La Traca.



El lema és ben clar: el lloc on aconseguiràs el regal de Nadal que estaves buscant i no sabies com trobar.

La III Mostra del Llibre i del Disc en valencià es celebrarà proper dissabte, 13 de desembre, des de les 11:00 h fins les 21:00 h, a la seu del Musical de Benimaclet (Baró de Sant Petrillo, 14). Organitzada per la plataforma d’entitats Benimaclet Viu i el propi Centre Instructiu Musical de Benimaclet, l’esdeveniment pretén donar visibilitat a la creativitat literària i musical valenciana a través del foment de l’ús com a regal nadalenc d’allò precisament més amagat i bandejat als grans aparadors comercials i més en aquestes dates de consumisme vertiginós i banal: els discos i ells llibres d’expressió valenciana.

Al moment de redactar aquesta nota, a la Mostra participaran les llibreries de Benimaclet i properes La Traca, Primado, Gaia, L’Eixam, Denes, Camacuc, La Repartidora i Auca; les empreses discogràfiques Comboi Records, Mésdemil i Oldies amb el suport del Col·lectiu Ovidi Montllor (El COM); actuaran en directe (format mínim) Òscar Briz, Carles Enguix, Tardor, Dani Miquel, Àlvar Carpi, Pep Gimeno “Botifarra”, Francesc Pedroche (Dr. Dropo), Lluís Vicent, La Douche i Traficants de Sucre, i intervindran amb presentacions i lectures literàries Manel Rodríguez-Castelló, Raquel Ricart, Encarna Sant-Celoni, Pep Ricart, à l'ortografia (recursos didàctics), Enric Sanç, Maria Carme Arnau, Rosa Roig, Josep Maria Domingo, Mari Carmen Sáez, Francisco Collado, Jaume Pérez Montaner, Isabel Robles, Begonya Mezquita, Gargots Revista Literària, David Molins, David Segarra i Xavi Sarrià. A més, Benimaclet Viu presentarà també la nova aplicació per a dispositius mòbils (Android i iOS) que permetrà la coordinació i difusió de la intensa activitat sociocultural que realitza la plataforma. Més informació i últimes actualitzacions a:

https://ullbenimaclet.wordpress.com/

http://trobada2010.blogspot.com.es/

Entrevista a Tele 7 Safor : Animals de séquia i La dona que es rigué de Talleyrand

http://vimeo.com/113489200

La dona que es rigué de Talleyrand se'n va a la Plaça del Llibre

Com diuen que fan les dones els dissabtes tornem a la Plaça del Llibre, una iniciativa que es consolida i que segons els organitzadors " són unes jornades de visibilització de la literatura en català a València, parant especial esment en la literatura feta des del País Valencià i per editorials valencianes, però obertes a escriptors i a editorials de tot l'àmbit lingüístic."

La dona que es rigué de Talleyrand, passarà dissabte 22 a les 12 per la Plaça del Llibre, en companyia de la prosa d'Emili Piera i el seu Devorador, però també de la poesia del Recital de Salvador Lauder, de la Versemblança de Pep Alfonso, dels ESpasmes de Lluís Navarro, de les Coses salvatges d'Encar Reig les Cançons de Domenec Canet i de la Mort de Pere Bessó. De totes les novetats del Petit Editor.

Presentem el llibre i repetim espectacle. Si veniu, riurem! I cantarem! Gràcies a l’esforç i la passió de qui ha organitzat les Jornades, editorials i llibrerires, i a la complicitat de les amigues i amics que ens acompanyen ara, o en setembre, quan estrenarem la teatralització en la Mostra internacional de MiM en Sueca: Lluís Roda, David Vidal, Salvador Lauder, David Martí, Enric Casado,; Rosa Serra; Macu Gimeno, Pilar Sánchez, Àngela Archer, Ma Luz Fos,Núria Naval.

Com explicava Marc Martorell a La Veu “… les germanes Roig, autores del llibre, han creat un espectacle a partir dels textos que en formen part de La dona que es rigué de Talleyrand i que ens mostren moments de dones anònimes que de segur tots identificarem en una familiar, una veïna del carrer, una companya del treball, una antiga núvia i així fins arribar-nos al fons de la més profunda assimilació dels problemes i inquietuds que no deixen en pau les mil i una protagonistes dels relats.”

Si veniu, què trobareu? Segons Eduard Ramírez Comeig, un “recull de diferents assaigs en l’art d’explicar històries. Proses que defugen els peatges i les expectatives de les narracions habituals…” i segons Maria Lacueva a l’epíleg acabareu amb “ un riure amarg i ,alhora, revoltat; amb una sensació a l’estómac d’aquelles que, només quan percep alguna cosa carregada de veritat, em provoquen una reacció als budells, purament corporal…”

Què fareu? Vindreu a sentir-nos cantar, renegar i enviar a la merda a….. Talleyrand?

La Plaça del Llibre: Presentació de novetats de l’editorial El Petit Ed...

La Plaça del Llibre: Presentació de novetats de l’editorial El Petit Ed...: dissabte, 22 de novembre a les 12:00h Presentació de novetats de l’editorial El Petit Editor Teatralització de La dona que es rigué de T...

Animals de séquia a Gandia, de visita a la Llibreria Ambra

Enguany estarem a la Plaça del Llibre amb els Animals de séquia, que nasqué en setembre del 2013, com a espectacle en la Mostra Internacional de MiM de Sueca, i es convertí en llibre preciós en març de 2014. Encara no té i un any i ha viatjat per una bona part del territori, Carcaixent, la Fira del Llibre de València, Cullera, ha tornat al MiM…Des que vam presentar Animals de séquia, en el format “llibre” se n’ha parlat bastant i amb generositat de la proposta que feiem a les lectores i lectors. A més a més la confusió inicial sobre si les Rondalles del Molí de Matada que ens contava ma iaia la Blanca, bona amiga de l’Home del Sac, són o no són per a criatures, també s’ha desfet. 

Dissabte 15 de novembre anem a Gandia, a la Llibreria Ambra, per explicar que Animals de séquia, no és un llibre ni un espectacle per a xiquetes i xiquets; no és un llibre per a llegir en veu baixa, ni és un llibre per a llegir una sola vegada.

“El agua y sus consecuencias: el terciopelo de las algas, el aliento del bosque, el visceral ensimismamiento de la coliflor, el granulado papilar de la berenjena. Fui a Sueca a la presentación de Animals de séquia, un libro escrito por Rosa Roig y muy inteligentemente ilustrado por su hermana Manola y me encontré con un poema de agua, de fluidez, de valor. Parece un libro para niños pero, como precisaron las autoras, es más bien un lugar de recreo y ensueño para adultos que no han olvidado al niño que fueron”

Emili Piera, Levante- EMV

“Hi ha històries que s’entesten a no esvair-se, que passen de boca en boca fins que algú decideix passar-les a tinta i postergar-les. És el cas de les cinc rondalles que, acompanyades de les imatges que evoquen, componen Animals de séquia. Cinc històries breus, d’aquella narrativa ancestral, al caliu d’un foc que no s’apaga, tossut”

CARLES FENOLLOSA / CARLOS PÉREZ DE ZIRIZA, Quadern El País

“Manola i Rosa Roig han bastit un text per a ser dit, fet per a recuperar el plaer de contar històries. Un text que és memòria i tradició oral, capacitat per escoltar i ben farcit de respecte cap als misteris de la terra d’arròs”

Ausiàs Bermell, a El Punt- Avuí

“Si lo que les va es la poesía, o el relato de tintes poéticos... Animals de séquia, en el que Rosa Roig pone en juego leyendas y cuentos valencianos de tiempos immemoriales”

Rafa Martínez, Posdata Levante- EMV 25 Abril 2014

“ en les tradicions dels pobles riberencs de l’Albufera hi ha històries –sovint, amb prou feines un esquema o un episodi amb moltes versions diferents- que ens parlen del terror de nens i adults, de personatges amb un costat fosc i desasossegant encara que puguin resultar còmics i, en definitiva, de la capacitat de la narració per transmutar la por en misteri, una passió molt més seductora i intel·ligent”.

Fira del Llibre València

L'últim assaig abans d'estrenar l'espectacle a Sueca

http://es.slideshare.net/vicentferri/estrena

L'estrena de l'espectacle al Levante

http://vidapervida.blogspot.com.es/2013/09/estrenem-espectacle-multimedia-loff-mim.html

A la Mostra Internaciona de MiM 2013

http://www.mimsueca.com/index.php/off-mim/2013?start=6

A la Fira del Llibre 2014

http://vidapervida.blogspot.com.es/2014/05/animals-de-sequia-la-premsa.html

La dona que es rigué de Talleyrand de visita a Silla

Divendres pròxim, 7 de novembre, visitarem Silla, just el dia que en el santoral es recorda una dona bretona, comtessa, reconvertida en santa, que ajudada pels esperits de les dones que havia mort el seu marit, aconseguí fugir de la mort. Ens ha convidat l’ Associació de Dones Progressisstes que, com va passar en la llegenda de Trifina, saben ser solidàries i valentes i fa anys que ho mostren i ho demostren. Segur que em deixen convidar-vos en el seu nom, serà divendres, sera a les 7:30h, serà en Silla i en el local que té l’Associació prop del Mercat.

En la primera pàgina del nostre llibre, La dona que es rigué de Talleyrand, publicat pel Petit Editor en setembre d’enguany, apareix una cita de Virginia Woolf, que volem dedicar-los a elles, la cita descriu a la perfecció què li devem i a qui:

“Durant milions d’anys les dones han estat assegudes a casa, i ara fins i tot les parets estan impregnades d’aquesta força creadora…seria una desgràcia terrible que li posaren traves o s’ignorara aquest poder creador, perquè és la conquesta de molts segles de la més dura disciplina”

Tenim deutes, i els volem pagar com sabem.També els tenim amb les dones que com Trifina, i els esperits de les altres dones, han lluitat, han patit, han sabut de la solidaritat amb les altres dones, s’han rebel·lat…Trifina, més que santa, mereix ser un dels personatges mítics de la Matèria de Bretanya, perquè era d’allí i va viure, lluitar i morir, l’any 500,  mentre els celtes lluitaven a sang i fetge amb els francs per la possessió de les terres, el poder i la glòria, mentre naixia la tradició de contes i rondalles que conformem l’anomenat Cicle Artúric, i es transformaven en mítiques les figures protagonistes, les masculines amb alguna excepció. I parle del rei Artús, de la reina Ginebra, de Merlí. Trifini naixia, vivia i moria assassinada, decapitada pel seu marit que tenia per costum matar totes les seues esposes. La nostra protagonista va descobrir on estaven els cadàvers de les seues predecessores i les va honrar. Conta la llegenda, que aquells esperits l’avisaren quan Conomor, l’assassí, venia a buscar-la i la guiaren fins el bosc, aconseguí salvar-se ella i salvar el fill. Un bon final, per a a una història real que podria ser un conte.

La dona que es rigué de Talleyrand a la Societat Coral El Micalet

“No sigues tan mentecato, 

que això són cuentos de dona”

Bernat i Baldoví, ( 1809-1864 ) El rei Moro 

Póngase usted a sus pies, o póngase de rodillas, pero nunca se ponga en sus manos. 

Talleyrand (1812) 

De les nostres mans han eixit els relats i les il·lustracions- fotografies i dibuixos- del llibre que presentem, dimarts 4 de novembre a la biblioteca de la Societat Coral el Micalet, en el marc dels Dimarts del Petit. L’esdeveniment organizat pels editors, posarà en contacte públic i autores, que explicàrem de què ens riem amb la lectura dramatitzada d’alguns relats.

Els nostres són “cuentos de dona”,  segons les afirmacions del nostre paisà Bernat i Baldoví, i n’estem ben orgulloses i contentes. Perquè les dones, el que senten i pensen, el que viuen i veuen són les protagonistes. I així sota diferents maneres d’afrontar la narració, sempre breu, sempre còmplice, sempre amb un punt d’humor, d’ironia, d’amargura, però també d’esperança i d’optimisme, apareix la necessitat de recrear la vida quotidiana, per desferse’n de la seua opressió.

Acabe de llegir en la xarxa que les dones riuen més que els hòmens, i l'explicació té un origen genètic: les dones tenen una estratègia diferent per processar les situacions absurdes que provoquen el riure. També explica l’article, que es fa ressó de la investigació de la catedràtica de Bioquímica de la Universitat de Navarra, Natalia López Moratell, que el riure redueix un 40% els infarts i allarga 4,5 anys la vida de les persones. Serà per això que les dones vivim més que els hòmens!

Afirma la catedràtica de Bioquímica que “ la detecció d'errors té una "recompensa innata" que provoca el riure i produeix l'alliberació de dopamina, que és l'hormona de la felicitat…Fins que un acudit fa riure, es desencadena un procés cerebral que comença en comprendre l'acudit, després trobar-lo divertit i, finalment, riure; tots aquests processos es desenvolupen en parts diferents del cervell i requereixen una ment "àgil i flexible”.

El diplomàtic Talleyrand afirmava que “La paraula li l’havien donat a l’home per a amagar el seu pensament”, ignorava, però, que la dona, que també en tenia, de paraula, la usaria per a descobrir-lo i riure-se’n. 

Amigues, amics, que podem fer les dones davant afirmacions com les següents? Superar l’amargura i el dolor que les conseqüències de tan doctes afirmacions han provocat en tantíssimes dones, durant tantíssims anys i processar-les com un acudit, alliberar dopamina i riure’ns d’ells, que per això tenim, segons la bioquímica, una ment “àgil i flexible”, i no ens fa gens ni mica de vergonya ser dones.

“ Beneït sigues Oh senyor, rei de l’Univers, perquè no m’has fet dona” Inici de l’oració diària dels Jueus Ortodoxos

"Tota dona hauria de sentir-se avergonyida al pensar que és una dona." 

Sant Climent d'Alexandria, El Tutor (ca. 190 d.C)

"D'aquells que van néixer homes, tots els que van ser covards i es van passar la vida fent maldats van ser transformats, en el seu segon naixement, en dones (...) Aquest és l'origen de les dones i de tot el que és femení."
Plató, Timeo (ca. 360 a.C)

“La dona es considerada freda i humida (característiques negatives), mentre que l’home, càlid per naturalesa, representa el centre de la creació. Aquesta idea implica la inferioritat i la imperfecció femenines”

Hipòcrates de Cos i Galé de Pergam

“ Fembra és animal imperfet, de passions diverses, desplasents e abominables..no amant altra cosa sinó son propi cos e delits...No és animal en lo món menys net que fembres” Lo somni, Bernat Metge

“En la resurrección de la carne, el Día del Juicio, las mujeres resucitarán no en cuerpos femeninos, sino masculinos” La Ciudad de Dios, San Agustín

FACA per als Animals de séquia a Carcaixent

Demà, sense por, amollem els Animals de séquia en Carcaixent. La FACA ens espera. Festes alternatives per al Dosidos, el Iolflic, Dits de Pedra i totes les rondalles sobre les séquies que sabem. Canviem la terra d'arròs pels tarongers per contar-vos una part de les rondalles del llibre que té forma d'espectacle, com la que diu... "A ma iaia la blanca, que no havia tingut por d’amagar els fugitius i les dones rebels, li agradava contar-me mentre em pentinava de bon matí, al costat del pou, la rondalla de les  xiquetes que no sabien parlar. Ni sabien. Ni volien. Ni ho van intentar mai. El dit els servia i senyalar era suficient. I van viure bé, però van viure poc. El dia que per pur despiste caigueren a la séquia, el dit, els dits no les van salvar. Com jo tenia el cabell llar i rull, teníem temps per sentir també què li va passar al xiquet taronger, aquell que no sabia collir taronges, i que portaren al riu. Allí va veure els estranys, i atapeïts tarongers. S'abraçà al tronc d’un i va decidir que el silenci i el perfum d'aquell taronger era el que sempre havia buscat i s'hi quedà. En contar-li-ho a la mare ningú recordava exactament quin arbre acollí al menut. Ella sempre que arriba abril va al riu a buscar el fill i arriba a distingir un perfum quasi humà que li recorda el seu xiquet. Creu que és ell, però no saber-ho cert la matarà. Com poden els hòmens tindre tan poca memòria?

Aniversari feliç!

Hui Manola buscava els anys que ha cumplir i un regal per a oferir - nos.  I què li ha passat? El que vos podria haver passat a vosaltres. Ha perdut l'equilibri.

Animals de séquia, 1. Mostra Internacional de MiM, 25

Enguany la Mostra Internacional de MiM, ha cumplit els 25, que es diu prompte! Demà, diumenge 21 de setembre, els Animals de séquia cumpliran un anyet, i tendrets encara, tornaran a eixir al carrer.

Fa molts i molts anys un suecà desinquet i miop, apassionat pel teatre, va pensar que Sueca necessitava treballar la seua expressivitat, i va convéncer a déu i al dimoni que el gest ens faria feliços. Passà el temps i setembre es convertí en el mes de la collita de l'arròs i del MiM al carrer i al corral - és un dir-.

El desfici suecà s'encomanà a moltes i molt bones persones, que sense ser del ram del teatre, tenien coses que explicar-li al veïnat, però no trobaven el moment, i decidiren que com per setembre la seua ciutat s'omplia de forasters i forasteres, feren el que feren, sempre podrien culpar-los a ells i a elles de tot. I així va ser com s'arromangaren i perderen la vergonya.

Un dels grups que perdé la vergonya va traure de la part més amagada del ropero familiar unes velles rondalles que havien sentit contar sobre la terra d'arròs i les séquies. Una manifessera molt atrotinada, improvisà quatre ratlles per omplir; una altra desficiosa, de mans àgils, va pensar que se li podia afegir color al drap, si pintaven les rondalles. Totes dues, en veure els animals solts, trobaren a faltar un poc de música per guiar-los, i convenceren a una parella de músics, flauta i fagot, per acompanyar-les. I finalment, unes veus amables i entusiastes, pensaren que a la música li faltava veu, i li la posaren.

Així nasqué un espectacle amb més de 200 imatges sobre el paisatge suecà i les séquies del Xúquer i l'Albufera, que després de passar pel MiM, es convertí en un llibre preciós de la mà d'una editora que recordava les rondalles perdudes d'una muntanya amagada pel turisme, prop del cabeçol de Na Molins.

Tot ho tenien els Animals de séquia, espectacle, editora, llibre, veu, música, dibuix, rondalla...però els faltava alguna cosa per a ser feliços. Què, vos preguntareu? Els faltava el padrí! I com en setembre, en Sueca, quan cau el sol i se sent el baf agre de l'arròs, tot és possible, el Sitan, el Iolflic, la Patilusa, el Dosidos, la Llenguadolça, la Tocatoca, el Siquesí, l'Alacranc, Dits de pedra i la Ungla negra, demà tindran padrí. Què dic, padrí! Tindran padrins, perquè en seran dos i ben arriscats.

Com ha passat això, i perquè ha passat ara, és una de les rondalles que com les de les merles menjamerdes o les iaies fada, vos contaré quan torne a passar per ací, encara que hi ha secrets que mai, mai, mai no s'han de contar.

MiMades a la Mostra Internacional de MiM 2014

A punt de cumplir 25 anys, la MostraInternacional de MIM, pensat i dirigit pel suecà Abel Guarinos, esclata dimecres que ve,17 de setembre. Els carrers de Sueca normalment buits, reben milers de visitants, que es mouen al ritme d'un programa oficial i d'un alternatiu.

L'èxit del MiM, nom popular de la Mostra, any rere any, convocatòria rere convocatòria, no rau en el mèrit, indiscutible, de les companyies professionals que hi participen, ni en el treball, metòdic i eficient i minuciós, de qui organitza, dirigeix i controla els detalls.  No, l'èxit de l'esdeveniment, rau en el fet que Sueca ja no s' entén sense el MiM, que s' ha convertit en l'autèntica Festa Major de la ciutat- i que em perdonen els partidaris de les paelles i de les processons.No queda ni una sola persona, suecana, que no sàpiga que és el MiM. Així de popular és el Festival.

Ja comprendreu, doncs, que sí eres suecana i damunt et deixen participar en els espectacles no professionals del MiM, només pot creure't afortunada. En el nostre cas, el de Manola i el meu, més que afortunades ens sentim MiMades. Enguany tornem a l'OffMIM i ho fem amb una estrena i una reposició. Les tradicions les construeix el destí i les manté la voluntat, però també l' amistat i el bon rotllo i la confiança.

Fa tres anys, una casualitat ens diposità en l'OffMIM i ací ens hem quedat. En el 2012 estrenarem llibre i temptejarem l'espectacle, era Joc de dos, poesia editada per Germania. L' any passat construirem un espectacle per al MIM que s'ha convertit en un llibre preciós d'homenatge al paisatge de l'arròs i l'aigua, Animals de séquia, publicat per Edicions 96.

Enguany, estrenem llibre de relats il·lustrats amb un punt "gamberro" convertit en espectacle per al MIM, La dona que es rigué de Talleyrand, de la mà deEl petit editor. I, a més a més, fem la reposició de l'espectacle Animals de séquia amb presentació del llibre a càrrec d'Emili Piera i Abel Guarinos. Estem presents en la major festa suecana i en un dels esdeveniments culturals més importants del nostre país gràcies a la complicitat i la generositat d'una bona colla d'amigues i amics que sempre ens diuen que sí, incondicionalment, i així qui no se sent afortunada i MiMada? I perquè quede constància de qui ens diu que sí ací teniu els seus noms:Conrado Gallent Falcó, Estela Mira Benedito, Enric Miquel Casado, Núria Naval, música i veu; Pepa Vivó, Arts Papereria, espai escènic; Dolors Pedrós, Salvador Lauder, David Vid, editors; Pilar Sànchez Alcaide, Marta Muedra, Marta Pérez, Rosa Serra, Macu Gimeno, Àngela Archer, Ma Luz Fos, David Martí, Lluís Roda, actors i actrius; Eduard Ramírez i Maria Lacueva, prologuistes; i Abel Guarinos i Emili Piera, manifessers.

Escriptores valencianes de posguerra: una justa reivindicació

Maria Lacueva presenta a Sueca la investigació sobre les escriptores valencianes sota el Franquisme

L'autora reclama la necessitat de recuperar obres i autores valencianes per reconciliar-se amb elles, ahora que exigeix la incorporació al currículum escolar! !La professora Maria Lacueva, lectora de català a la Universität des Saarlandes (Romanistik) i a la Ruprecht Karls Universität Heidelberg (Romanisches Seminar), totes dues a Alemanya, explicarà la situació de Les escriptores valencianes de postguerra, convidada per la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Sueca. La Xarrada-Col·loqui, es realitzarà divendres 5 de setembre de 2014, a les 19:00, en la recentment inaugurada Biblioteca Municipal de Sueca. Maria Lacueva, ha prologat el llibre de Manola Roig i Rosa Roig que es presentarà a finals de setembre La dona que es rigué de Talleyrand, El Petit Editor. Serà l’escriptora suecana Rosa Roig, l’encarregada de presentar una conferència que recupera i reivindica el paper de les escriptores i reclama que es visibilitze l’obra i el treball de les autores valencianes, també a les aules. Segons Roig és un treball fonamental el de la professora LAcueva, que sorgeix de la necessitat de recuperar obres i autores valencianes per reconciliar-se amb elles. En paraules de lLacueva,” Encara que no ho semble, o que semble una obvietat, d'escriptores valencianes n'hi ha hagut, al llarg de la història, i si ara mateix no funcionen com a referents literaris col·lectius és perquè se'ls ha negat la possibilitat de ser reconegudes com a part integrant del patrimoni cultural valencià, ja que, com afirma Lluís Alpera l'estudi del llegat literari femení al País Valencià: ¿és un dels temes que reclamen una urgència que els crítics i professionals de la literatura van ajornant sine die. Per ignorància, per menyspreu o per peresa.” La investigació sobre Maria Beneyto, Beatriu Civera, Maria Ibars, Matilde Llòria, Anna Rebeca Mezquita, Maria Mulet, Sofia Salvador, Carmelina Sánchez-Cutillas, portada a cap per la professora Lacueva, ha obtingut diversos premis, com l’Accèssit del Premi Mercè Rodoreda de la Fundació Mercè Rodoreda-IEC, i el 25è Premi Joan Coromines d’Investigació que atorga la Societat Coral el Micalet. !

TaNcAt PeR vACaNcES 2014

Lluna plena ( de mosquits)

La poesia i els tòpics no m'acompanyen enguany, quan la lluna mès s' acosta i més brilla i més gran és... segons la NASA una super lluna per al 10 d'agost. "El Observatorio Naval de los Estados Unidos dijo que la luna será 12% más grande y 30% más brillante de lo que fue en enero de 2014" Per què un fenomen astronòmic té tanta premsa? Chi lo sa? Esta nit ni escenes romàntiques, ni bellesa, ni remor d'aigua... la mosca negra, o el mosquit tigre o tots dos m' empenyen a l'interior de casa i m'aboquen a la televisió. Impossible veure la lluna plenna d 'agost, encara que siga un 12% més gran que en gener. Si mirar la lluna i les Persèides ens transporta a la part més salvatge i innocent d'una societat destructora d'entorns, els bitxets també són fills de la naturalesa i també són salvatges i autèntics. Si teniu la mala sort , com jo, que ni les cremes, ni els olis essencials d'espígol, ni l'homeopatia, impedix la picada, ni la bambolla, ho teniu clar. La lluna en la tele i la poesia en les mans! Feliç lluna d'agost! Jo ja la miraré en gener, quan no hi haja mosquits

Ens riem amb les dones turques, sense por

Manola Roig i Rosa Roig, autores del blog, es riuen amb les dones turques. Foto: V. Ferri

Abans de tancar per vacances volem riure’ns amb les dones turques, les que han resistit i s’han manifestat contra les declaracions d’un home, que des des del poder, des de la trona, ha indicat que les dones no s’haurien de riure. No m’estranya gens que se’ns prohibisca riure, ja fa temps que sé que riure’s és una activitat subversiva, i per això mateix, recomanable. Molt!

Féu-ho rigueu-vos de tot, de vosaltres mateixa, de les vostres penes i limitacions, de les vostres habilitats i manies. Però sobretot rieu-vos del que diuen ells de vosaltres, nosaltres. Rieu tan fort que caiga la pols dels textos dels nostres amics poderosos i savis, ministres, cardenals, vice-ministres, papes, jutges, reis o filòsofs. Que tremole la terra i els temples, i que les pedres de la presó que des de fa milers d’anys els hòmens poderosos construeixen per a nosaltres, es baden.

Rieu de l’afirmació del Vice-Primer ministre turc Arinç, quan indica que hem de ser castes i no riure’ns en públic, perquè és incitació, perquè és haram i està prohibit per Al·là. Alerta, però, rieu-vos també de Sant Agustí, savi cristià-parenostre que està en el cel-- que afirmava que  “Les dones no han de ser il·luminades ni educades de cap manera. De fet, haurien d’ésser segregades, ja que són la causa d’insidioses i involuntàries ereccions en els hòmens sants”. Els hòmens turcs perden el cap pel riure, però en el cas dels cristians ni això necessiten per a ereccionar-se. Quanta debilitat corporal, i quanta incontinència verbal! 

I si Arinç es pregunta per les dones castes i sotmeses "¿Dónde están nuestras jóvenes, suavemente sonrojadas, bajando su cabeza y apartando la mirada cuando se les mira a los ojos, volviéndose un símbolo de castidad?" pot buscar resposta en la paraula del filòsof, que també brega per una dona així: "La primera i més important qualitat d'una dona és la dolçor (...) Ha d'aprendre a sotmetre's sense queixar-se al tractament injust i les ofenses del seu marit.", Rousseau el 1762.

Sembla que també és haram l’ús del mòbil, perquè les dones xarren i xarren sense sentit. Per això, un últim consell, useu el mòbil per a comentar les paraules del turc i per a recordar la trama de la famosa novel·la d’Umberto Eco  El nom de la rosa, que narra els assessinats en un monestir benedictí al segle XIV provocats per l’intent d’amagar un suposat tractat d’Aristòtil sobre el riure.

Vos deixe les paraules que intercanvien el protagonista, Guillem, i l’autor dels crim, el monjo Jordi que volia impedir que el llibre circulara, en castellà perquè és la versió que tinc:

“ --Pero ahora dime... ¿por qué? ¿Por qué quisiste proteger este libro más que tantos otros?...por las páginas de este libro llegaste al crimen....

--- ...Cada palabra del Filósofo...ha trastocado la imagen del mundo. Però aún no habia llegado a trastocar la imagen de Dios....

--Però, ¿ por qué temes tanto a este discurso sobre la risa? No eliminas la risa eliminando el libro.

--No, sin duda...pero aquí, aquí.. se invierte la función de la risa, se la eleva a arte...La risa libera al aldeano del miedo al diablo..este libro podria enseñar que liberarse del miedo al diablo es un acto de sabiduria...de este libro podria surgir la nueva y destructiva aspiración a destruir la muerte a traves de la emancipación del miedo. ¿Y que seríamos nosotros, criaturas pecadoras, sin el miedo, tal vez el más propicio y afectuoso de los dones divinos?”

Fa temps que som sàvies i no li tenim por al diable, ni a déu, i que no necessitem el seu afecte, i vosaltres? Allibereu-vos,  rieu-vos! Si pot ser,  molt! Nosaltres ja ho hem fet. 

Fent camí, treballant i fent vacances

Ja sabeu com ens agraden els camins, els llargs, els curts, els de terra i pedra, els d'arena i salnitre, els de grava i quitrà. De formes corbes i pujades moderades o de llargues rectes i empinades mirades. Ens agraden els que s'acaben i els que no; els que fem soles i els que ens porten les veus del present, soroll i remor de vida. Ens agraden si ens passegen per rectes paral·leles que mai es troben, de ferro cansat, però també si la roda gira i gira com els balls de les trompes i de sobte, cau. Camí acabat. De moment.

Procurem fer camí, sempre, en hivern, tardor, primavera i estiu. Ai, l'estiu que ens obliga a l'amagatall i l'ombra! Estem de vacances, però fem camí, cap un nou llibre, de contes i il·lustracions; un llibre per riure'ns dels que volen que ens parem, un llibre de dones que és convenient que es miren els hòmens; estem de vacances però treballem perquè els nostres Animals de séquia estan preocupats per l'aigua del riu Xúquer, la que els dona la vida i ens espenten a fer camí cap a nous projectes. Estem de vacances, però fem camí cap a nous projectes. Segur que vosaltres també.

Dones,3 - Justícia, 0

Encara que el tema del qual m’interessa parlar és la violació per tradició, aprofite per protestar, -molt i molt!-indignada pel fet que les dones només som protagonistes de notícies si som víctimes de violència de gènere. Que el periodisme no sap construir titulars amb un altre subjecte?? Una dona violada és la notícia, o que exisitisca un grup d’energúmens que diuen que són la justícia i l’exerceixen contra una persona i la seua intimitat???

Acabe de llegir en Público, que “Una joven de 14 años fue violada por orden de un consejo local porque su hermano había tratado de abusar de otra mujer en el estado de Jharkhand

, en el este de la India, informó hoy a Efe una fuente oficial....El consejo -"panchayat" (un sistema de justicia paralela)- sentenció que la hermana del agresor fuese violada por el marido de la mujer agredida, de acuerdo con la fuente...En enero una mujer fue violada por diez miembros de un consejo tribal como castigo por mantener una relación con un hombre de otra localidad en un pueblo del este de la India”

Algú podria pensar que eixes coses només passen en la Índia, però no. El 5 de febrer els catòlics fan festa a santa Àgueda, protectora de les dones, a la qual prostituiren, li tallaren els pits i la socarraren a la brasa per defensar la virgnitat, explica la doctrina. Perquè va dir que NO!, diria jo. En tot cas, víctima dels hòmens i dels seus dogmes. Com els de sant Pau, que creu en els necessaris correctius per a les dones: en "A la mujer no le permito enseñar, ni dominar sobre el marido, sino estar en silencio. Porque Adan fue formado el primero, Eva después. Y Adan no fue engañado, sino que la mujer fue engañada en la transgresión. Se salvará, no obstante, por la crianza de los hijos, si persevera en la fe, y caridad…” Primera carta a Timoteu (2:11-15)

I com hui demanem justícia, de passada a vore si algú processa el Déu dels cristians, perquè trià com a càstig per al rei David, la violació de la seua filla. A Tamar la violà el seu germanastre per “ordre de Déu”. I sabeu per què havien de castigar el rei? Perquè havia manat matar l’home de Betsabé, la dona de la qual va abusar el propi rei i a la qual es volia quedar en propietat. A que la cosa té collons? I per si penseu que entre les paraules de la Bíblia i la nostra moderníssima societat del segle XXI n´hi ha una gran distància vos recorde les paraules del cardenal Cañizares, que afirmava que era pitjor avortar que l’abús de menors; o les de Rouco:" Una revista del Arzobispado de Madrid, presidido por el cardenal Antonio María Rouco Varela, sugiere que la violación podría no ser un delito". 

La violació ni pecat, ni delicte, només una arma de la justícia  “dels hòmens o dels deus” contra les dones, que han de callar, perquè són culpables. Deixar-se mutilar perquè és necessari. I deixar-se violar perquè els hòmens ho necessiten, per a fer justícia. Per a les dones, silenci, obediència, sotmetiment, dolor, vergonya. Per als seues botxins, impunitat, comprensió, poder i la paraula. Ara, o fa mil anys. A Catània, a Egipte, a Sud-àfrica, o al poble del costat.

Ana Maria Matute, l'ama de les paraules

-->

Ungla negra. Manola Roig

“Pero ella se fue a su color caliente, al aroma escondido, al dulce escondite donde se juega con las sombras alargadas de los árboles, flores no nacidas y semillas de girasol”

Los niños tontos, Ana María Matute

Jo també sóc feliç, com Esther Tusquets que ens explica en el seu fantàstic text Confesiones de una vieja dama indigna, detalls sobre el caràcter de la seua amiga, la Matute: “era asimismo una gran conversadora, ocurrente y graciosa, capaz de contar una historias…que te tenian en vilo, y te llevaban al borde de las lagrima o de una hilaridad disparatada.¡ Lo que habremos reído juntas a lo largo de tantos años!”; “ Exagerada Ana María en esto,  como en todo: apasionada siempre.”; “ Si Ana Maria Matute afirma: Yo no perdono, lo que pasa es que olvido ( y es verdad: no sólo olvida lo que ha ocurrido, sino que inventa un pasado que no existió jamás y que se enmaraña con la realidad  en un revoltijo donde uno se pierde casi sin remedio).”

Sóc feliç perquè, tot i que no la conec, m’estime Ana María com si ella fóra ma iaia, i em contara les seues històries a cau d’orella, mentre arropideta m’encullc a  la seua falda, i escolte un món que no comprenc, i em meravella, i m’oblide del meu dolor. I sóc feliç, i plore, i ric…

Sempre m’ha semblat la Matute un dona que ha vençut el dolor definitivament, que l’ha domat, l’ha enganyat i se’n riu. Ho ha aconseguit perquè n’ha vist molt, i n’ha patit molt, l’ha dut molt de temps a la pell, però ha sabut jugar amb ell i encisar-lo. La fragilitat de Matute és la fortalesa de les persones resistents. Ella és capaç de veure el rastre de la màgia en la pols del bagul. Indòmita, divertida, estranya, rara i constructora d’històries.

La seua literatura et mira als ulls, i et troba el punt. Amatent al detall, t’enganxa per a sempre.

Si en català és Miquel de Palol, qui em captiva, en castellà, llig Ana María Matute amb tots els meus sentits. Una o dues vegades l’any. Ella és per a mi l’ama de les paraules.

ANIMALS DE SÉQUIA, UN LLIBRE REPRESENTAT A L'AUDITORI M...

Sexducció suecana i lluna plena per al 13 de juny

Per celebrar l'última lluna plena de la primavera, la del 13 de juny, ens veurem en Sueca i presentarem  Sexduïts i sexduïdes, el monogràfic literari a cura de Lluís Roda i amb fotografies de Javier Alborch que ha publicat Bromera.

Josep Franco, Emili Piera i jo mateixa, Rosa Roig, conformen la presència suecana en el llibre que es va crear per a la Falla Corea de Gandia i que recollia 54 peces fetes a mida amb el color de les falles i el sabor del sexe. Com explicà Lluís Roda en la presentació, «la tradició fallera és art i és literatura. Llibertat, creació, transgressió, joc, sarcasme, manca de tabús, expressió sense censura, crítica. Fins i tot, sexe?»

Divendres llegirem els nostres textos acompanyats per una bona representació dels escriptors i escriptores del monogràfic: Manel Alonso, Mari Carme Arnau, Manel Joan i Arinyó, Vicenta Llorca, Anna Moner, Joan Olivares, Isabel Robles, Mari Carmen Sáez i Jaume Pérez Montaner. L’acte comptarà amb la presència de l’editor, Josep Gregori Soler i la col·laboració de la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Sueca. 

Per si heu perdut la memòria i no recordeu què va passar amb la publicació del Llibret de la Falla Corea de Gandia, vos deixe un recull de premsa.

“Aquesta recopilació de poemes i relats diversament eròtics escrits en valencià –la llengua de la ciutat més lasciva i amorosa, com va dir un viatger italià– va nàixer com a pàgines culturals d’un llibret de falla singular: el de la falla Sagrada Família-Corea de Gandia. I com a tal, va ser presentat en la capital de La Safor i en Ca revolta de València, entre altres llocs.

Ara, sense programa faller, però amb la mateixa portada (d’Antoni Miró), fotos (de la pròpia falla i de Xavier Alborch) i disseny, es publica com a llibre, editat per Bromera, sota la cura i orquestració de l’escriptor Lluís Roda.  

El llibre, que comparteix amb el llibret de la comissió gandiana la bella portada d’Antoni Miró, aplega els textos de cinquanta-dos escriptors i escriptores de renom de la nostra literatura amb relats i poemes al voltant del sexe i de la seducció amb perspectives i estils ben diversos. Lligats per la sensualitat i l’erotisme, són creacions de qualitat que ens conviden a gaudir de l’avantguarda popular més juganera a partir d’aquesta mascletà tan literària com excitant.

Els Sexduïts i sexduïdes són Manel Alonso, Lluís Alpera, Montse Anfruns, Mari Carme Arnau, Josep Ballester, Pere Bessó, Francesc Bononad, Manolo Boronat, Núria Cadenes, Esperança Camps, Mercè Climent, Christelle Enguix, Josep Franco, Maria Fullana, Isabel Garcia i Canet, Marisol González, Marc Granell, Joan Josep Gregori i Berenguer, Ramon Guillem, Josep Igual, Manel Joan i Arinyó, Estel Julià, Josefina Llauradó, Susanna Lliberós, Vicenta Llorca, Josep Lozano, Joan-Carles Martí i Casanova, Dolors Miquel, Pasqual Molina, Anna Moner, Octavi Monsonís, Eusebi Morales, Joan Olivares, Vinyet Panyella, Teresa Pascual, Emili Piera, Josep Porcar, Begonya Pozo, Eduard Ramírez, Ramon Ramon, Isabel Robles, Lluís Roda, Josep Lluís Roig, Rosa Roig, Mari Carmen Sáez, Pasqual Sanchis, Encarna Sant-Celoni, Pau Sif, Sergi Torró, Pepa Úbeda, Francesc Viadel i Júlia Zabala.

No son «top models», tampoco actores o actrices famosos. Son los miembros de la comisión Sagrada Família-Corea y han tenido el valor de posar desnudos en las páginas de su «llibret» de este año.

Bajo el sugerente título de «Sexduïts», la publicación no ha dejado indiferente a nadie, pues algunas de las imágenes tienen grandes tintes provocadores

Molins del Xúquer per als Animals de séquia

No podrem estar en El Palma, ni acudir a la crida de Xúquer Viu, per defensar el riu que tant estimem i que és la nostra inspiració, però ho farem a la nostra manera. Traurem a passejar els nostres animals i compartirem les seues rondalles amb la gent que vinga demà a la I Fira Literària i Musical, que organitza K-lidoscopi en Cullera. A les 12:00, desafiant el sol del migdia Pilar Sànchez Alcaide i David Martí, mestres i còmplices, presentaran en la Fira el llibre que ha publicat Edicions 96. A les 19:00 tornarà l'espectacle amb més de 200 imatges i la música en directe d'EStela Mira i Conrado Gallent. Per si no podeu vindre vos avancem una part de l'espectacle:

"La història que els contarem esta nit només és una de les rondalles d’estes terres que quasi s’han oblidat. Segur que molts de vostes recorden, com en un somni, que la Serra de les Raboses sempre ha estat cau de misteris i d’animals perillosos, i que el Cabeçol, abans de ser engolit per la modernitat i el turisme, contenia en el seu nom l’explicació de la seua existència. I de la nostra.

Quan senten que ma iaia la Blanca, vivia en un molí d’arròs, no podran deixar de pensar que ací, a Cullera, tenen un dels molins més grans i més poderosos que s’han fet a la vora del Xúquer poc abans que les aigües dolces i salades siguen una única aigua. I el riu acabe per ser mar.

Els vindrà a la ment el Molí Gran, un molí de sis moles - tres d’arròs i tres de farina-, que existia el 1584, i que va ser la causa que es construira un assut i un canal- el Riuet-que corria pels carcaus per fer córrer les moles.Ara es més famós l’Assut que el Molí, i fins i tot, li han canviat el nom i tot el món el coneix perquè és el punt on el Xúquer corre perill de desaparéixer. Però el Molí de la Marquesa, que canvia de nom i propietari el 1864 quan passà a mans de Pascual Mercader i Roca, Marqués de Malferit, sempre havia estat emparentat amb el molí de la nostra història: el de Matada."

Animals de séquia a la premsa

Estem contentes! Encara no fa dos mesos que vam presentar Animals de séquia, en el format “llibre” i se n’ha parlat bastant i amb generositat de la proposta que Manola i jo feiem a les lectores i lectors. A més a més la confusió inicial sobre si les Rondalles del Molí de Matada que ens contava ma iaia la Blanca, bona amiga de l’Home del Sac, són o no són per a criatures, també s’ha desfet. Com vam explicar en la presentació de la Fira del Llibre de València,  Animals de séquia, no és un llibre ni un espectacle per a xiquetes i xiquets; no és un llibre per a llegir en veu baixa, ni és un llibre per a llegir una sola vegada.

Som agraïdes i des del blog volem compartir amb vosaltres el que han dit del llibre, amb molta generositat i delicadesa, persones que coneixem i estimem i d’altres que no hem vist mai. És la nostra manera d'agrair el cas que han fet al Iolflic, i al Toca-Toca. Que, per cert, ens han prestat molta atenció quan els hem llegit les rondalles de la Terra de Paper, on es parla de què fan i com són. El Guardià de les séquies, com sempre no ha fet cas- seguia dibuixant camins- i el poeta del molí, ens ha robat els textos per veure’ls més de prop i seguir el dibuix dels punts i de les comes. Ai, les comes!

“ en les tradicions dels pobles riberencs de l’Albufera hi ha històries –sovint, amb prou feines un esquema o un episodi amb moltes versions diferents- que ens parlen del terror de nens i adults, de personatges amb un costat fosc i desasossegant encara que puguin resultar còmics i, en definitiva, de la capacitat de la narració per transmutar la por en misteri, una passió molt més seductora i intel·ligent”.

Fira del Llibre València

“Hi ha històries que s’entesten a no esvair-se, que passen de boca en boca fins que algú decideix passar-les a tinta i postergar-les. És el cas de les cinc rondalles que, acompanyades de les imatges que evoquen, componen Animals de séquia. Cinc històries breus, d’aquella narrativa ancestral, al caliu d’un foc que no s’apaga, tossut”

CARLES FENOLLOSA / CARLOS PÉREZ DE ZIRIZA, Quadern El País

“Manola i Rosa Roig han bastit un text per a ser dit, fet per a recuperar el plaer de contar històries. Un text que és memòria i tradició oral, capacitat per escoltar i ben farcit de respecte cap als misteris de la terra d’arròs”

Ausiàs Bermell, a El Punt- Avuí

“Si lo que les va es la poesía, o el relato de tintes poéticos... Animals de séquia, en el que Rosa Roig pone en juego leyendas y cuentos valencianos de tiempos immemoriales”

Rafa Martínez, Posdata Levante- EMV 25 Abril 2014

Dones, veu i pell a la Fira del Llibre de València 2014

Divendres vam fer el que havíem promés i vam portar la nostra pell i les nostres veus i poemes a la Fira del Llibre. Només ens han guiat la voluntat de fer-nos sentir també allí, dones que han escrit i escriuen en valencià. I que tenen i concentren totes les dificultats de la condició de ser dona, de ser de la part més "marginal" d'una cultura minoritzada i una llengua "poc oficial" i de parlar del que el seu cos els demana. Però la Llibreria Trentacinc Formiguetes, que també les dones condueixen, ens animà a participar. I la Fira, ens deixà la seua plataforma. Molt bé!

Només hem d'afegir la voluntat i la generositat de les persones que vam deixar que no ens vencera la vergonya ni la por al ridícul i vam escampar versos de dones, amb veu de dones i guitarra. Un plaer! Alba Fluixà, poeta i artista; Maria Calvo, escriptora; Xelo Llòpis, poeta; Bàrbara Torres, escriptora i poeta; Manola Roig, artista i rapsoda, Enric Casado, compositor i guitarrista i jo mateixa, Rosa Roig, escriptora tardana i dona desinqueta.

Només puc agrair-los que  repongueren a la meua proposta amb les paraules del poema, perquè crec en elles i en la seua força.

Les meues dones

No volia ser dona, i en canvi,

no havia sabut ser res més que això:

una dona.

Una dona com les altres,

com les que patixen,

com les que estimen,

com les que veuen i diuen,

com les que veuen i no diuen,

com les malaltes,

com les mutilades i les manipulades,

com les vençudes, les enganyades,

com les que parlen,

com les que callen,

com les que corren i no descansen,

com les de sempre,

com les invisibles...

En definitiva, una dona,

com totes,

viva i per sempre.

Pell de dona a la Fira del Llibre de València

Demà 2 de maig, a les 18:00 presentem un recital poètic amb veu i pell de dona, serà en l’Espai obert de la Fira del Llibre de València. Volem que s’escolte què ens han dit Maria Beneyto, Maria Mercé Marçal, Carmelina Sánchez-Cutillas o Montserrat Abelló, i què volem dir nosaltres. Hi ha massa soroll, fet per hòmens, que ens fan perdre la seu veu, que també és la nostra. Encadenarem els nostres versos i les nostres veus a les dones que des del passat més pròxim ens han ensenyat a véncer la por i a usar la paraula. Maria Calvo, Alba Fluixà, Xelo Llòpis, Bàrbara Torres i jo mateixa, Rosa Roig, amb l’artista plàstica, Manola Roig, formem part part d’un nucli de dones que experimenten, discrepen i se senten lliures. Som dones que hem assumit un llenguatge, el poètic, que hem decidit véncer la por, la vergonya i la timidesa, que hem trobat en la poesia, la prosa o el dibuix el llenguatge del despertar, que hem usat l’art com a revulsiu, com afirmació, i  que som valentes perquè hem seguit el camí que dibuixà amb els seus versos Maria Mercé Marçal:

“Sola vaig dir-te: creix.

I, pas a pas, sabent 

que ens duien els meus peus,

vaig gosar créixer amb tu”.

Recitarem versos de les valencianes, Carmelina Sánchez-Cutillas i Maria Beneyto que van escriure en català sota el franquisme i van buscar i bastir ponts entre la seua condició de dona i la seua voluntat d’escriure. Explica Maria Lacueva i Lorenz  en l’article Bastir un pont sobre l’abisme i no perdre l’equilibri (o ésser dona i escriptora en català durant el franquisme al País Valencià) quina va ser la  “la situació en què es trobaren les dones valencianes que, durant el franquisme, intentaren crear ponts de paraules per evitar que una llengua i una identitat (com a dona i com a poble) desaparegueren en l’abisme que significà la dictadura...” i com “ Una vegada acabada la dictadura,  i contra tot pronòstic, les coses empitjoraren per aquestes autores. Especialistes i crítics d’arreu de l’àrea lingüística, tret de raríssimes – i  valuosíssimes- excepcions, els giren l’esquena. La majoria simplement les ignoren.”

Buscarem inspiració en la poesia de Montserrat Abelló, que segons Anglada té 'una llengua que esdevé, realment, la pell del pensament i de l'emoció. I intentarem transmetre-vos-la.

Fira del LLibre de València

02/05/2014 18:00 

RECITAL POÈTIC a càrrec de les autores.

Guitarra: Enric Casado

Rapsoda: Manola Roig 

Dibuix de Manola Roig

Presenta: Llibreria Trentacinc Formiguetes

Celebrem el Dia del Llibre: Animals de séquia, de passeig.

Segons l’Alcover un Fira, és una dèria, un desig, una idea forta. El nostre desig per a la celebració del Dia del Llibre enguany és compartir amb vosaltres els Animals de séquia,  un llibre que hem fet a quatre mans, Manola i jo, i que acaba de publicar Dolors Pedrós,  Edicions 96. Traurem a passejar els Animals. Esta nit se’n van a l’Octubre a celebrar el Sant Jordi que l’AELC i Acció Cultural organitzen, i també en la Fireta del llibre de l’Ajuntament de Guadassuar.

Després passarem per la Fira del Llibre, divendres 25 en companyia d’Emili Piera, i diumenge 27 amb l’espectacle audiovisual. Si voleu que signem els vostres llibres, ho podrem fer a les Trentacinc Formiguetes i a Esplai Llibres. Amb els Animals de séquia hem intentat convertir el paisatge en emoció,  per aconseguir-ho hem usat el conjur que els poetes han descrit, totes les rondalles sobre les séquies de la terra d’arròs que ma iaia la Blanca ens contava i les imatges i dibuixos que hem robat al paisatge. 

Daniel Pennac,  fa molts anys ens explicà que llegir és un verb que no admet l’imperatiu, però imagine que estarà d’acord amb mi si afirme que el verb llegir admet la festa, la celebració i la diversitat. I un fort desig.

La festa, com la de hui, Dia del llibre, sembla que se la “inventà” un editor valencià, Vicente Clavel el 7 d’octubre de 1926, en plena dictura de Primo de Rivera, data en la qual es va celebrar per primera vegada. Encara que després es traslladà al 23 d’abril, que Clavel trià perquè coincidia amb el naixement de Cervantes. Segurament la fauna local li degué semblar al nostre paisà, poc “exportable” i lligà la festa a una llengua, només. Oblidà, per exemple, que Cervantes citava Martorell. 

L’any 1995 la UNESCO internacionalitzà la celebració. Però ai! Cervantes no valia per a una organització “mundial”, i va buscar – i trobar- una  coincidència diguem-ne literària: el naixement de Shakespeare segons calendari julià- una “trampeta”, perquè amb el calendari gregorià –el nostre- la data era una altra. Tot siga per la literatura. I per la llengua única. Ara l’anglés.

Enguany la Unesco, ha triat Port Harcourt, un ciutat nigeriana colonitzada pels anglesos i lliure, des de 1960, com a Capital Mundial del Llibre. Vinga, a vore si es veuen i se senten el Ioruba, el Igbo, o alguna de les 510 llengües vives que existeixen encara. I si pot ser més fort que l’anglés la llengua oficial, la del petroli, la del negoci; o el portugués, dels comerciant d’esclaus. Prop del Riu Níger, o del  Riu Xúquer se senten més llengües que les que el poder –qualsevol poder- vol. I les rondalles ens les recorden.